Amb un contingut dens, bàsicament va parlar de les claus polítiques, econòmiques, jurídiques i geoestratègiques per fer efectiva la independència de Catalunya des d’una perspectiva del sentit d’Estat, que passa per establir sinergies en l’àmbit econòmic. Va començar esmentant el dèficit fiscal de Catalunya; és a dir, la diferència entre el que “paguem d’impostos i el que rebem amb inversions i infraestructures”. Va explicar que el que s’ha dit fins ara no és del tot cert. El 2009, l’Estat espanyol va publicar les balances fiscals per primera i única vegada, però fent referència a l’any 2005. Va dir que el dèficit fiscal de Catalunya era de 22.500 milions d’euros. A mida que van anar passant els anys, la crisi va fer estralls en l’economia catalana i el Producte Interior Brut (PIB) va decaure i la Generalitat va dir que el dèficit havia baixat a 17.000 milions i quan el PIB va pujar van continuar donant aquesta xifra fins al punt que vint anys després encara ens parlen dels 20.000 milions, quan l’equivalent és de 38.000 milions d’euros al 2026.
La major part dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, com que no té poder de decisió política, estant dats i beneïts. Gairebé tot ve determinat per Madrid, o de les negociacions amb el govern central. A la Generalitat només li queda capacitat de decisió sobre un 6% del seu pressupost. El PSC i el PP encara que no governin Catalunya, des de Madrid controlen el 65% del pressupost de la Generalitat, per tant “estem administrats com una colònia”. Fins i tot, el dèficit fiscal no té en compte algunes variables com l’economia submergida, que en algunes províncies espanyoles està entre el 30-40%, similar a les de Moldàvia i Transilvània, i a sobre se’ls envien recursos, simplement perquè treballen amb negre. Mentre Catalunya rep de la Unió Europea (UE) fins al 2024, 40 euros per ciutadà, Espanya, 213. Enguany, Madrid s’emporta en concepte de transferències de capital de la UE als pressupostos municipals, 3.000 milions, mentre a Catalunya n’arriben 300, d’engrunes. També als pressupostos municipals hi ha una afectació negativa dins l’espoli fiscal i els ajuntaments es veuen obligats a apujar impostos (clavegueram, escombraries), perquè no reben les transferències necessàries del govern espanyol. Si a Madrid és de 21 euros per habitant, a Manresa és de 97. Per tant, hi ha una afectació directa amb el que es paga a Madrid en impostos. No es reben les transferències als municipis, que apugen impostos i “paguem el doble o el triple”. Les infraestructures de Catalunya no cal finançar-les amb impostos perquè amb els beneficis que generen ja es paguen soles, com no passa a d’altres comunitats autònomes.
Tampoc no tenim mesures d’estímul econòmic, com l’oferta en el mercat d’oficines de les grans ciutats europees. A Madrid aquesta oferta immobiliària és molt superior al que li correspondria per nombre d’habitants, mentre que a Barcelona és inferior. Amb la independència tindríem l’efecte de la capitalitat i podríem neutralitzar la distorsió existent. Amb una Catalunya independent, amb capacitat per reduir la pressió fiscal podríem atreure part del volum de persones, 165.000 famílies multimilionàries, que emigren cada any buscant una fiscalitat més adequada. Així doncs, es produeix una descapitalització en el mercat immobiliari que implica la creació d’estats emergents. Tindríem capacitat per atreure ambaixades i consolats. Barcelona és la ciutat mundial que sense ser capital estatal té més consolats, juntament amb Hong Kong. Els EUA quan es van independitzar el 1779, el primer consolat que van obrir va ser el de Barcelona, que té capacitat per atreure diplomàtics i d’altres serveis.
