La gran novetat dels serveis funeraris de Manresa es va produir en la dècada dels anys trenta del segle passat durant la II República, amb l’aparició dels automòbils, que van començar a exercir com a cotxes fúnebres a motor de gran gala. Durant uns anys van conviure amb les clàssiques carrosses tirades per cavalls fins que els vehicles a motor es van imposar definitivament en la dècada dels anys cinquanta. A la fotografia observem un dels pioners cotxes funeraris a motor de Manresa, quan la majoria dels enterraments dels més rics encara es feien amb cotxe de cavalls. Es tracta d’un vehicle molt semblant a un Ford T, que pertanyia a l’empresa funerària Nostra Senyora dels Dolors, situada al número 22 del carrer Guimerà, tot i que avui no es veu l’arc en estar tapat per una publicitat justament en paral·lel on hi ha el vehicle de la companyia. Tot i l’advocació de l’oficina a la marededeu, Fernando Alcañiz, que tenia el taller al carrer Magraner, formava part de l’accionariat del negoci i estava al capdavant de la modernització del servei de pompes fúnebres. Al seu costat hi podem veure l’Ortopèdia Busquets, una de les referències del moment a la ciutat, i l’Agència Moll, l’empresa de transports de mercaderies que com ve diu el rètol també tenia casa a Barcelona. Aquest edifici, actualment situat al número 20 del carrer Guimerà, va passar a mans de Carme Gallifa, que era germana dels fabricants tèxtils i poc després prohoms del franquisme, casada amb el metge Joan Puig. La façana d’aquesta casa s’havia unificat el 1928, en estil noucentista a càrrec de l’arquitecte Josep Marcet. Molt a prop seu hi havia l’Agència Mora. Tots aquests negocis són un exemple palpable de com el carrer Guimerà era una de les principals artèries comercials de Manresa, on es concentraven aquests serveis.
La arquitectura fúnebre del vehicle es caracteritza per un xassís de línies allargades, en què la decoració de la carrosseria, que correspon als anys trenta, es pot classificar com d’Art Deco, seguint els paràmetres dels EUA, amb ornaments geomètrics que s’integren a l’objecte de vehicle funerari. Les dues grans llànties als laterals eren un símbol de distinció, dissenyades per il·luminar el trasllat. Els vidres bisellats permetien veure la caixa des de l'exterior. Les quatre boles que hi ha a les puntes de dalt de la coberta del cotxe i amb la creu al mig assenyalen aquest estil artístic amb motius clàssics, orientats a una decoració funerària típica de l’època. No gaire lluny dels mausoleus funeraris en estil neoclàssic grec o romà que predominaven als EUA en aquella època. Hi ha constància documental que l’Ajuntament ja es plantejava la mecanització del transport funerari a finals del segle XIX, però van sorgir tota mena d’impediments legals i burocràtics que en van endarrerir el funcionament definitiu. L’1 de juny de 1886, el consistori va aprovar el servei de cotxes fúnebres, entès com a sistema de transport amb carruatge, en què predominaven les carrosses ornamentals. Funcionava per subhasta pública, però al començament es van produir diverses irregularitats fins a la dècada 1910-1920, en què es va començar a aplicar un nou reglament dins la junta del Cementiri, que va posar al dia la infraestructura funerària, equiparant-la a d’altres ciutats catalanes.
