Per què vivim el present i el futur com una factura infinita pendent de pagar? Què estem sostenint? No soc necessàriament pessimista, exigent ni radical. Tan sols he deixat de tenir motius per creure que demà viurem millor que avui. I aquesta diferència, que pot semblar només econòmica, és política.
Durant dècades, estudiar, treballar i esforçar-se formava part d’un pacte implícit: no garantia l’èxit, però permetia aspirar a una vida una mica millor que la de la generació anterior. Avui, en canvi, tenir estudis no garanteix pas una feina, un salari no garanteix l’accés a l’habitatge i treballar no sempre permet construir un projecte de vida. L’entorn on has crescut i, sobretot, el patrimoni familiar pesen molt més del que volem admetre.
A principis d’estiu vaig llegir el llibre Los hijos de los boomers: De la muerte de la clase media al auge de una generación antisistema (Destino), de la politòloga i periodista igualadina Estefanía Molina. D’aquest assaig en destacaria molts fragments, però, per damunt de tots, una frase em va glaçar la sang: «Los hijos de los boomers son clase media si sus padres pagan las facturas». No he deixat de pensar-hi des d’aleshores. Poques afirmacions resumeixen tan bé la paradoxa de la meva generació.
Vivim en un model que tendeix a preservar les certeses de qui ja ha consolidat la seva posició, mentre els qui encara intentem construir la nostra vida acumulem incerteses i obstacles. És el conflicte d’interessos d’una democràcia que pensa massa en les pròximes eleccions i massa poc en les pròximes generacions. Una batalla silenciosa que va molt més enllà del tradicional estira-i-arronsa entre dretes i esquerres, una dicotomia que ha esdevingut una maniobra de distracció.
És evident que la classe política comparteix un límit que no està disposada a traspassar: qüestionar de debò i obertament les estructures que perpetuen aquest desequilibri generacional i que poden posar en risc la seva continuïtat electoral. No cal que existeixi un pla deliberat per perjudicar els joves: n’hi ha prou que ningú tingui prou incentius per assumir el cost polític dels canvis.
Però cap sistema pot ajornar indefinidament les seves contradiccions. Hem traspassat un punt crític de no retorn? Aquest model de benestar ens dona contínuament senyals massa evidents que vol passar comptes. Els responsables polítics coneixen perfectament aquesta realitat, però eviten capgirar-la: protegeixen els seus rèdits electorals immediats a costa de debilitar els fonaments econòmics i socials que haurien de sostenir les generacions futures. I que s’embruti les mans qui vingui després.
Qui sacrificarà el seu benestar per fer un reset profund del sistema? Com més ajornem els canvis estructurals, més costós i traumàtic serà el reajustament. És inevitable. I en pagaran les conseqüències les generacions que no han participat en les decisions que ens han dut fins aquí. Si ja estem pagant els excessos acumulats –els quals continuen creixent a un ritme endimoniat–, quantes generacions més hauran de renunciar al seu futur?
Això no converteix els boomers en culpables. Molts també han patit –i continuen patint– precarietat, malgrat haver construït les seves vides amb esforç i constància, en un context social i econòmic molt diferent de l’actual. El problema és un altre: el sistema que va permetre progressar a una part d’aquesta generació ja no ofereix les mateixes condicions als qui venen darrere. El pacte social s’ha trencat, però continuem actuant com si encara existís. I, mentrestant, la factura no deixa de créixer.