Una de les grans enganyifes és l’evolució del deute públic de l’Estat espanyol. Des de l’any 2016 supera el 100% del PIB, malgrat que el 2014 la UE va obligar-lo a incloure la prostitució, el contraban i el consum de drogues en el càlcul del PIB, per tal que el deute no superés gaire el PIB. Així li van atribuir un 4,9% en aquestes tres activitats econòmiques que ara ja representen un 9% del PIB, tot i així la relació deute-PIB s’ha trencat definitivament. Des del 2016 la Generalitat s’ha anat endeutant fins a màxims històrics del 80% del PIB català. Després, mentre Catalunya pagava el seu deute, l’espanyol augmentava i ens transferia part del seu. El que demostra que Catalunya té capacitat de pagar, però hi ha elements estructurals que ho impedeixen. En aquests moments, la metròpoli té la voluntat de col·locar-nos entre el 40 i el 50% del dèficit espanyol, de manera que assoliríem un 180% del deute en el nostre PIB. Ho podríem anar pagant, però ens hipotecaria de per vida i ells tindrien la capacitat d’endeutar-se tot el que convingués, oferint-nos a canvi una possible confederació, però no hi ha una voluntat d’arreglar res, només seria una operació de maquillatge, en què una vegada més ens tocaria pagar tot un seguit d’infraestructures espanyoles. Quan Catalunya assoleixi l’estat independent, haurà d’assumir una part del deute públic espanyol o no, en funció del reconeixement. Es calcula en un 20%, amb els països creditors que ens reconeguin. Al seu entendre, cal proclamar la independència i donar 90 dies a la comunitat internacional perquè ho facin i s’asseguin a la taula del repartiment de béns i deutes fins arribar al 20%. Els països que no reconeguin la nostra independència ho tindran malament i acabaran fent-ho, de tal manera que la nostra força de negociació és demolidora.
També és devastador el deute públic que l’Estat té amb la banca espanyola. No hi ha cap banc català, per la qual cosa el deute és seu, el que ens dona capacitat de negociació i pressió. Caixa Banc té concessions públiques com els pàrquings o la gestió d’aigües a la zona metropolitana de Barcelona. Però, després de la independència, és lícit que empreses de l’Íbex 35 continuïn controlant els nostres serveis públics, els ports, aeroports, les xarxes elèctriques i bancàries? Des d’un punt de vista de la seguretat nacional no és convenient. Per tant, quan un territori s’independitza adquireix la plena sobirania dels seus recursos. L’aeroport de Barcelona genera el 47% dels beneficis d’AENA. Per tant, el dia de demà, ens interessa que el continuï explotant o muntem una empresa a part amb la que puguem pagar els favors dels reconeixements provinents de l’àmbit internacional? En aquests moments és el setè aeroport d’Europa, quan tinguem una gestió pròpia no dependrem de Madrid pels vols intercontinentals, així que previsiblement augmentarà la seva capacitat operativa. Quin valor tindrà l’AENA catalana? És previsible que sigui la meitat del que genera l’espanyola. I quant valdrà aquesta l’endemà de la independència? Res, perquè cap empresa que perdi la meitat del seu volum de negoci pot sobreviure. És clar, doncs, que tenim capacitat per pagar la nostra pròpia independència.
Diu Pont que van explicar-ho a un dels grans fons d’inversió del món amb seu a Londres “i ens van donar la raó”. L’endemà de la independència de Catalunya, la comissió nacional del mercat de valors ha de suspendre la cotització d’AENA a borsa, per impedir que els que tenen accions de l’empresa perdin aquests diners i perquè no es produeixi un efecte dominó a l´Íbex 35. Efecte que podem generar nosaltres: Endesa, abans alemanya que catalana! I la van vendre a l’INI italià per impedir que un inversor amb seu a Barcelona la pogués adquirir, generant una quota de poder sobre l’Íbex 35. Per tant, és una qüestió d’Estat també per a nosaltres: es podran nacionalitzar empreses, però no de qualsevol manera. Es poden indemnitzar, rescindir el contracte unilateralment per nacionalitzar tots els seus actius a Catalunya. Ara bé, no podrem només nacionalitzar empreses de l’Estat espanyol, ja que s’entendria com una revenja. Per tant s’ha de nacionalitzar tot a tort i a dret amb independència dels països que siguin. Catalunya li genera a Endesa el 45% de l’energia elèctrica que comercialitza i el 65% dels clients industrials. Quan perdi el 50% del seu negociat, quin serà el seu valor? Zero. Així doncs, la independència la podrem pagar assumint una part del deute de l’Estat espanyol o venent-nos els actius d’aquest estat a preu de saldo. Cal crear una crisi constitucional prou bèstia perquè vagi caient el valor de cada empresa de l’íbex 35 a mida que les apuntem amb el dit, perquè els inversors internacionals s’hi ficaran quan les puguin comprar a preu de saldo, amb tres condicions: voldrem una part del pastís, la seu a Catalunya i reconeixement internacional. Si la viabilitat d’un negoci dels grans fons d’inversió depèn de la viabilitat política del meu estat, què faran el dia que vinguin els tancs? Obligar-los a girar cua. Per tant, ells mateixos ens protegiran.
