Les 386 finestres són petites, els vidres es bufaven i s’enganxaven amb fusta. Eren quadrats i transparents per donar molta llum. Es va comprar el terreny per construir-la el 1820, però no va començar a treballar com a fàbrica tèxtil fins als anys 1826-28, com va assenyalar la historiadora barcelonina Àngels Solà i després la immensa majoria d’historiadors. És l’única que queda d’aquestes dimensions a l’estat espanyol, al sud del Mediterrani i a Europa, fins que no es demostri el contrari. La documentació de l’època deixa ben clar que es definia com una fàbrica de draps, però no de fregar, sinó de teixir llana fina d’alta qualitat. Hi ha constància que la gent la coneixia com a la fàbrica dels Panys i el castellanisme Panyos es va imposar força posteriorment.
Vam iniciar la visita amb l’especialista en el tema, Lluís Virós, sota el Pont Nou, al costat del canal on hi ha un sobreeixidor d’aigua, amb una comporta que desguassava cap al riu Cardener. Hi havia una caseta de control dels baixants que permetia tapar o obrir l’aigua, en funció de la que portava el riu. Prop de la fàbrica, vam veure un altre sobreeixidor. I al final, hi havia una roda hidràulica, perquè inicialment estava pensada per anar amb aquesta energia. Era de fusta, vertical, entre dos i tres metres de radi, on la roda anava girant. Entrava dins la fàbrica per un tronc d’arbre rodó que feia un engranatge en forma de roda dentada cònica i transmetia energia amb unes barres que anaven de punta a punta de la fàbrica, que van ser conegudes com a embarrats. Dins l’estructura de l’edifici hi havia una columna al mig, que partia la nau en dues de cinc metres cadascuna. Pel que fa als 110 metres de llarg, disposaven de dues barres de ferro que obtenien el moviment d’una roda hidràulica més gran. És a dir, de les barres, cada x metres, sortia un cilindre de fusta amb una corretja per posar en funcionament les màquines, per mitjà de dues politges en què una donava l’energia i l’altra (la lloca) les aturava. Durant anys s’hi va fer el procés complet de la llana (cardar-la, pentinar-la, convertir-la en metxes i al final del procés estava preparada per filar). Tot seguit, hi havia les màquines de preparació del teixit. A la dècada dels 50 es van especialitzar de manera que el 1854 ja només produïen cotó. Cap al final es van convertir en una filatura. Així doncs, la fàbrica dels Panyos va funcionar amb energia mecànica, inicialment amb molins hidràulics. Es va buscar una reclosa a sota de l’actual Pirelli, esbiaixada i amb una vessant recta que permetés fer una presa d’aigua fins a la fàbrica. El recorregut del canal resultant té una distància de 1.170 metres, capaç de portar fins a 2.700 litres d’aigua per segon.
Pel que fa a l’arquitectura de l’edifici “va trencar motlles en introduir l’estil d’arquitectura industrial britànica de la fàbrica de pisos al sud d’Europa”. El nou model de construcció és de forma allargada i estreta, per anar-se aprimant a cada pis. Amb finestres molt petites perquè tècnicament no podien fer els vidres més grans; absència de decoració perquè entenien que no calia posar-ne en una fàbrica, que com totes les del moment estava arrebossada. Els falsos arcs eren de maó amb patent anglesa o francesa. És significativa l’estructura de la planta baixa, que havia d’aguantar tres pisos a sobre, mitjançant unes columnes resistents, amb un arc a cada banda. En canvi, al primer pis hi ha una columna de pedra sense arc, amb cinc metres de biga de fusta a cada costat, que no podia ser més ampla de 10 metres perquè no hi havia arbres del país per fer-ho possible, de manera que es va necessitar el pi de Flandes. A la planta de dalt les columnes de pedra són més primes ja que només han d’aguantar la seva planta. Al capdamunt, encara són més primes i de maó perquè només subjectaven la teulada. Pel que fa a l’aigua, un cop acabat el procés retornava al Cardener. És interessant observar que entre la resclosa i la fàbrica no s’hi pot posar cap altra fàbrica perquè no podrien disposar d’aigua. De manera que a Manresa hi ha un sistema hidràulic de set preses fluvials, que serien nou si tenim en compte les dues darreres: pont de Rajadell i els Comtals. Pel que fa a la paret, les pedres de la base estan ben tallades, però les altres poc, amb el sistema de paredat, ben posades. Les estructures de finestres amb maó i les puntes amb pedra també ben tallada perquè fos una construcció ferma.
