CRÒNIQUES DES DE MANRESA

Les pintures de Sixena, d’Albert Velasco

El doctor en Història de l’Art Albert Velasco va fer l’acte de presentació a Manresa de 'Les pintures de Sixena'. Un foc que encara crema, dins la programació dels AARB, que continuen amb la promoció de llibres relacionats amb el romànic, a la llibreria Parcir. Va recordar Josep Gudiol, protagonista de la història de Sixena i salvador de les pintures del monestir, tot i que des de l’Aragó “li han llençat molta merda d’una manera absolutament injusta, perquè en el cas de Sixena la seva actuació va ser impecable”. Velasco va aclarir que Gudiol és un personatge amb llums i ombres, amb moments estel·lars des d’un punt de vista patrimonial i com a historiador de l’art, però també es va dedicar al comerç d’antiguitats, fruit d’una època amb una conjuntura determinada, amb operacions que literalment “són il·legals”.

per Jordi Sardans, 20 de novembre de 2026 a les 10:26 |
La intervenció de Gudiol a Sixena va ser de salvaguarda de les pintures, perquè estava al capdavant de les brigades del salvament de patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Havia estat a Sixena el maig de 1936, per fer un reportatge fotogràfic de les pintures, i era plenament conscient de la rellevància artística del conjunt mural. En esclatar el conflicte bèl·lic, es va personar a Sixena amb uns tècnics i es van trobar el monestir incendiat, amb la sala capitular sense sostre, que “era un meravellós enteixinat de fusta mudèjar d’una qualitat excepcional de principis del segle XIII”. El que quedava de les pintures estava a la intempèrie. Gudiol va aconseguir 4.000 pessetes del conseller de Cultura Ventura Gasol per arrencar el que havia quedat “del paisatge després de la tempesta”. La seva intervenció va ser molt important: va fer servir l’strappo que és una tècnica de conservació molt agressiva que serveix per arrencar i extreure la capa pictòrica d'una pintura mural, que s’utilitza com a últim recurs i que en aquest cas és l’únic que es podia fer. El fresc es fa aplicant un morter de calç que mitjançant una composició química solidifica els pigments que queden rígids. S’arrenca la capa superficial, però la calç del morter on estan els pigments impregnats es van quedant a la paret, que és el que va passar a Sixena. Moltes restes de la sala capitular van desaparèixer perquè ningú es va preocupar de posar-hi un sostre, fins als anys 90 del segle XX. Així doncs si Gudiol no hagués arrencat les pintures avui no hi hauria res. També cal dir que a Barcelona les pintures que es van arrencar hi han estat en qualitat de dipòsit, ja que la propietat era de les monges.

El llibre vol respondre a la pregunta de per què són tant importants les pintures de Sixena del segle XIII, que al seu moment tenien un poder hipnòtic com la Majestat del Crist de Taüll. La  resposta implica una combinació de factors. El 1188 es funda el monestir reial de Sansa de Castella, construït a sobre d’una llacuna. El 1187 l’Orde de Sant Joan de Jerusalem havia perdut les possessions que tenia a Terra Santa a mans dels infidels i decideixen expandir-se en altres llocs com la Corona d’Aragó, on s’han de repoblar territoris conquerits als andalusins, aprofitant la posició favorable de la casa reial catalanoaragonesa. El 1196 la reina es queda viuda i decideix instal·lar-se al monestir que havia fundat, vuit anys abans. Aleshores es converteix en una residència reial, on viu la reina. Es decideix decorar la sala capitular d’una manera molt ostentosa i l’orde vol convertir Sixena en una petita Terra Santa. Contracten un taller de pintors anglesos que coneixen l’entorn de l’art de les croades i és el millor d’Europa en aquell moment, que fan la decoració de la sala. Utilitzen tècniques bizantines desconegudes, que són excepcionals perquè volien donar la impressió precisament de ser a Terra Santa. És un manifest polític que alinea la comunitat de Sixena amb la casa reial, amb el seu interès per recuperar aquests llocs perduts. El medievalista Charles Homer les va considerar com a obres mestres absolutes de l'anomenat Art del 1200.

La metàfora “un foc que encara crema” diu Velasco fa referència al fet que el foc de Sixena no ha deixat mai de cremar. Des del 1936 encara crema: “no són brases ara, sinó flames i grosses”. Tot el llibre deixa clar que les pintures sempre estan associades a problemes. En el context en què es circumscriu el conflicte de les pintures murals amb l’Aragó hi ha tres litigis: al de les pintures de Sixena cal afegir el de la Franja (de 1997 al 2008), que està pendent de sentència per part del Tribunal Suprem. Aquest conflicte va provocar que per primera vegada en la història de l’església catòlica dos bisbes s’enfrontessin en un tribunal civil, contradient el que diuen les Escriptures de la Bíblia. Tot va començar amb la segregació del bisbat de Lleida el 1995, que s’endinsava en territori aragonès des de l’edat mitjana. Es pretenia que el límit del bisbat coincidís amb la frontera administrativa, perquè no volien ser controlats religiosament des de Lleida. El que no van aconseguir els franquistes ho van assolir un grup de capellans aragonesos en una operació política en tota regla, ja que no volien tenir res a veure amb Catalunya. La segregació el 1995 d’un centenar de parròquies cap al bisbat de Barbastre i Monsó, molt pobre i on hi ha el santuari de l’Opus Dei, van aprofitar el moment en què tenien molta influència en la Cúria Vaticana, amb Joan Pau II. A partir de 1997 també van demanar les obres d’art d’aquestes parròquies que pertanyien al bisbat de Lleida, però que s’havien comprat a finals del XIX als capellans per crear el Museu Diocesà de Lleida.

