Llicenciada en Prehistòria, va fer excavacions arqueològiques amb Toni Daura i Eduard Sánchez, entre d’altres. Gràcies a la col·laboració d’industrials voluntaris que van donar màquines i d’historiadors que les van documentar, va poder anar muntant el museu, del qual va ser el puntal més important. Ha estat membre del Centre Excursionista de la Comarca de Bages i és sòcia del Centre d’Estudis del Bages.
Com va ser que aterressis a Manresa? Vaig venir per una casualitat. El meu germà Josep treballava a Ampans en els seus inicis, en l’època de mossèn Ignasi Sanpere. Va començar treballant primer al carrer Cintaires, després al Francesc Moragas, d’on van passar a Santa Maria de Comabella, quan l’empresari tèxtil Julio Payàs en va fer donació. Quan va tenir una criatura, com que els nens sempre m’han agradat molt, em va proposar de venir a Catalunya, per fer-los de cangur. Vaig dir que sí, sense saber on anava.
Quina primera impressió et vas endur, de Manresa? En aquella època, a finals dels anys setanta del segle passat, ni tan sols sabia que es parlava català i vaig tenir un xoc. Els companys com ara Joan Barbé em deien que l’havia d’aprendre. Vaig anar a l’Òmnium del carrer del Bruc per fer els cursos elementals de català, però l’aprenentatge vital va ser autodidacte. Acostumada al paisatge verd, vaig notar molt el contrast amb una ciutat grisa. Al principi em pensava que em moriria. Recordo que vaig entrar per la carretera vella, travessant pel pont de Sant Francesc. La ciutat era fosca, amb el soroll de les màquines de fons, que no havia sentit mai, tot i provenir d’un poble miner on treballaven la majoria dels habitants fins que van tancar les mines. Hi vivien 6.000 persones, però ja només en queden 800. Hi vaig sovint perquè hi tinc la majoria dels germans.
Com és que vas estudiar Prehistòria a l’Autònoma? Perquè la història contemporània aleshores no m’agradava ni em cridava l’atenció. Vaig fer assignatures d’Arqueologia i Història. De dia treballava de cangur i després vaig entrar al Museu Comarcal.
Quines tasques vas exercir en aquest museu? Vaig fer de bidell i treballs de restauració, i també d’inventariar materials d’arqueologia. Vaig conèixer el Ramon Pujol Roca, amb qui vaig aprendre moltes coses i gràcies a ell i a la seva tasca de voluntari, més endavant vam poder començar a fer funcionar el Museu de la Tècnica. Recordo que les seves primeres aportacions van ser en qüestions d’armament, ja que en tenia una important col·lecció al museu personal de casa seva.
Com va ser que et dediquessis a fer excavacions? Per casualitat. Vaig anar un dia a buscar un llibre de prehistòria a la llibreria Parcir i la Dolors Pardo va dir-me que amb el marit eren arqueòlegs i excavaven a l’estiu. Em va animar a incorporar-me al grup i vaig introduir-me al món de l’arqueologia excavant amb ells. Una vegada vaig anar amb Miquel Cura. Però la meva especialitat era ibèric i romà, que és el que tenia més a prop a la zona del Bages. Aleshores també vaig conèixer l’Eduard Sánchez, amb qui vam excavar la capella dels Favets, a la Seu, on ens va sortir una dona morta amb una fletxa clavada. Tenia un peu bastant deforme i l’Eduard va fer-se’n càrrec. Es tractava d’una senyora rica, que havia viscut anys amb aquella fletxa de ferro. Més tard, l’arqueòleg Lluís Guerrero la va analitzar i en va publicar un article a Regió7. Era l’any 1990 i tot seguit Sánchez va fundar Arqueociència.
Dins l’Escola Taller, el 1993 es va crear la restauració de vitralls fins al 1996. Una dotzena d’alumnes van participar en la realització dels de Crist Rei.
Museu de la Tècnica
Què ens saps de l’edifici del museu? Els dipòsits, fins al 1982, encara subministraven aigua a la part baixa dels habitatges de la ciutat. El 1991 va començar-ne la rehabilitació. L’arquitecte Josep Miravitlles es va inspirar en la forma dels dipòsits per fer-ne l’edifici nou. La part que estava coberta amb calç es va repicar. La rehabilitació i neteja de l’edifici va anar a càrrec de Cots i Claret i el finançament va ser de Caixa Manresa, amb motiu dels 125 anys d’existència de l’entitat financera. Es va inaugurar el 1992. Els primers recursos per rehabilitar-lo parteixen dels sequiaires, que també van destinar una part del pressupost a la restauració del mòdul hidromètric de 1859, un mecanisme que feia de regulador al començament de la Séquia, perquè no hi entressin més de 1.200 litres d’aigua per segon. Vam començar el Museu, amb un contenidor buit i ens va tocar anar-lo omplint amb el temps.
