Era un dels últims dies d’un estiu històric en termes de rècords de calor, havia acabat de ploure, tornava a lluir el Sol amb tota la seva majestuositat i la xafogor tornava a fer la vida asfixiant als ciutadans que sortien dels caus com caragols.
Ella també surt de casa i, com tothom, passa per la banda ombrejada de l’antiga carretera que sortia pel nord de la ciutat. Quan encara no havia fet vint metres, nota que se li comença a humitejar l’esquena. “Maleïda suor!”. Però ningú notarà la seva olor natural fermament blindada pel perfum berganota fresh n°15, barrejat amb la flaire de la capa de maquillatge intimate plusplis sephora. Ella és un oasi ambulant d’olor intensa amb el poder d’anul·lar per uns instants la sentor de claveguera afterrain dels carrers.
Afluixa la marxa i para davant d’un semàfor per travessar a l’altra banda. Mentre espera que es posi verd, és fixa en una immensa lona que cobreix dos pisos de la casa del davant, on hi ha impreses les cares d’un parell d’homes que estimen Manresa. Quan la petita silueta lumínica deixa de ser vermella, travessa. Ja a la banda del Sol, obre un paraigüet ben bufó de color lila que la protegeix dels efectes del desastre rei.
A la cantonada del Passeig, plega el paraigüet i se’l posa a la bossa. Para un moment. “No cal córrer, vaig bé”. Opta per transitar pel mig i observar les taules dels bars que es tornen a omplir. La majoria dels clients o estan embadalits amb el mòbil o el tenen sobre la taula, ningú aixeca la vista al seu pas. ”Estan ben enganxats, pobres”.
Com que va amb temps, trenca pel carrer d’olor de pernil i cafè amb llet i gira a l’esquerra cap a l’ampli carrer escapçat d’ombra, de paviments mig acabats, forats i trencaclosques de totxanes i ciment. A través de les tanques, s’atura a observar el petit zoològic d’espècimens de màquines descansant després d’un dia copulant frenèticament amb el terra.
Arriba a la plaça on hi ha convocada la manifestació i es planta al mig. Fa una mirada panoràmica i la ment li envia una intuïció. “Serem poqueta gent”. Nota com les gotes de suor li regalimen maquillatge avall. “Havia d’haver-me posat la crema waterproof!”. Aguanta dignament sense retocar-se i torna a obrir el paraigüet. Deu minuts després de l’horari anunciat, repassa el WhatsApp d’on havia tret la convocatòria. Tot correcte menys el dia: va ser ahir. Decebuda, se’n torna a casa sense haver pogut desplegar la pancarta casolana de cartó fet amb l’embolcall del ventilador Taurus que s’havia comprat feia dos mesos. “Per un dia que em decideixo...”.
Certament vivim en temps ben estranys.
