Tot passejant pel centre de Manresa, he començat a buscar quatre noms: Viver Badrinakh, Sianne Ryder, Laia Corbella i John Hoffman. No és que em sonessin especialment. De fet, llevat de l’últim, probablement a la majoria tampoc. Però estava convençut que hi havia d’haver alguna relació entre ells, Manresa i aquella mena d’emprenedoria moderna que sembla capaç de fer néixer negocis, transformar ciutats i crear ecosistemes allà on abans només hi havia locals buits o negocis més o menys antics.
Amb l’ajuda dels buscadors i, sobretot, de les intel·ligències artificials, confiava trobar-ne la connexió. Potser algun programa municipal, alguna subvenció, algun projecte vinculat al Mobile World Congress o fins i tot alguna d’aquelles iniciatives que expliquen que una ciutat està preparada per al futur. Una d’aquelles històries que, ben explicades, permeten entendre per què en alguns llocs passen determinades coses.
Però no.
Per a sorpresa de ningú, cap dels quatre té la més petita vinculació amb Manresa. Ni amb el comerç de Manresa, ni amb els seus locals, ni amb cap revolució emprenedora que expliqui el que passa pels nostres carrers.
És normal que, amb els anys i amb l’evolució de l’urbanisme i la tecnologia, els centres urbans vagin canviant i que els locals comercials s’adaptin a les noves demandes. També ha estat habitual —ja des de l’edat mitjana— que hi hagi carrers especialitzats en determinats productes o serveis i que l’obertura de negocis similars, lluny de comportar necessàriament més competència i menys vendes, pugui acabar generant més activitat i més guanys per a tots.
Ara bé, la sensació actual és força diferent.
Hi ha un cop l’any en què l’Ajuntament es felicita per l’obertura de nous locals comercials. I és ben cert que tota obertura pot ser millor que una persiana tancada o que un local tapiat. Però potser aniria bé començar a tenir clar què s’obre i, sobretot, què es tanca.
Perquè perdre una carnisseria i guanyar una botiga de mòbils no farà canviar, per si sol, res de la ciutat. Però quan l’anècdota es converteix en categoria, potser valdria la pena aturar-se, observar què està passant i intentar esbrinar el perquè d’aquests canvis. Potser així podríem començar a entendre també moltes de les demandes i dels neguits ciutadans.
Els dubtes i les preocupacions de molts manresans –i de molts catalans– no són producte de la seva imaginació ni d’un invent creat a les oficines que dirigeixen les xarxes socials. En poc temps, el paisatge urbà de les nostres ciutats ha anat canviant. I, fins fa ben poc, les respostes més habituals semblaven passar per negar el canvi o qüestionar la mateixa pregunta.
Ara, quan les evidències ja no es poden ignorar, caldrà que algú hi doni respostes. Però, sobretot, caldrà que algú sigui capaç de proposar camins per avançar cap al futur. Un futur que, a hores d’ara, a molts els sembla més incert que fa deu anys.
Això no ens ha de portar a idealitzar un passat que probablement no va existir mai tal com el recordem. Però tampoc no ens hauria d’impedir reconèixer una cosa molt més senzilla: que el present no és necessàriament allò que ens havien promès.
I potser la pregunta que ens hauríem de començar a fer no és només què obrim i què tanquem, si no quina ciutat estem construint amb tot allò que obrim, amb tot allò que tanquem i amb tot allò que decidim deixar que desaparegui.
