Hi ha misteris que ens mosseguen els ulls i no els veiem. Només ens n’adonem quan ens hi fixem. I de fet n’hi ha prou per fer un tomb pels carrers de la ciutat per comprovar com, dia rere dia, en una o altra vorera del carrer, hi ha un, dos o més matalassos repenjats en qualsevol façana. I no pas a tall d’escultura o instal·lació artística efímera. Tots els recursos que l’Ajuntament destina a incrementar el servei de neteja faria bé d’esmerçar-los en teràpies familiars i de parella. Cada matalàs abandonat és un drama humà i una declaració de guerra domèstica. Quan anant pel carrer ens topem amb aquests sacs d’escuma o làtex, farcits d’àcars i taques furtives, no ens indignem: som davant l’únic monument sincer a les passions desenfrenades dels manresans.
