Oliva: D’entrada ara ja no es parla d’aquests nois que comencen... Ara tots són artistes emergents. I aquests artistes emergents no presenten unes cançons, sinó un projecte, una proposta... Tot va una mica així. I aquesta gent va llançada, però què esperen? Subvencions, és clar. Segurament que vosaltres en més d’una ocasió potser no vau cobrar, o si n’havíeu de cobrar deu us en donaven quatre, però no depeníeu de subvencions. Tots teníeu la vostra feina. Ara potser és més fàcil gravar discos, però tal com surten s’apaguen. Els d’aquella època vau deixar un solatge que encara funciona. D’aquests d’ara, l’estiu vinent ja no en quedarà res.
Vilamala: Les noves generacions ho tenen més difícil i pugen més enganyats. Aquests programes mediàtics on representa que es descobreixen i potencien nous cantants fan més mal que bé. Ara no hi ha res que es pugui fer amb naturalitat i senzillesa. Tot s’ha de fer amb aires de grandesa i dir hiperbòlicament... És un món fals. No es pot viure tota la vida enganyats dins aquesta bombolla de la fama. S’ha de ser molt bo perquè perduris.
Oliva: Parlem de cantants i no hem d’oblidar la base, que és la cançó. Quines cançons perduraran?
Vilamala: Això no depèn tant dels cantants com del context, vivint com vivim en un món tan globalitzat. I les xarxes fan que ens assabentem abans del que es fa fora que no pas del que es cou a casa nostra. Naveguem en un oceà on costa molt fer-se un lloc.
Oliva: Sí, també és cert que ara hi ha molta més competència.
Vilamala: I menys preparació cultural del receptor. El receptor català actual, per exemple, no té aquell pòsit de catalanitat tan clar que teníem nosaltres. El jovent d’ara viu en un món globalitzat, que desconeix la història, començant per la de Catalunya. Amb prou feines si els sona el nom de Serrallonga. Abans, en les cançons, era important dir coses, que tinguessin uns valors, que diguessin quelcom. A Esquirols de cançons d’amor no en vam fer gaires. El tema t’estimo no t’estimo era bastant tòpic. Teníem altres coses a dir. Parlàvem del que vivíem en el context sociopolític del moment, que era el del final de la dictadura i primers anys de la transició.
Oliva: I us la jugàveu. Vosaltres fèieu lletres compromeses i també vau patir la censura. Ara pots dir el que vulguis de qui vulguis i com vulguis... Quants cantants no hi ha que van parlant de revolta, lluita, rebel·lió... ben gratuïtament, sense cap sentit. Però també és cert que abans hi havia un públic més crític i amb més sensibilitat...
Vilamala: En la nostra generació, a més a més, els periodistes musicals passaven de nosaltres. Llavors es tractava de ser cosmopolita i dominava el món anglosaxó. La cançó tradicional es menystenia totalment. Artur Blasco feines tenia a començar a fer-se conèixer i Jaume Arnella intentava fer ballar la gent en català amb l’Orquestrina Galana. La televisió tampoc no va ajudar gens.
Oliva: Als anys 90 hi havia un programa de música d’arrel, Rodasons...
Vilamala: Sí, va ser aleshores que la cançó d’arrel va començar a fer forat... I després va venir la Fira Mediterrània del 1998... Als anys 80 encara hi havia el Jordi Fàbregas amb Primera Nota i, abans, amb La Murga. Jordi Fàbregas va ser dels primers, després de passar pel grup Coses, que intentava anar per aquesta línia. Més endavant es va formar el Tradicionarius i el CAT de Gràcia. Aquí la Generalitat ja va començar a crear infraestructures. I a partir de tot això la cançó d’arrel popular es va poder dignificar. I avui dia aquesta música té un lloc en el mercat. Això no ho va tenir mai la cançó.