La independència no serà flors i violes però cal entendre com actua l’Estat espanyol: va ensorrar un dels grans bancs d’Andorra sense pensar-s’ho dues vegades. Vol dir que nosaltres tindríem una capacitat similar per fer-ho. El BBVA fins l’any 2012 tenia una quota de mercat del 6,1% a Catalunya pel que fa al volum de negoci de la banca comercial. Amb l’adquisició de Catalunya Caixa i UNIM, per 400 milions d’euros i 1 sol euro (és a dir, van comprar una gran empresa per un euro). Així va passar a una quota de mercat del 27%, que li genera al BBVA el 38% dels dipòsits bancaris del conjunt d’oficines espanyoles. Hem de permetre que cinc bancs espanyols controlin el cent per cent de la quota de mercat bancària a Catalunya? És una qüestió d’Estat, si el català recuperés els actius que quedin d’aquestes dues entitats, el BBVA perdria gran part dels seus dipòsits bancaris fins al punt que no podria complir els criteris de solvència i liquiditat que estableix la comissió europea, de manera que amb 72 hores, aquest monstre faria fallida. Mentre esperem els reconeixements internacionals cal saber anar pas a pas. Va esmentar d’altres empreses com l’antiga Campsa, ara Compañía Logística de Hidrocarburos, que en controla la gestió en règim de monopoli i té un valor de negoci aproximat de quatre mil milions d’euros a borsa, però quin valor geoestratègic té al Regne Unit, Panamà i Oman? El de la nostra independència. Cal oferir aquests actius al Regne Unit i als EUA. Com a Estat es pot reduir la fiscalitat que grava els hidrocarburs i vendre’ls un 50% més econòmics. A qui compraran els distribuïdors minoristes? Què farà el Ministeri d’Indústria? Trucar a CEPSA i REPSOL perquè s’hipotequin abans que comprar als catalans. Què passarà? Les benzineres d’aquestes cadenes que operen a les autopistes podran vendre l’hidrocarbur al preu que vulguin, però les que estan en trama urbana en mercats de competència faran fallida i el valor d’aquestes empreses caurà en picat. Conclusió: la independència també s’ha de pensar en termes econòmics. Cal promoure que fons d’inversió forans inverteixin a curt termini a l’Íbex 35, per tal que el valor d’algunes empreses baixin. El problema és que no tot és espanyol, sinó que també hi ha grans fons d’inversió internacionals que hi tenen accions. Han d’esperar que les accions caiguin per després tornar a comprar. En total la independència de Catalunya pot generar un traspàs d’actius d’uns 800.000 milions d’euros.
Albert Pont va explicar que va participar en el Consell Assessor per a la Transició Nacional, en què es va elaborar el Llibre Blanc i va participar en l’elaboració de l’estratègia de negociació en el tema de repartiments de béns i deutes de l’Estat, però vist en perspectiva creu que va ser una de les estafes més grans del procés sobiranista. Si s’hagués aplicat el Llibre Blanc com es va presentar “haguéssim tingut un Estat independent compartint cap d’estat amb Espanya, sense exèrcit, amb una ministeri d’Afers exteriors que seguiria fil per randa la doctrina de l’Estat espanyol”. Hauria estat un estat independent, on totes les empreses de l’Íbex 35 haguessin continuat explotant els recursos de Catalunya. Durant la crisi econòmica del 2008-2014 la banca espanyola va concentrar a Catalunya el 31% de les execucions hipotecàries de tot l’Estat, per decisió política. El BBVA per complir els criteris de solvència amb la UE, quan ha d’executar hipoteques que no els paguen, ho faran amb els clients de tota la vida de Madrid, o amb els de Caixa Catalunya i la UNIM? Si Catalunya genera el 38% del diner líquid dels dipòsits bancaris del BBVA, quina porció dels seus crèdits queden a Catalunya? No arriba al 9%. Per tant, donen crèdits a empreses que ens fan la competència. El resultat és un despropòsit total. “Quan ens diuen que hem de tenir el control efectiu del territori, no vol dir muntar una parada de castanyes a cada rotonda, ni tirar-nos un tret al peu, sinó fer que l’Estat, l’economia, les institucions, les infraestructures i el cobrament dels impostos funcionin”.
Va reflexionar que perquè ens reconeguin ens hem de comportar com ho faria un Estat independent amb els seus instruments i malauradament ens hem d’enfrontar amb l’Estat espanyol. Cal entendre que el control efectiu del territori s’expressa en termes de sobirania, així doncs, la societat civil catalana no ha d’entrar en guerra amb l’Estat espanyol, sinó que es tracta que els dos estats competeixin entre ells per fer valer la seva sobirania sobre el territori.