Com van ser els teus inicis al museu? La primera vegada vaig entrar-hi per una porta diferent a l’actual, amb Daura i Pardo. S’hi feia la presentació de la revista Tribuna d’Arqueologia. Poc temps després, quan tenia opcions de feina, des de l’Ajuntament van proposar-me entrar-hi per un any com a restauradora. Hi havia tanta aigua que calia entrar-hi amb botes. Ara bé, inicialment el museu es volia dedicar a maquinària industrial, a més a més dels temes relacionats amb l’aigua i la Séquia. Fins aleshores m’havia dedicat com a hobby a la restauració de mobles. Inicialment allò era més un magatzem de peces que un museu. Durant un any, al Museu Nacional de la Ciència i Tècnica de Catalunya, (MNACTEC), a Terrassa, vaig aprendre el procés de restauració industrial amb els professors Teo Garcia i Ramon Maroto. Em van ensenyar productes, a conservar les peces, restaurar-les i desinfectar-les..., i a muntar i netejar les diverses peces d’una màquina. Paral·lelament, al museu manresà, a més de la part de l’aigua, havia d’engegar un projecte teòric sobre la història, des del sorgiment dels gremis fins a l’actualitat.
Heu rebutjat algunes peces que us han ofert? Sí, tot i que al principi agafàvem tot el que ens portaven, perquè no hi havia un criteri.
El teu primer encàrrec va ser organitzar l’Exposició Permanent del 1992? Efectivament. Vaig trobar-me sola, només amb la petita ajuda d’un dissenyador barceloní, i em vaig haver d’espavilar amb el poc material que hi havia, com ara algunes peces relacionades amb l’aigua, fites de terme o un batan. Calia restaurar-les per muntar després l’exposició permanent i col·locar-les en vitrines. Recordo que hi havia una escopeta restaurada de Ripoll, una altra del Museu Comarcal, una roda de molí i diverses eines del camp. Vaig haver d’anar moltes vegades a l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fins i tot després vam restaurar unes taules de treball dels anys noranta que s’havien degradat. Per fer-ho vaig comptar amb els alumnes de l’Escola Taller, que es va constituir al museu.
Escola Taller
Quina relació hi havia entre els projectes i la creació d’una Escola Taller? L’escola es va retardar, tant pel que fa a la concessió com per l’arribada del material, que anava a càrrec de l’Ajuntament. Afortunadament ens el va avançar el Museu Nacional de Terrassa per començar les activitats. Va funcionar la primavera del 1992, amb la creació de l’Escola Taller. Constituïda per un grup de nens que no havien superat l’EGB, els ajudava a preparar-se per a la titulació. Un dels professors d’història de la industrialització va ser Jaume Perarnau, fins fa poc director del MNACTEC. Es van fer moltes excursions on ens va ensenyar el patrimoni comarcal. Els alumnes d’aquesta escola ens van ajudar en la restauració de moltes de les màquines que ara tenim al museu. El 1993 es va crear la restauració de vitralls, fins al 1996, en què una dotzena d’alumnes van participar en la realització dels vitralls de l’església de Crist Rei, sota les directrius de les professores Paloma Somacarrera, reconeguda vitrallera d’Igualada, i Anna Cayuelas, de dibuix. Era l’època en què a Casa Caritat hi havia diverses escoles taller, sobretot de pintura i jardineria.
El museu t’ha ocupat tota la vida laboral? Sí. He fet de portera, de senyora de la neteja, de guia i d’administrativa, fent fitxes i inventaris. També vaig ser secretària de Josep Alabern. Em volia fer responsable de la gestió, però jo no tenia la formació per ser-ne. Vaig viure un període molt precari, però vam poder resistir, gràcies a l’entrada de les peces de maquinària. Hi he passat molt fred, fins al punt que vam fer unes cortines. És evident que la meva màxima il·lusió era la de ser restauradora i conservadora, amb la finalitat de recuperar el patrimoni local. Ho vaig aconseguir i he estat molt feliç. Venia d’un món miner i, sense conèixer la indústria tèxtil ni com funcionava un teler, vaig arribar a ser conscient de la seva importància gràcies al contacte amb propietaris i especialistes cintaires, que parlaven de les olors que sentien i de com construïen la seva maquinària; per exemple Ramon Pujol, que per si sol, era una lliçó d’història. Explicava que eren tant pobres que ni tan sols tenien mitjons per posar-se!