Històricament, cal situar la fàbrica als inicis del Trienni liberal, (1820-23), en què els polítics municipals, alguns d’ells amics dels promotors, es van mostrar favorables a la iniciativa per començar les obres ben aviat, però els terrenys del voltant eren propietat dels Suanya, que tot i viure a Barcelona van interposar un plet judicial de la mà d’Ignasi Suanya de Tabares, que va acabar amb el pagament d’una suma considerable de diners per part de Pau Miralda i associats, que van haver de comprar tots els terrenys des de la resclosa fins a la fàbrica. Tres anys més tard, van haver de fer front a un altre litigi interposat pel notari absolutista Tomàs Coma, que va durar fins la seva mort. El 1825, els seus fills es van avenir a pactar. El primer que va posar en funcionament la fàbrica va ser el tint. El riu quedava de color del que s’estava tenyint, en una època en què alguns ciutadans s’hi banyaven, les dones hi rentaven la roba i alguns animals hi abeuraven. Prop de l’actual fàbrica, el canal original aniria pel cantó oest de la fàbrica, mentre que més endavant es va desviar cap a l’est, quan va canviar la tecnologia de donar energia a les fàbriques. De la roda hidràulica del 1820 es va passar dues dècades més tard a la turbina hidràulica, que bàsicament eren dos models: un que funcionava amb poca aigua, molt desnivell i amb molta força, que no és el cas manresà, i una altra que funcionava per acumulació. És a dir, s’enviava l’aigua amb un espai semblant a una piscina, amb un desguàs on situaven la turbina amb unes aspes, que anaven girant a la mateixa velocitat o es podien graduar una mica. Instal·lada la turbina, a causa de la irregularitat del Cardener per les seves crescudes habituals, una de les quals va rebentar les finestres de la fàbrica, va plantejar una nova problemàtica. Els propietaris van decidir fer passar el canal per l’est, on també van situar-hi la turbina per tal d’evitar les inundacions i alhora van fer un forat per sota la fàbrica per situar el desguàs a l’altra banda. En aquesta etapa, el bon funcionament del canal era vital per a la fàbrica, així que calia netejar-lo sovint. La situació no es va solucionar fins que es va fer el pantà de Sant Ponç, que el 1954 va començar a funcionar provisionalment, però fins al 1964 no se’n va fer la inauguració oficial.
La fàbrica és molt important i alguns historiadors n’han fet el símbol de la revolució industrial a Catalunya. Si fóssim més precisos, n’hauríem de dir industrialització. Com es va poder fer? Perquè al segle XVIII hi va haver l’acumulació de capital per poder dur-la a terme. Aquest capital neix de les vuit empreses a Manresa que comercialitzaven els productes de seda locals que els venien arreu del món: colònies americanes, amb vaixells que hi anaven custodiats militarment per la flota espanyola, a partir del port natural de Cadis; i les Castelles on anaven traginers de Balsareny i Copons, especialistes en el transport amb mules.
