
Altaió: Tinc dos records sobre com ens vam conèixer. Un pel que fa al teu cinema i l’altre en relació amb tu. A mitjan anys noranta fèiem la revista d'avantguarda Cave Canis i un bon dia vaig rebre carta d’una noia de París que em deia: “He conegut un jove català amb unes inquietuds molt properes a les teves”. Em va parlar d’Albert Serra i em va dir que Honor de cavalleria tenia una gran acollida al cinema Saint Germain de Pre. De seguida vaig procurar tenir la pel·lícula en format vídeo, que després ensenyava a tothom qui venia a casa. Aquella pel·lícula plantejava algunes qüestions que Joan Miró també s’havia plantejat. Quant de temps podem estar en un espai visual plàstic? El nostre temps i el temps primitiu planteja els mateixos problemes. Per a mi, tu pertanys a aquesta tradició de l’avantguarda, no històrica sinó de continuïtat, en el sentit de la innovació creativa. Canvies de mètode en cada pel·lícula que fas, sense que existeixi un programa preestablert. És després de veure la pel·lícula que descobrim una teoria estètica nova.
Serra: El que per a mi mou el món és la curiositat per les coses. A mi les coses m’interessen si generen alguna cosa. De fet, no m’interessen gens les meves anècdotes del passat –és més, intento esborrar-les totes– ni res del que em passa a mi mateix. Sí que recordo, és clar, quan vaig proposar-te fer el paper de Casanova a Història de la meva mort...
Altaió: Llavors ja ens coneixíem... Jo treballava al Centre d’Arts Santa Mònica i em vas demanar de participar en la teva pel·lícula. “Per què?”, et vaig preguntar. “Pel teu nas”.
Serra: T’assemblaves a alguns dibuixos i pintures que havia vist del personatge real, i a més a més, ets poeta i escriptor, com Casanova.
Altaió: Quan et vaig demanar què havia de fer, em vas dir que aniríem a rodar a Romania i que, quan se m’acostés un os, m’havia de treure la camisa, obrir ràpidament els braços i sobretot no baixar recte, sinó en diagonal. A l’hora de treballar la narració tampoc mai no ho fas en línia recta com fa la narrativa clàssica.
Serra: És impossible que el cine controlat, basat en la representació, pugui arribar a un alt nivell de qualitat artística o estètica. El resultat de les meves pel·lícules és absolutament invisible a l’ull humà durant el rodatge. Això no és una opinió personal, sinó una convicció confrontada amb la veritat. El meu cinema és una subtilesa basada en el caos provocat que deriva en una certa forma d’innocència i és a partir d’aquesta innocència que la càmera pot penetrar en uns àmbits en què l’ull humà no hi té accés. Almenys durant el temps real del rodatge. El muntatge ja és una altra cosa. Pots aplicar-hi un ull més analític i dedicar-hi el temps que faci falta. Durant el rodatge tot queda fora de control i es crea un tipus d’atmosfera que és impossible recrear amb codis de representació convencional. Hi ha mil maneres d’exercir una pressió sobre els actors, perquè una forma d’innocència tan complexa aparegui i les càmeres puguin captar-la, i el que captarà la càmera és invisible a l’ull humà.
Altaió: Aquesta manera de fer cinema teu xoca amb el sistema cultural, perquè el cine està fet sota el cànon de la representació. A diferència del teatre com a experiència viva, el cinema és l’espai de la representació i tu has aconseguit que allò que era representació fos presència, esdeveniment, performació.
Serra: Aquesta desproporció tan gran entre la invisibilitat del treball i el resultat de la pel·lícula no existeix en cap altre director. La paciència és un element molt important, tant a l’hora de rodar com de muntar. Són coses que no tenen drecera, no es poden accelerar, no es poden fer visibles ràpidament. És un pòsit que se sintetitza de manera lenta. Fa sis mesos que estem muntant Out of this world, dia sí dia també, i encara n’hi ha per a un mes més. Qui ho fa això? Ningú! Jo sé com funciona el cinema i com funciona la gent, i el que fan és d’una extrema superficialitat. El tema industrial és molt important en el cinema. S’organitza d’una manera industrial perquè hi ha una sèrie de processos que involucren molta gent. Una de les meves obsessions ha estat introduir-hi aquesta manera de fer, tot forçant certs aspectes d’aquesta indústria, però sense confrontar-t’hi, perquè essent industrial per definició no tindria cap sentit. Si vols fer una cosa molt marginal és molt fàcil, et fas poeta maleït. Voler-te convertir en un poeta maleït fent cinema és de perdedors.
Altaió: Quina és per a tu la lògica de la construcció?
