Portabella remarca dos trets fonamentals de la història econòmica de la ciutat: l’un és la industrialització ben exemplificada amb la cinteria, i l’altre ha estat cabdal per a la ciutat des del segle XIV, la Séquia, tant per l’increment de la producció agrícola com molt especialment per a l’aprovisionament d’aigua als ciutadans. Precisament, Portabella centra la seva feina sobre els usos de l’aigua a la Séquia de Manresa, i la seva tasca ha obtingut un ajut per a la recerca de la Fundació Ramon Muntaner, i la col·laboració del Centre d’Estudis del Bages, per a la seva elaboració definitiva i una propera publicació, que esperem amb candeletes. L’autor, que es basa en diversos plànols de la ciutat, com per exemple els de 1913 i 1933, estudia els ramals i els passos de l’aigua que el porten a conclusions interessants. Així, moltes parcel·les tenen límits irregulars, amb corbes i angles, perquè estan separades per petits canals que portaven l’aigua de la Séquia als camps. En construir les primeres cases dels nous carrers urbanitzats hi havia pagesos que encara regaven, de manera que no es van poder destruir aquests canals. Això fa que encara avui dia quedin caminets mig amagats arreu, segons acredita l’autor de l’estudi. Hi ha curiositats, algunes conegudes, com l’existència de minetes, per exemple la de la plaça Mallorca, documentada des de la dècada del 1880, per fer arribar l’aigua a un dipòsit situat sobre l’estació de Manresa Alta. En un context i una època en què les locomotores de vapor necessitaven aigua i l’escalfaven amb la caldera per produir-ne.
Portabella confirma que la Séquia venia des de l’Agulla i sembla que els manresans van demanar que l’aigua arribés al Guix. La seva hipòtesi és que quan van fer les mesures dels baixants, Guillem Catà, va triar el lloc on situar l’Agulla, a la partida del Colomer, perquè no quedés una part del terme sense regar. En el fons era un problema de cotes, perquè des de la ciutat percebien que el Guix era una mica més alt, però després va resultar que era a l’inrevés. Per aquesta raó, es va construir la partició de l’aigua en dos ramals, a l’anomenada Agulla, on encara és ara. Un d’aquests ramals va cap al Poal i l’altre entrava a Manresa per Can Font de la Serra i els dipòsits nous, des d’on va desaiguant per diversos llocs per poder regar tot el terme. Després, al segle XIX, en van afegir un altre que anava a Viladordis, que també encara existeix. Dins del terme, Portabella descriu la desaparició del regadiu, ara concentrat en les dues zones perifèriques del Poal i Viladordis. Explica que el ramal original que arribava fins el centre de la ciutat, al Cap del Rec, tenia diversos salts per a aprofitament energètic que han durat fins ben entrat el segle XX. Passava per l’actual carrer de la Séquia, on hi havia el salts de Miquel Ballart, Pere Lleonart i Pere Serra, tots tres entre els dipòsits vells i la rasa del tren. A partir d’aquí travessava el Passeig i la carretera de Vic i una part dels desguassos van a parar al torrent de Sant Ignasi, amb el que connecta un altre dels canals a l’alçada de l’actual plaça de Prat de la Riba. Al llarg del torrent, l’aigua de la Séquia donava energia a un conjunt d’indústries com Bertrand Serra, antiga fàbrica Soler, antiga Argullol, Cal Serrano, l’Areny, les Fontetes, el Salt, el Salt dels gossos i, finalment, la del Pont Vell, de resquitllada, ja que l’aprofitament principal era l’aigua del Cardener. De totes elles, lamentablement, només es conserva la nau principal de la Fàbrica Nova i la del Salt, actual mesquita. Un altre ramal és el que alimenta l’antic torrent dels Predicadors, que subministrava energia a diferents instal·lacions per mitjà de salts com la fàbrica Lluvià, després La Metal·lúrgica Tèxtil, a la cantonada entre l’actual Passeig de Pere III i la Prolongació Guimerà; la del Pere Parera, que es trobava al final del Passeig, i a la carretera de Cardona; a sota hi havia el salt de Joan Garriga, després el molí de les Jorbetes, la fàbrica de Miquel Mas i la fàbrica de Can Canyís o Roca. Com a gran novetat en la seva investigació, Portabella ha fet la feina d'ubicar cartogràficament les concessions estudiades per l’historiador navarclí Llorenç Ferrer Alòs i associar-les amb els traçats dels ramals. Seguint amb els usos industrials de la Séquia hi ha inclòs el del ramal més occidental dins de la ciutat, que és el de l’Irla. Procedeix de la zona dels dipòsits nous, passa per sota de la torre del Vinyes fins a la falda del Puigberenguer i es desvia per l’actual carrer Tortosa. Al llar del recorregut hi havia els salts dels Esmolets o l’Argilà, a prop de la plaça Catalunya, el de la fàbrica Matamala, després Brunet, el d’Ignasi Solà, que anys més tard serà la Fusteria Andreu, dipositària de la popular roda hidràulica, que ara està a Can Font de la Serra. A partir d’aquí regava els camps. A títol informatiu, cal recordar que als Panyos l’aigua els ve del seu propi salt del Cardener, a partir de la resclosa, amb el seu canal d’aigua de 1.170 metres de llargada, amb els seus corresponents sobreeixidors per controlar-ne el cabal.
