El geògraf Josep Oliveras va remarcar que Carreras ha sabut combinar molt bé, en diferents treballs, els aspectes qualitatius i els quantitatius, i va assenyalar que el científic és també un gran divulgador. Carreras va explicar amb llenguatge planer les claus de l'evolució del producte interior brut (PIB) i la industrialització de Catalunya dels segles XVI al XX, desmentint mites i posant en valor la recerca dels historiadors clàssics, i les aportacions de joves autors. Va fer referència als clàssics que han estudiat Catalunya dins l'Espanya moderna, Jordi Nadal i Jordi Maluquer. Va insistir en la importància del catàleg de l’exposició del 1985, en què van defensar la tesi de Catalunya, la fàbrica d'Espanya. Un segle d'industrialització catalana, 1833-1936, que va servir per construir un lideratge industrial a l’Estat. Va esmentar les aportacions de Josep Fontana i sobretot la nova d'Antoni Simón sobre Els orígens del miracle econòmic català. Va recomanar aquest treball on s’explica que durant aquests segles que considerem d'estancament, de pas enrere i de perdre oportunitats, observa fets esdevinguts de manera positiva en què Europa va aconseguir fer passos endavant.
Després es va referir a l’evolució del PIB els últims 500 anys. Va assenyalar treballs de Leandro Prados i Carlos Álvarez sobre les línies històriques de l'Espanya moderna, i els de l'equip de Díez Minguela. El tipus de capital català del XVI a mitjan XVIII està clavat i és constant. L’impacte de la guerra de Successió és clar. Però li segueix una crescuda important entre mitjans i finals del XVIII. Ara bé, el gran canvi es produeix entre mitjans i finals del XIX. És el segle de la d'industrialització progressiva, al qual seguirà una etapa important de creixement fins al 1920. Els moments àlgids de l'economia catalana es produeixen immediatament després de la gran guerra. El PIB baixa una mica amb la gran depressió del 29. Segueix la depressió fins al 1960, perquè l'autarquia va molt malament. Més tard, s’obre l'economia una mica per recuperar-nos a poc a poc amb les arribades d'inversió estrangeres, remeses d'immigrants i el turisme. Hi ha un creixement important fins al 1975, en què seguiran deu anys de crisi. L’entrada a la CEE i després a l’Euro duplicaran el PIB per càpita. “El 2007 vam començar a anar cap avall. El 2015 va ser el punt més baix, després de vuit anys de crisi dura i al 2026 continua l’estancament”.
Comparant-nos amb la mitjana de l'Estat, el període dels segles XVI i XVII no va anar malament el fet de no incorporar-nos a la corona castellana. La sobirania ens va permetre no patir ni devaluacions, ni enriquiments fàcils, ni les polítiques extractives de la hisenda castellana. Tant Pierre Vilar com Antoni Simon, en parlar sobre el miracle econòmic català, valoren molt no haver participat dels desastres castellans. Tanmateix, al XVIII després de la guerra i la nova planta, es produeix un pas enrere. Seguirà una recuperació molt positiva, però sense un creixement revolucionari, fins a la segona meitat del XIX, que malgrat el crac borsari de 1866, durarà fins al 1925. Tira cap avall amb la gran depressió i amb l’autarquia més dura. L’enorme impacte del creixement demogràfic de Catalunya va ser tan gran que va augmentar la quota en la població espanyola, amb una tendència a la reducció del PIB per càpita en relació al conjunt de l’Estat. El miracle industrial i econòmic català va des de finals del XVIII fins a començaments del segle XX. Aquest fort creixement compensa l’endarreriment de les esmentades dècades anteriors.