Serra: Primer de tot una pel·lícula ha d’existir. Que una pintura o una novel·la existeixin només depèn de tu, però el cinema, per existir, pressuposa tota una sèrie de compromisos amb una forma industrial de fabricació. I la meva petita, però sòlida, audàcia ha consistit a fer la meva, però no pas per canviar el sistema o il·luminar ningú. Amb tot, malgrat que el cinema està poblat de gent que no hi entén absolutament gens, paradoxalment encara és més interessant com a art contemporani que el teatre. D’entrada, en el cinema no tens tanta pressió, no depens de l’aplaudiment final. D’altra banda, vas a veure teatre i totes les obres tenen un missatge polític, i evidentment no n’hi ha cap de políticament incorrecta. Zero! Si no, ja no la deixarien representar, l’anul·larien al primer dia. En canvi, en cinema no te la poden anul·lar, perquè la pel·lícula ja està finançada en el moment de començar a rodar. El que passi després ja serà un altre tema. Però la pel·lícula existeix sense que hagis hagut de fer cap pantomima de pseudorebel·lia. El cinema d’avui dia és l’antihipocresia, perquè el finançament t’obliga a no ser hipòcrita.
Altaió: Una cosa que m’agrada molt del teu cinema és la innocència com a construcció. Allò que veiem en una pel·lícula teva és del tot original perquè ens ofereix de bell nou un principi de realitat diferent al que existeix en el cinema. Tu has començat dient que l’anècdota no t’interessa. A tu l’avantguarda no t’interessa, sinó la contemporaneïtat. Malauradament el neocademicisme, la neofiguració i la neoavantguarda són part de l’element formatiu i pedagògic. No l’experiment, ni l’experiència de l’experiment, sinó allò que remet a un element de cultura. Ser innocent.
Serra: Aquest és un altre tema. El coneixement no és pensament. I el que jo faig és pensar. Jo no necessito saber res, no necessito recordar anècdotes, no vull copiar coses del passat, no m’interessa res de tot això. Tot això és coneixement. El pensament és equivalent al procés creatiu. No necessito conèixer altres coses. En tot cas tu estàs creant coses que seran coneixement dels altres. Aquesta distinció és molt important. És molt fàcil tenir la temptació d’introduir coneixement en una obra de creació. Si tens coneixement ja no necessites pensar ni inventar res. Quan tu treballes amb pensament has de començar a proposar coses. Sovint passa que hi ha moltes idees que només són ocurrències. I cal saber distingir una cosa de l’altra. Durant el procés de muntatge, el que fas és justament destriar entre les idees i les ocurrències.
Altaió: I no és el mateix l’humor que l’ocurrència.
Serra: En les meves primeres pel·lícules l’humor estava molt soterrat perquè té el risc de caure en la vulgaritat o l’ocurrència. El llindar és molt difícil d’establir. Sobretot en temps real, si bé és veritat que després tu, en el muntatge, el pots graduar, modificar, llimar, fer-lo més refinat, més visionari, més irònic... Però hi ha un tipus d’humor lligat al punt de vista, a l’aspecte lúdic de les avantguardes. Faig les pel·lícules per divertir-me jo. Una altra cosa és com aquest humor afecta directament el punt de vista de la pel·lícula i quin és el sentit. Hi ha un tipus d’actitud, que és la meva, extremadament rara: sento un menyspreu absolut per la persona que veurà una pel·lícula meva. Jo faig pel·lícules per burlar-me del món, de la gent que ve a veure les meves pel·lícules. És una actitud higiènica. Només amb aquesta actitud, lligada a la falta de pretensiositat i allò lúdic, es poden crear certes atmosferes en les imatges.
Altaió: Imatges que acaben sent subversives...
Serra: Jo parlaria d’una atmosfera estranya més que subversiva. Perquè subversiu té una pretensió de rebel·lia que en el món del cinema no hi escau. Tu no pots pretendre ser rebel en una indústria que finança la gent més limitadeta. Allò important és que la pel·lícula tingui una atmosfera que, si no fos per aquestes estratègies humanes i morals, no podria tenir. Si no menysprees els actors, com els faràs fer certes coses en què el menyspreu i la falta de respecte és un element essencial perquè ells facin una cosa que de cap altra manera podrien fer?
Altaió: Ets tan políticament incorrecte...
Serra: Al contrari. Plantejo una cosa molt simple, Un actor, per expressar una cosa que no ha expressat mai, com se li fa entrar si no? Se li explica? Si li expliques ja n’és conscient i el que fa és entrar en la protecció de la consciència. Ja estàs dins el codi de la representació abans de fer la presentació. El mínim que es pot demanar a una pel·lícula que costa tants diners és que penetri en zones on no s’ha entrat mai.
Altaió: Sempre m’ha semblat interessant aquesta teva manera de treballar l’estructura cinematogràfica i l’atmosfera per aconseguir alguna cosa que sigui original.
Serra: L’únic que intento és crear unes atmosferes que fan possible una certa innocència. Quan generes quelcom original és quan tot això es transforma en creació pròpia. A mi el que m’interessa és el pensament. El coneixement el deixo per als que vulguin conèixer les meves pel·lícules.