Pel que fa a la història de la fàbrica, hi van passar tres propietaris: Pau Miralda i Cia, Portabella i Hilados de Estambre Alto Llobregat, de Joan Albareda. En col·lapsar-se el comerç colonial, faran panys amb fil de llana per als vestits de senyor, que estaven de moda a Europa. Van comprar la primera tecnologia a Bèlgica, d’un anglès que s’hi va instal·lar, d’on també porten maquinistes, així com de França. Mort Miralda, dos dels seus gendres són Torrents de cognom com a socis principals, però també hi havia Badia, Serra... La mantenen fins a la dècada dels anys 40, quan en convertir-se en immobiliaris lloguen la fàbrica a d’altres empreses de Terrassa i Manresa. Es distribueixen els espais i van deixant de banda la llana per produir cotó fins al 1866, en què els manresans Portabella se la van quedar en la seva totalitat, per eixamplar-la. El 1866, en desviar el canal i fer anar la turbina, van construir una nova nau perpendicular. De manera que és la més gran de Manresa, fins a l’aparició de Serra Bertrand. Els Portabella també fan negocis a Barcelona en associar-se amb els Fabra Puig. Quan retiren el seu capital, compren una fàbrica de cintes a Girona, anomenada Grober, i una altra a Bescanó. El 1930 es volen vendre la fàbrica de Manresa, però no troben comprador. Durant la guerra civil es va convertir en un centre de reclutament militar a partir del 1937, on van ser cridats els nois manresans de la quinta del biberó. L’any 1941 s’hi estableix Hilados de Estambre Alto Llobregat, on la família Albareda exerceix la direcció tècnica. El 1948 la fàbrica va arribar a la seva màxima extensió, però paradoxalment, com que hi havia una tanca molt gran, no es veia des del carrer, només un trosset de xemeneia que feia 25 metres d’alçada, que era de maó i va ser construïda el 1891. L’actual en fa 23,89. La podien veure els que passejaven per l’altra banda, però no era gaire concorregut, ja que hi havia hagut unes famílies gitanes i el dipòsit del butà. Tot plegat va portar a la majoria de ciutadans a no tenir consciència de l’existència d’aquesta fàbrica. Joan Albareda la va tancar l’any 1976, quan l’empresa es va acollir al Plan de Renonversión de la Industria Textil. A la dècada dels 90 es va ensorrar la fàbrica de producció. El 1999 es va tirar a terra, excepte la xemeneia i la fàbrica antiga. El 2007 es permet fer una part de les cases noves del sector de Valldaura. En principi es podia edificar tot, però finalment es va fer un pacte urbanístic amb l’Ajuntament per destacar la fàbrica i fer-hi un parc. Com que no hi havia diners per restaurar-la, fins al 2008 no es va arreglar la coberta i ara, el 2026,amb l’aportació del 2% cultural del Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana es fan les obres de l’interior per convertir-lo en un edifici aprofitable, encara sense saber-ne exactament l’ús definitiu.
A la visita, no es va poder entrar dintre, com va explicar la tècnica de patrimoni de l’Ajuntament, Mercè Argemí, perquè han començat les obres de restauració, per part de la direcció de l’empresa constructora. Tot i així, es van mostrar imatges a vol de dron de l’interior de l’edifici. A més d’observar els forats per on passaven els embarrats, recoberts de ceràmica, Argemí va remarcar la planta subterrània amb els arcs, mentre les superiors estaven formades per columnes d’obra i bigues travesseres de fusta. També va explicar que el projecte per restaurar els sostres interiors és molt conservador i respectuós amb l’estructura original. L’objectiu és preservar-la gairebé en la totalitat, menys alguns trossos que no hi ha més remei que restituir-los, com la teulada nova, perquè estaven molt podrides les bigues i les teules. Els arquitectes Lluís Piqué i Joan Escalé, que ja havien fet un estudi interessant de l’edifici, van apostar per la coberta i forjats interiors imprescindibles per a la seva preservació, que permeten avançar i pensar en quins usos públics hi haurà a l’interior. Un cop s’ha decidit afortunadament conservar aquest tresor del patrimoni industrial europeu, s’ha posat mans a l’obra per dur-lo a terme amb la restauració de l’estructura interior de l’edifici. Ara cal plantejar-se seriosament el futur de la fàbrica, amb possibles diverses aplicacions. De moment sembla que els seus responsables es podrien decantar pel projecte de fer-ne un centre d’interpretació museístic, que podria incorporar una part dels elements del Museu de l’Aigua i el Tèxtil. Queda clar que amb el temps serà un dels accessos al parc del Cardener que pot ajudar a desenvolupar la configuració del nou barri de Valldaura.