Retornant a Sixena, el litigi dels béns mobles va viure un episodi violent quan la Guàrdia Civil, l’11 de desembre del 2017, va entrar al Museu de Lleida. “Va ser el pitjor dia de la meva vida”, confessa Velasco. Tota la nit amb 80 guàrdies civils, amb 14 vehicles i un helicòpter que sobrevolava la zona, notaris, advocats i tècnics embolicant peces. Van tallar tot el centre de Lleida en un setge absolut que incloïa Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana. A les nou del matí, els mossos que feien el control de la gent que estava fora del Museu van començar a carregar perquè els volien encapsular i la gent no es volia moure. “Nosaltres a dins, teníem absolutament prohibit enviar imatges, però rebíem missatges de suport des de fora”, recorda Velasco. Els van enviar vídeos amb els cops de porra. “Em vaig posar a plorar amb una sensació d’ultratge i de veure com pegaven companys de la Universitat que havien baixat a manifestar-se. A més ho vaig viure amb una certa sensació de culpabilitat, perquè havia estat una de les persones que havia contribuït perquè el debat estigués viu”.

Tots tres litigis tenen un component polític especial i la confrontació que se n’ha derivat ha portat a recuperar els odis i les malvestats no resoltes de la Guerra Civil espanyola. Jorge Español, un dels villanos que surten al llibre, va obrir la caixa de Pandora als anys 90, amb l’afirmació que Sixena la van cremar els catalans, que estableix un pont entre el 1936 i l’actualitat, en què “els catalans no ens volen tornar unes pintures que són nostres”. Es tracta d’una argumentació perversa, perquè el monestir de Sixena el van cremar documentalment els habitants del poble “i coneixem fins i tot els noms d’algunes de les persones que van encendre la metxa”.

Amb el judici celebrat a Osca el 2015, on “vam anar a jugar un partit de tenis amb les dues mans lligades al darrere i a camp contrari”. Llegir la sentència del jutjat de primera instància d’Osca posa de mal humor. “És de mal gust i moralment reprovable el que diu de Gudiol la jutgessa, que afirma que no estava clar si les volia salvar-les o lucrar-se”. Ni els franquistes no es van atrevir a dir-ho i van considerar la seva actuació com un acte heroic. Les pintures es van oferir en dos moments a l’Aragó, que les va refusar perquè no les va voler als anys 40, quan les autoritats franquistes tenien molt clar que les pintures havien de retornar a l’Aragó, però el monestir estava trinxat i per tant primer calia restaurar-lo i l’any 1950 la Diputació d’Osca va iniciar converses, però quan van veure el pressupost, amb els diners que valia, van refusar-les novament. L’arquitectura jurídica de la sentència d’aquella jutgessa d’Osca va ser anorreada pel Tribunal Suprem, que va dir que les peces havien de quedar-se a Sixena. En relació als objectes, va reconèixer que havia estat un cas dificilíssim en què la balança de la justícia es podria haver decantat cap a qualsevol dels dos costats. Quina casualitat que “els catalans sempre perdem”. És molt possible que si s’hagués jutjat a Catalunya es podia haver resolt de manera diferent.

Un dels capítols parla de les burilles de tabac i de la Rosalia. L’advocat Español, que és de Benavarri i catalanoparlant, viu per Sixena. Fins i tot, Gianluigi Colalucci, el famós restaurador de la Capella Sixtina, va advertir que les pintures murals de Sixena no es poden moure de Barcelona ni traslladar-les perquè el seu estat tècnic ho fa inviable sense destruir-les. Ara que estem en el procés d’execució de la sentència del Suprem, la Rosalia va treure el disc Lux, que va presentar a la sala oval del MNAC, fet que no va agradar a Jorge Español, amb l’argument que, si les pintures estan en un estat de conservació tan precari, les vibracions de la música les perjudicaven. Surrealisme pur. I la notícia va sortir a la premsa internacional. Coincidint amb aquest fet, les dues parts han entrat al museu i els aragonesos s’han mirat els budells de les pintures amb les estructures que les aguanten. Van ensenyar unes fotografies d’unes burilles de tabac dins d’aquelles estructures, que es van fer servir per dir que el MNAC no té una cura adequada del conjunt patrimonial en litigi.

Un altre dels villanos és sor Virginia Calatayud. Mentre les monges de Sixena sempre van estar d’acord perquè les pintures es conservessin al MNAC, perquè és el museu més important del món en pintura romànica, al 2013, sor Virginia, monja del monestir pertanyent a Salinas de Añana, comissària pontifícia dels monestirs de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a l’estat espanyol, va dir que ella volia les pintures.

El llibre està ple de personatges curiosos, un d’ells del CEO i conseller delegat dels laboratoris farmacèutics de cremes Isdin, Juan Naya. Resident a Barcelona, és nascut a Vilanova de Sixena. Vinculat al PP de l’Aragó, va quedar fascinat amb les històries que la seva padrina li explicava sobre el monestir i les joies que l’embellien. Va pagar una restitució digital del conjunt pictòric de la Sala Capitular, partint de les fotografies de Gudiol i de les aquarel·les en color, únic testimoni existent, que van fer els alumnes de Domènech i Muntaner, l’any 1918. És molt impactant de veure la restitució de la Sala, amb les pintures i l’escultura. Fins i tot, a partir de l’artesanat que es va cremar, a partir de les fotos, amb un artesà andalús al capdavant, que es dedica a fer enteixinats, han aconseguit fer cinc trams dels dotze que hi havia, pintats i policromats.

El llibre escrit amb un llenguatge planer, metodològicament està ben documentat, amb més de 400 notes al final i una bibliografia que mostra l’estat de la qüestió actual sobre Sixena.
 
Participació