“Ara demano una tassa de cafè./No sé si per què me la vull beure / o només pel desig de pronunciar una frase que he après”. Són versos de la Nisrín que porten l'estela del que va passar dilluns 26 d'octubre a l’Espai Òmnium, dins l'acte Versos sense fronteres, del festival de poesia Tocats de Lletra. Si la poesia és escletxa de llum, Versos sense fronteres són persianes que s'obren a poc a poc, una rere l'altra, fins a descobrir un mar amb lluernes. Una proposta dins del festival d'escoltar poesia en dues llengües diferents, dues melodies en vaivé, com també dues identitats, dues cultures, que tot d'un plegat es fonen en una. En aquesta segona edició, la Nisrín, nascuda a Homs, Síria, ha estat la poeta convidada. Naima, Karima, Dounia, Fàtima Zhoura, Samira, Rabhia, Fàtima, Aya i Mohammed, són estudiants de català del Centre de Normalització Lingüística Montserrat amb qui hem llegit i dramatitzat sis poemes de la Nisrín per ser compartits en veu alta en àrab i en català. Uns poemes que formen part del seu darrer poemari, Pas en fals al marge de la història, Premi de Poesia Roissy-en-Brie 2021, convocat pel PEN Català, un premi per a escriptors refugiats a Europa. I és que la Nisrín el 2019 va haver d'abandonar la seva Síria natal tot escapant de la guerra. Primer es va refugiar a Alacant i des de fa uns anys viu a Madrid.
Durant l'acte, abans del recital col·lectiu, vam conversar amb ella. Llegint de la seva llibreta, escrita a mà en castellà, la poeta ens va parlar de com la seva escriptura s'havia permeabilitzat dels canvis migratoris, de la divisió del poemari en les parts “Dins” (escrita en la vida passada a Síria) i “Fora” (escrita a la nova terra), de la simbologia del títol (Un paso en falso que te lleva fuera de tu historia personal, o de la historia que estaba destinada a vivir), de la necessitat de viure dins de la nostra pròpia història –i també de sortir-ne– com a forma d'alliberament davant la realitat imposada, del diàleg enriquidor amb la traductora Margarida Castells, de la sublimació del dolor a través de l'escriptura. De fet, ens va explicar que en àrab la paraula llapis i la paraula dolor es troben a una lletra de pronúncia: amb un gir d'alè, pots passar d'escriure “amb llapis” a escriure “amb dolor”. Generosa, càlida, valenta, la Nisrín. Dir els seus versos per als nou participants manresans va ser la millor manera d'agrair que fos aquí amb nosaltres. El recital va començar amb el poema Caiguda: “M'he acostumat que les coses em caiguin de les mans”. I així tota màscara, frontera, síl·laba. Gràcies, Nisrín.