Com hi vas entrar en relació, amb Ramon Pujol Roca? Mentre s’estava fent l’escola taller, sovint tenia dificultats perquè em faltaven peces de teler i li vaig demanar ajuda perquè que era una persona molt activa i el primer voluntari que va tenir el museu. Venia cada dia i explicava com feien nous invents a partir dels materials de què disposaven, com els comandaments a distància. Ens va ajudar molt a acabar el teler de rem, una peça important i simbòlica del museu. Coneixia molts industrials i quan tancaven els anava a veure per si cedien algunes màquines, com Joan Antoni Pusó o Josep Palau, que ens va donar uns telers de patacada. Mentre jo restaurava, els voluntaris arreglaven les màquines i les feien funcionar. Més tard va venir Miquel Perramon, que havia treballat a Perramon i Badia, empresa que també ens va cedir maquinària. Els estic molt agraïda perquè estava sola. Botifoll em va fer adonar que teníem una turbina Francis i la va fer restaurar de manera altruista. També vam visitar i recuperar objectes tant de la fàbrica de Pancraç Cucurella, que tenia l’obrador al capdamunt de l’edifici, entremig d’habitatges del carrer Guimerà i l’actual plaça Porxada. Més tard vam fer una crida a la ciutadania per instal·lar els telers amb màquina de Jacquard, assessorats per l’empresa Grober/Grobelastic, amb fàbrica a Arenys de Munt, de la família Borrell Portabella, amb orígens manresans. Ara cada vegada que es trenca un fil es crea un problema important.
Lluís Virós em va fer adonar que la cinteria de la ciutat era molt important. Més que un assessor, ha estat la meva ànima espiritual de tota la vida.
Cinteria
Com es va formar la secció de cinteria? Inicialment no estava previst. Però arran de les màquines que ens van arribar es va prendre la decisió. Des dels anys 70-80, quan les fàbriques de cinteria anaven tancant van dipositar peces i màquines al MNACTEC i fins i tot a l’actual Museu Comarcal, on es rebien d’altres donacions tècniques com la maquinària de la Xocolateria Torras. Les dipositaven al costat del magatzem, on hi havia les pedres. Quan el 1992 vam inaugurar la primera sala van començar a retornar-nos peces. Després va venir la turbina de la Colònia Sedó i la taula del consell d’administració, juntament amb les cadires de roure americà, que van ser restaurades per l’Escola Taller, ajudats per la Tapisseria Úbeda, de Manresa.
Com vau fer aquesta recuperació? Amb Lluís Virós vam anar a les fàbriques que plegaven per arreplegar els materials que consideràvem útils sobretot papers, que estaven llençats per terra. Alguns documents els vam passar a l’Arxiu Comarcal del Bages i d’altres els vam portar a l’Arxiu de la Fundació al Museu de l’Aigua i el Tèxtil, sobretot mostraris d’empreses. Hem recuperat documentació força antiga, que en algun cas encara està per obrir.
Amb quins historiadors has tingut més contacte professional? Amb Lluís Virós, sobretot des del 1996. Va ser molt generós i sempre vaig comptar amb ell. Va participar en estudis i projectes, així com també en la part de l’aigua. Podia explicar als visitants la temàtica de cinteria gràcies a les explicacions que havia rebut del Lluís, que complementava amb les aportacions pràctiques dels industrials cintaires. Vaig adonar-me que la cinteria de la ciutat era molt important i així vam establir dos criteris: l’aigua i la cinteria. Més que un assessor, ha estat la meva ànima espiritual de tota la vida. Quan es va fer el canvi de l’exposició de l’aigua, el 1998, tot i estar malalt, em va ajudar molt. Jordi Piñero, també va aportar documentació pel que fa al ram de l’aigua. El disseny dels plafons el va fer Rosa Serra.
Com funcioneu, administrativament? El museu depèn de la Fundació d’Aigües de Manresa i de la Junta de la Séquia. El Parc de la Séquia depèn de la Fundació. No pertanyem a l’empresa Aigües de Manresa. Al museu vaig estar sota diverses direccions: una temporada, el 2009, amb Núria Matamala, tot seguit amb l’Alba Subirana, que ara porta el tema de comunicació d’Aigues de Manresa, amb la qual vam posar cortines blaves i fotografies per adornar el sector dedicat a l’aigua.
Quan va començar a canviar la situació? A partir del 2008. Fins al 2022 no vam pertànyer al Registre de Museus de la Generalitat de Catalunya. Fins aleshores no teníem dret a subvencions de cap tipus ni de cap institució. Va ser un període en què vam acabar l’inventari.