Alguns historiadors afirmen que els catalans no es poden queixar del franquisme i situen el focus argumental en la industrialització de la SEAT. Jordi Catalan, en la segona part de la seva carrera acadèmica ha propagat aquest mite, “que és completament fals”. I remarca que Jordi Nadal també va ser molt actiu, en el llibre sobre l'espanyolisme, i “és particularment cruel que digui que el franquisme va ajudar amb la SEAT (1954) a la industrialització de Catalunya”. Carreras explica que el franquisme a través de l'INI, presidit per Suanzes, volia evitar que l’empresa s'instal·lés a Catalunya, fins que la FIAT va posar la condició de Barcelona o res, contra la voluntat del règim. Un altre argument per no industrialitzar-la era que amb una burgesia que no depenia dels subsidis públics, contrària a l’autoritarisme, la concentració d’obrers era considerada molt perillosa pel dictador.
Carreras retorna al segle XIX, per recollir les tesis del llibre de Nadal i Maluquer, on afirmen que fins al 1860 es produeix una forta mecanització de les fàbriques tèxtils, que passen a ser de nova generació, fet que permetrà que Catalunya esdevingui la regió més industrial de l’Estat. Carreras va posar èmfasi a remarcar quan es posa en marxa l'absorció de tecnologia britànica, inicialment amb espionatge industrial.
S’arriba a una explosió de creativitat, amb inversions de futur que possibilitaran el miracle industrial de l’economia, seguint també els estudis de l’historiador Àlex Sánchez. Hi ha hagut un debat intens sobre l'accés al mercat americà perquè s'aprofitaven les colònies que tenia la monarquia espanyola. Afirma que va ajudar quan es mantenia un flux de comerç privilegiat, però amb les guerres napoleòniques va quedar aturat. Després, el contraban va permetre modernitzar el consum, però no va servir per revolucionar la indústria. Va remarcar que el districte de Manresa va ser extremadament important i capdavanter en aquest trànsit cap al miracle industrial posterior.
Va assenyalar que amb Joan Francesc Valls i altres autors s’ha guanyat coneixement respecte dels estudis dels grans mercats europeus, Anglaterra i els Països Baixos, que eren els més rics als segles XVII i XVIII, que van aconseguir arrossegar l’economia catalana com moltes d’altres, des de Portugal fins a Sicília. Tirant enrere es veu que aquest arrossegament de l’Europa occidental havia començat en períodes turbulents com el 1640, en què van aparèixer nous negocis, venent a comerciants que van acabar instal·lant-se al país. Aquest període el va estudiar Josep Fontana en el comerç al port de Barcelona, com a tesi de llicenciatura, en què s’adona que ja no es comercia amb la Mediterrània sinó sobretot amb el nord-oest d’Europa. En canvi, Gabriel Tortella afirma a Cataluña, historia y mito que l'enriquiment del XIX es produeix gràcies al proteccionisme, i la pobresa dels segles XVI i XVII era deguda al fet que les nostres institucions eren d’una rigidesa extrema i no permetien créixer. Tant Simon com Eva Serra creuen que les institucions catalanes haurien permès una trajectòria completament diversa de Castella amb molta més resiliència davant dels problemes per sobreviure al declivi. La zona negra que queda per analitzar és el segle XV, a falta de noves interpretacions. El naufragi de Catalunya, estudiat per Francesc Ràfols és contundent, a causa de les guerres civils, però ara es comença a reinterpretar, ja que es van posar les bases per una posterior institucionalització.
En el discurs d’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans, Carreras va comparar les economies de Catalunya i Gran Bretanya i va observar que anàvem cap avall, llevat d’algun moment puntual passada la meitat del XVIII, i que al 1900 estem netament per sobre de la mitjana de l'Europa occidental, en aquesta època màgica, de la Gran Guerra i els inicials anys 20. Després de la guerra civil caiem clarament. Creixem als 60 amb la industrialització sota el franquisme. El 1985 estem en una situació fràgil, una mica per sobre, que dura fins l'alçada del 2007, amb la gran crisi financera. Amb l’ampliació de la UE als països de l’Est, que creixen molt de pressa, quan ens comparem amb la Unió Europea, estem pitjor. En una economia fortament turística, encara que creixem, l'únic que estem fent realment és recuperar terreny. I comparats amb la resta del món hem passat d’estar netament per sobre de la mitjana mundial a baixar de pressa, perquè els altres països creixen molt ràpidament.