Oliva: Bé, la Generalitat sí que va fer una cosa pensant en la cançó, que va ser obrir L’Espai, un teatre a Barcelona, amb una programació estable, que va durar alguns anys, just quan hi havia hagut aquella gran eclosió de cantants com el Santi Vendrell, l’Enric Hernàez, l’Hèctor Vila, el Miquel Pujadó, la Maria Josep Vilarroya... Però al final es va quedar en un foc d’encenalls que aviat es va apagar.
Vilamala: A la nostra època l’única cosa que es va fer va ser una Mostra de la cançó, el 82, que va durar una setmana, a la Fira de Mostres de Barcelona. Els altres beneficiats van ser la Trinca, Al Tall, Pi de la Serra, Pere Tàpies, l’Ovidi, la Marina Rossell, la Núria Feliu, el Gato Pérez, Pau Riba... Va ser, però, una cosa puntual. Les institucions no feien res.
Oliva: La cançó a més a més va haver de començar a competir amb el rock...
Vilamala. Allò va ser l’estocada final. En aquest país som d’aquest estil. Si m’agrada el folk no m’ha d’agradar el rock. I això va fer que desaparegués la línia de continuïtat de la cançó.
Oliva: Vam passar del rock al pop, i ara del rap al trap... O, si no, anem a l’altre extrem, amb unes veus lànguides... Una cosa melòdica, normal, avui no hi és.
Vilamala. El curiós és que hagi durat tant el record d’Esquirols. Ha passat un quart de segle i Esquirols és del segle passat. El 1985 ja havíem plegat. Que encara se’n parli és per l’acceptació del públic i de la gent, però no de la gent que ha fet cas dels programes de TV. Nosaltres connectàvem amb l’escoltisme, els mijacs... i així anàvem expandint-nos pel país. Havíem cantat a Reus, Girona, Ripoll, Berga, Barcelona, a tot Catalunya, des d’un poble petit a una gran ciutat. No vam ser només d’una comarca, fos del Bages o Osona. I en això ens hi ajudava la gent d’Enllaç, que tenien consciència nacional. Ara ha sortit això de la Perifèria Cultural, que també és interessant com a promotora. Pretenen també arribar a tots els pobles i ciutats catalans.
Oliva: Fixa’t com han canviat les coses que ara hi ha molts cantants que abans voltaven per tot arreu i que ara anar a ciutats com Manresa no els sembla atractiu i, si els vols veure, ets tu qui t’has de moure. El concepte ha canviat totalment. Al Kursaal es troben que segons quins artistes ja no els poden portar perquè pensen que omplir 800 localitats no els surt a compte. Per què he de venir a Manresa per 800 espectadors si puc actuar en un festival d’estiu i passaran per caixa 4.000 persones?
Vilamala: Nosaltres anàvem de poble en poble. Allà on fos. I en aquella època la gent les cançons les escoltava més que no pas ara. Hi havia més receptivitat.
Oliva: Aquest debat sobre la cançó podria acabar derivant en un debat sobre la societat que tenim i encara seria més trist que el panorama de la cançó. Ara s’estilen els macroconcerts i la gent té com un neguit de dir no m’ho puc perdre. I m’he de fer una foto on es vegi que soc allà i ho he de gravar. És igual el que cantin, però jo el que he de fer és gravar-ho i passar-ho de seguida per les xarxes. Abans, com a màxim, la teva il·lusió era que el cantant et firmés un autògraf. Abans l’important era l’artista. Ara l’important ets tu i la teva presència al món, a través del tik-tok. És igual el que cantin.
Vilamala: Ara es valora tot en funció dels likes. Això és del tot fals. Després es fan grans i se n’adonen.
Oliva: Jo tinc ganes de veure passar el temps i veure quines cançons quedaran, perquè ara cantem una cançó vostra o de les que va traduir Soler Amigó, com La vall del riu vermell, per exemple, i els d’aquella generació encara ens les sabem. La gent d’ara, quines cançons deuen cantar si és que encara en canten?
Vilamala: Alguna en quedarà... Ens en sortirem d’Obeses, potser? N’hi ha que sí que són aconseguides, però poques. Les cançons d’ara potser tenen una vida molt curta, però tot pot canviar molt encara.