I la dinàmica? Amb l’entrada de gent jove, el 2021, encapçalats pel nou director Eudald Serra, amb ganes de fer moltes activitats. És un gran gestor i amb ell han augmentat les visites i s’incrementen les reunions de persones que hi troben un ambient impecable. Ara hi ha molt moviment de personal, a causa de l’increment de seccions i dependències. Gairebé cada dia hi ha gent que ve a veure el museu, molts d’ells estrangers, que se n’han assabentat per internet. Des del 2025 s’ha donat una gran empenta al museu, sobretot també en l’àmbit estructural. S’han incrementat els contactes amb d’altres museus i s’han augmentat els recursos. Serra està pendent dels congressos que es fan i continua la seva formació permanent.
Durant temporades, al local s’hi havien fet molts actes: sopars, congressos, mítings polítics, en condicions difícils perquè com que havien estat dipòsits entrava aigua arreu. S’hi van posar murs d’aïllament i contenció. Del 2000 al 2008, la gestió externa i les visites guiades va recaure en Fira de Manresa, amb Manel Martínez al capdavant i Joan Haro. El 2006 es va crear el Parc de la Séquia i pocs anys després la Fundació va passar a formar-ne part. Des d’aquell any l’entitat forma part de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya. Alonso explica que va estar pràcticament sola fins al 9 de setembre del 2008, quan es va inaugurar la secció de cinteria del museu. També hi va fer tasques administratives i de guia. El 2021, amb l’entrada del director Eudald Serra i el seu equip, que compta amb la coordinadora Estefania Santacreu, la dinàmica d’activitats s’ha revitalitzat. El 2022 es va actualitzar el nom com a Museu de l'Aigua i del Tèxtil i va entrar oficialment al Registre de Museus de Catalunya. El perfil
Pilar Alonso Mallo va néixer a Villaseca de Laciana (província de Lleó), el 4 de febrer de 1961. És la petita de sis germans. El seu pare Ezequiel era de Villaseca, miner i pagès i la seva mare Manuela, de Piedrafita de Babia, treballava al camp i era ramadera. La Pilar va començar els estudis al col·legi nacional del seu poble, EGB i BUP. Els dos primers anys d’Institut els va fer al poble del costat, Villablino. Als setze anys va decidir venir a Manresa, on treballaven un germà i una germana. Va fer de cangur per al seu germà, Josep, quan la família va tenir una criatura: el seu nebot. Va prosseguir els seus estudis de tercer de batxillerat al Lluís de Peguera, sense saber ni una paraula de català. Va ser membre del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, on a més d’excursions va practicar l’esquí. També va fer-se sòcia del Centre d’Estudis del Bages. Va estudiar com a alumna nocturna Prehistòria, a la Universitat Autònoma de Barcelona. De dia, a més de cangur, treballava com a bidell al Museu Comarcal, quan el titular es va posar malalt i calia substituir-lo. Hi va coincidir als anys 1988-89 amb Francesc Vilà com a director. Va fer excavacions amb Toni Daura i Dolors Pardo, i va excavar la capella dels Favets de la Seu amb Eduard Sánchez. Amb Ramon Pujol Roca van posar les bases del que després va ser el Museu de la Tècnica de Manresa, on ella va entrar-hi per fer un curs de restauració, feina que ja la marcaria de per vida, tot i que “inicialment no sabia on era”. L’edifici s’havia edificat el 1865 en tres dipòsits de pedra i va funcionar fins a l’inici de la dècada dels vuitanta del segle passat. Restaurat el 1991, va ser una realitat com a museu l’any següent gràcies a Aigües de Manresa SA, l'Ajuntament i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), amb la col·laboració del Gremi de Cintaires. Contractada inicialment per l’Ajuntament de Manresa, des del 1991 ja es movia per dins del Museu de la Tècnica, treballant per peça restaurada, a càrrec del MNACTEC. Amb la creació el 24 de juliol de 1991 de la Fundació Aigües de Manresa-Junta de la Séquia, va passar a dependre d’aquesta entitat. El maig de 1992 es va posar en marxa l’Escola Taller, en la qual va fer de professora en l’àmbit de la restauració. Va comptar amb la col·laboració de molts industrials voluntaris que quan tancaven les fàbriques deixaven màquines i peces al museu. Des del 1996 va comptar amb la col·laboració de Lluís Virós, sobretot en relació amb la cinteria. Casada amb l’economista Josep Abadal, tenen dos fills Mireia i Guillem.
