La primera vegada que vaig anar a Brussel·les, poc després d’acabar el Batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera, no em podia a imaginar que aquella petita ciutat amb aires de gran metròpoli oberta al món acabaria sent casa meva. Soc la Laura Llussà i Rosell, una manresana de 27 anys que en fa un que viu a la capital d’Europa. Vaig marxar de Manresa per anar a viure a Barcelona ara fa deu anys, on vaig estudiar Economia i Empresa a la UPF. Després vaig continuar formant-me en geopolítica i governança global i més tard vaig fer un màster en diplomàcia comercial i climàtica europea. La meva trajectòria m’ha portat a viure en ciutats i continents diferents, des de Mèxic fins a Roma, passant pels Estats Units, però finalment ha estat a Brussel·les on he acabat trobant el meu lloc.
Un dia de cada dia, la ciutat del cor d’Europa es desperta a poc a poc. A primera hora del matí els carrers encara són humits de la pluja de la nit, i, als barris que envolten les institucions europees, les primeres bicicletes avancen entre abrics i paraigües. Llavors, Brussel·les encara sembla una capital com qualsevol altra. Tanmateix, quan comença la jornada laboral, si passeges pel carrer parant l’orella a què diu el vianant del costat, sentiràs infinitat d’idiomes diferents parlant de la mateixa idea des d’una immensa varietat de perspectives, que farà que et preguntis si la Unió Europea és realment un projecte comú o és només un diàleg impossible entre visions irreconciliables.
En aquest batibull de llengües i veus, Brussel·les existeix entre la grandesa d’una gran capital i la calidesa d’una vila xicarrona. Com que no és massa gran, conserva el millor d’una ciutat petita: trobar-te coneguts pel carrer o la familiaritat del botiguer de sota casa que et saluda pel teu nom. Això fa que, en un entorn tan heterogeni com el de les institucions europees, on tothom ve d’un racó diferent del món es creï cert sentiment de comunitat. Personalment, ho trobo bonic. És, a més, una ciutat amb moltes capes que només vas clissant amb el temps i descobrir-les és una de les millors parts de viure-hi. D’entrada, Brussel·les pot semblar un lloc gris, on tan sols hi ha institucions i conferències. Ara bé, rascant una mica més, t'endinses en les moltes altres corrents que amaga: la dels artistes, la dels activistes, la dels qui esperen que arribi l’hora de sortir de l’oficina per pintar o escriure de nit al barri de Saint-Gilles o de Marolles. Brussel·les gaudeix d’una vida cultural submergida que creix a l’ombra dels edificis institucionals, amb un pols artístic i bohemi que conviu perfectament amb les americanes i les agendes plenes de reunions.
Viure a fora m’ha fet veure Catalunya d’una altra manera. Quan ets a casa, dones per suposades moltes coses. Quan vius lluny, en canvi, les quotidianitats prenen un valor molt més alt: la llengua, les converses espontànies, les celebracions o que algú entengui la broma dels dibuixos animats que miraves quan eres petita. Evidentment les trobo a faltar, i quan ja fa massa mesos que no vinc, espero amb candeletes les vacances per tornar a passar uns dies a Manresa. No obstant això, ser a Brussel·les encara és la meva elecció. Encara tinc les ganes i l’energia per continuar vivint en aquesta ciutat tan frenètica i tan intel·lectualment estimulant. Al capdavall, una de les coses que més he après sent fora és que anar-se’n no té per què voler dir allunyar-se. I que moltes vegades, és justament des de fora que entens la naturalesa del lloc d’on vens.
Laura Llussà i Rosell treballa a la Comissió Europea de Brussel·les
