Després d’anys de pintar frescos, l’artista Josep Minguell es va plantejar la realització d’una obra que fos un gran repte, que es va concretar en la decoració pictòrica dels seus frescos a l’església de Tàrrega. D’entrada va fer el monòleg de la Resurrecció pensant en el conjunt de l’edifici. L’obra es va anar pintant per fases. El gran treball del fresc és crear la pintura, però hi ha una dissociació entre la creació i l’execució. La preparació és un moment caòtic de prospecció en què cal fer un treball molt intens. Les qüestions més importants les dibuixava al taller a escala real. Va fer el projecte de les bastides en funció de les seves necessitats perquè hi ha d’haver una compenetració entre l’estructura compositiva del dibuix i les bastides. En el treball diari pintava amb pigments d’aigua, amb una tècnica molt exigent en què no podia rectificar. A l’exigència tècnica s’hi ha d’afegir la mental. El treball és absorbent i obsessiu, de manera que acabava esgotat mentalment i físicament. La seva estratègia passa per harmonitzar l’arquitectura amb la pintura. Quan analitza experiències personals pràctiques de la feina, deixa clar que en algunes jornades de treball avançava molt i d’altres no tant, sobretot quan era dalt que patia molt, ja que a les bastides difícils s’havia de lligar amb seguretat.
Temàticament, a la primera volta hi representa la creació del món, amb l’arbre del coneixement, complementat amb el del treball, que s’ha de regar perquè doni fruits. Als animals i plantes, ajunta a l’altra banda l’home i la dona, fent una síntesi dels dos relats bíblics. Les escenes no són teatrals, sinó simbòliques. Fa una pintura gairebé plana, de manera que no es contraposa a l’arquitectura, tot creant una tensió superficial. A la segona volta hi ha Caín, que porta a les espatlles el patiment després d’haver matat el seu germà Abel, on vol manifestar una proclama de perdó. A la tercera volta, el cel d’Abraham, patriarca del monoteisme, amb el sacrifici d’Isaac i Jacob dormint sobre una pedra: una escala connecta la terra amb el cel. Les diverses escenes lliguen la terra promesa amb la pasqua de resurrecció. La primera escena que va pintar relaciona el tema de l’arbre de Jessè, genealògic de Crist, amb bona part dels colors semblant amb els del romànic. Tot i així, alguns verds no els tenien els romànics, el bou i la mula estan fets amb colors càlids de la Campània. A la nativitat hi ha una composició geomètrica, amb parets grans monumentals, on cal fer una pintura valenta. A dalt, a la dreta, hi ha Sant Joan Baptista i Isaïes, dos profetes que proclamen el Messies. En una altra banda hi ha la resurrecció, amb un canvi de llum que agafa com a referència el sepulcre buit, segons el relat de l’Evangeli de Josep Bofarull. Al costat del sepulcre, hi ha el paisatge de primavera. A la volta, hi ha els carros de foc d’Elies, que representa l’alegria espiritual per la resurrecció, i a l’esquerra Jonàs dins del ventre marí, tres dies de mort i vida espirituals que entren en confrontació. El presbiteri és més aviat una escenografia amb diversos personatges. Hi ha el simbolisme de la llum del matí en la marededeu de l’Alba.
Minguell relaciona la pintura romànica amb la seva obra. En el passat medieval, quan els tallers de pintors rebien un encàrrec eclesiàstic o noble, el mestre, ajudants i aprenents es posaven en marxa. Funcionalment, els tallers anaven i venien segons la feina. Treballaven a partir d’una temàtica escrita situada a l’espai, fos una capella lateral o l’altar, i al mur de la contrafaçana hi havia d’anar el judici final. Així doncs, a Santa Maria de l’Alba, Minguell va situar els temes a l’espai adequat. El guió s’adequava a les tres dimensions de l’espai, de manera que al començament de la volta hi havia la creació del món, al creuer una sèrie de temes de la història de la salvació de l’antic testament, el naixement i resurrecció de Jesús, i al fons l’al·legoria a Santa Maria de l’Alba. L’autor va resoldre la salvació del món d’acord amb la síntesi resultant de dialogar amb jueus, musulmans i teòlegs cristians per tal de fer-ne una interpretació pictòrica.
Minguell considera que el romànic és un llenguatge internacional amb tècniques diferents, però amb una iconografia semblant, en què els recursos es van repetint. Quan estaven preparats per escometre l’obra anaven al lloc i les famílies es preparaven per estar-s’hi un temps llarg. Aconseguides les pedres, feien el muntatge de les bastides de l’obra en franges horitzontals de treball, de manera que a moltes parets antigues encara s’hi veuen els forats a cada nivell. La primera operació que es fa és un primer arrebossat de la paret amb un pasta elàstica que li dona consistència, amb poca calç, ja que l’estructura la fa el gra de sorra. En les pintures medievals, sovint només hi ha una sola capa. La pintura al fresc no és una tècnica única, sinó que hi ha diverses variacions.
Feta la distribució es pinta amb consciència arquitectònica: els frisos marquen bé els arcs, donen entitat als pilars i als espais resultants s’hi col·loquen escenes dels personatges, distorsionats en funció de l’espai arquitectònic. Donen importància a les geometries i al fil que servia per prendre mesures. Les imatges dels frescos són planes a la paret, amb projecció vertical per conservar el sentit superficial de l’arquitectura, llevat del Crist Pantocràtor, que és allargada i distorsionada a dalt a la cúpula, per obtenir una imatge agradable, que es coneix com anamorfisme. La tècnica dels pintors romànics és complexa, amb moltes varietats. El seu hàbit de treball era precís, sistematitzat i metòdic. Descriuen amb detall la cara, amb el perfilat negre propi del romànic i amb colors exagerats per a una pintura impactant, ja que no els interessava el color paisatgístic.
A Santa Maria de l’Alba hi havia un temple medieval fet malbé, amb el campanar deteriorat, ja que a finals del segle XVII li va caure un llamp. Van consultar amb Fra Josep de la Concepció, un arquitecte de l’època, que va dictaminar fer una església nova. Els habitants s’hi van abocar. A l’entrada, es veuen els plànols de l’església, dibuixats en pell de pergamí, com a barroc classicista, amb l’espectacularitat de les dimensions i proporcions, obra del frare carmelita Josep de la Concepció. Els actuals balcons acollien les dependències de l’Arxiu i la Biblioteca que es van cremar durant la Guerra Civil, així com el retaules barrocs de l’altar major i algunes capelles. Durant el conflicte va ser mercat i hi havia el projecte d’enderrocar-la per fer una gran plaça del poble. Durant el bombardeig dels italians es van rebentar algunes voltes i després de la guerra es va refer.