Pont va explicar que a partir del 2014 es va adonar que la llei de l’atribució de la nacionalitat catalana venia a dir que després de la independència tots els ciutadans de Catalunya tindríem dues nacionalitats, la catalana i l’espanyola. Ho considera un error lamentable. Per ser un estat independent calen tres premisses: territori, govern i població. Entén que tenim una societat multicultural i diversa, però també hem de començar a entendre que hi ha catalans d’origen i d’adopció, com qualsevol altre nacionalitat de l’entorn. Si agafem els padrons municipals de 1936 quan Catalunya tenia uns tres milions d’habitants, amb un sol avi ja n’hi havia prou per ser nacional d’origen. A dia d’avui dels 8 milions que hi ha al Principat de Catalunya, 3.800.000 compleixen aquest requisit, més els que s’hagin casat amb nacionals d’origen. Malauradament, a Catalunya hi ha emigracions que munten societats paral·leles. Cap partit polític obrirà el meló de la nacionalitat, perquè la legislació espanyola diu que la identitat catalana és “una vecindad Civil”, però n’hi ha d’origen i d’altres que poden ser-ne d’adopció. Pont és partidari que la independència es faci des de les institucions, amb la pressió del carrer, intentant buscar sempre el màxim consens de transversalitat fins arribar al punt de trencament amb l’ordenament espanyol. I és planteja: els partits catalans que han aplicat el 155, quan es van presentar a les eleccions convocades per una autoritat que no tenia ni legitimitat ni competències per fer-ho l’any 2017 tindrien dret a rebre els drets electorals en una Catalunya independent? Lamentablement, són melons que ningú voldrà obrir. També va reivindicar la creació d’una Escola de l’Administració Pública, amb jutges, diplomàtics, tècnics superiors i seguretat, muntant empreses privades, que a més a més generaria ingressos econòmics.
Considera que el referèndum d’autodeterminació està fet i es va guanyar. Jurídicament va comportar una Declaració d’Independència i ara falta publicar-la al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya per fer-la efectiva. Cal aprendre dels errors del passat: el dia que el president Puigdemont va proclamar la independència amb tota la solemnitat per després deixar-la en suspens, en previsió d’una hipotètica negociació que no es va donar mai, en comptes d’això calia proclamar-la sense complexos i agrair públicament als països, sense anomenar-los, que li van enviar una carta de felicitació, ja la tindríem, perquè quan un cap d’Estat o de govern l’envia implica el reconeixement internacional. Pont pensa que fins i tot hauria d’haver fet l’agraïment encara que no hagués rebut cap carta de felicitació, perquè es va fer evident després que hi havia països que la tenien escrita i signada. Calia donar-ho per fet, ja que cap país vol ser el primer, però tampoc ningú voldrà ser l’últim.
També va esmentar la qüestió de les pensions, que tanta por fan, i va explicar que un expresident de la Generalitat va anar a un gran banc de Nova York a demanar diners, però no va tornar amb els necessaris. La Generalitat volia tenir diners per poder pagar les pensions durant dos anys. No es van arriscar, però hi havia maneres de fer-ho. Va analitzar com es pot articular una confrontació de sobirania. Calia proclamar la independència, agrair les felicitacions rebudes, donar 90 dies per a nous reconeixements internacionals i dir-li a l’Estat espanyol que el nou executiu català ja es faria càrrec de les pensions. Aquesta situació crea un conflicte entre dues sobiranies, en què Espanya pagarà les pensions perquè si no implícitament està reconeixent la independència de Catalunya, però la Generalitat també les pagarà dos dies després, així els pensionistes cobrarien dues pensions. Al mes següent passaria el mateix. A partir del tercer mes, des de la Generalitat ja es reclamaria el cobrament dels impostos, que a poc a poc els ciutadans aniran assumint i augmentaria el volum d’ingressos que perd l’Estat. L’any 2011, el fons de reserva de la Seguretat Social era de 8.000 milions d’euros, que l’Estat va anar buidant per comprar el seu propi deute públic, que volia vendre als mercats internacionals, però no li comprava ningú, el que implicava la seva fallida. Per evitar-ho compraven el seu propi deute. TVE, la televisió oficialista, afirmava que Espanya havia col·locat 7.000 milions d’euros als mercats internacionals per demostrar solvència i credibilitat, però amagava que se’l compraven ells mateixos amb un fons de pensions que van deixar a zero. L’any passat va arribar a un deute de 100.000 milions d’euros, “si li traiem les aportacions de les empreses catalanes, Espanya efectivament fa fallida”, conclogué Pont.
