Sota el títol de Patrons i matrius, l’artista plàstica Sònia Segura Comallonga exposa aquests dies al Moma Espai Cultural una cinquantena de peces (quadres i quadrets, diu ella), majoritàriament de petit format, inspirades en imatges de la vida quotidiana o creades a partir de gargots atzarosos que, per efecte de la pareidolia, es converteixen en cares i formes ben reconeixibles.
Qui visiti l’exposició (oberta fins al 4 de novembre) segurament se sorprendrà de l’eclecticisme d’una pintora i dibuixant que tant practica el retrat hiperrealista com l’automatisme més minimalista, sempre amb una pulcritud i una finor de línies precisa i austera. El dibuix i l’acrílic són la base d’una sèrie de retrats de vianants anònims, vistos d’esquena. Són joves i persones grans, homes i dones que Segura havia fotografiat, passejant per Barcelona, mentre aquestes persones esperaven l’autobús, un canvi de semàfor per travessar el carrer o algú altre amb qui havien quedat citades. Quan ens aturem a contemplar-los, nosaltres podríem ser qualsevol d’ells, com en El caminant sobre el mar de boires. “El títol, si hi fos, seria el de l’hora en què va ser captada la instantània”, comenta ella.
Al costat d’aquestes figures reproduïdes amb una exactitud fotogràfica, hi ha tot un univers de petites il·lustracions, dibuixos mínims i d’un sol traç originats a partir d’un automatisme intuïtiu, en què el gargot – de punta fina sobre paper kraft – es converteix en ocell, conill, o ratolí. O en Sísif carretejant la pedra i asseient-s’hi al damunt, exhaust i decebut. O en vides generant noves vides: d’aquí la constel·lació “Mater-matriu-mare.” L’humor també hi és present en forma de quatre imatges pareidòliques inspirades en aquells versos de Corrandes d’exili de Pere Quart que diuen: “ Tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi res.” Tanmateix, i amb les degudes disculpes, Segura substitueix els dos darrers versos per “ dos ocells una vaqueta. / Com fer gargots no hi ha res.”
Completa l’exposició un conjunt de fotografies extretes de l’àlbum familiar, on les rajoles de casa de l’àvia materna de Rajadell són el punt d’unió entre les diferents generacions, en una fusió de patrons i matrius. Cada imatge és el vers d’un poema que ens parla del pas del temps, dels dies feliços i de la solitud que acompanya tots els principis i tots els finals. En un poema així no cal posar-hi cares ni noms per compartir-ne el sentit. N’hi ha prou amb una rajola que, com l’agulla d’un rellotge mut, marqui el pas inexorable de les hores, els anys i les vides. En l’obra de Segura tot està pensat i tot és atzar. No hi busqueu la signatura. És en el tot.
