Les relacions paternofilials i intergeneracionals són d’aquells temes que el teatre ha explorat fins a l’extenuació, però sempre queda alguna escletxa per abordar-los des d’un nou punt de vista. És el que pretén fer Ramon Madaula amb Loop, un text que ell mateix protagonitza al costat de Júlia Genís, que interpreta la filla i la mare.
L’obra ens situa en una conversa entre un pare i la seva filla just abans que aquesta emprengui un viatge gairebé improvisat cap a Tasmània per anar a viure amb el seu xicot, a qui coneix des de fa només un mes. La petició d’una maleta més al pare funciona com a metàfora d’un últim vistiplau abans d’una aventura que també l’espanta a ella. No és el mateix marxar a Tasmània que mudar-se al Poble-sec, li diu el pare.
L’escultor interpretat per Madaula fa més de quaranta anys que es dedica a una professió que llavors tampoc li garantia cap futur. Ell mateix havia sigut aquell jove que decidia emancipar-se d’allò que s’esperava d’ell per perseguir una vocació. I, tanmateix, ara sembla condemnar la seva filla a passar pel mateix tràngol. Ho fa perquè ha oblidat la seva pròpia temeritat o per què vol estalviar-li les frustracions que ell va patir?
Les interpretacions, però, resulten massa planes, especialment en el cas de Madaula, a qui l’experiència hauria de permetre treure més matisos d’un personatge atrapat entre la por i la contradicció. A més, l’abús del crit com a recurs dramàtic tampoc contribueix a enriquir els enfrontaments: sembla que qui crida més tingui més raó, quan precisament l’interès del conflicte és tot allò que els personatges no saben —o no s’atreveixen— a verbalitzar d’una altra manera.
En aquesta història s’hi intueixen reminiscències de L’auca del senyor Esteve, però aquí el pare no reclama diners ni una professió convencional, sinó la prudència que ell realment no va tenir mai. I això ho connecten amb la vocació en una societat que potser ja no té lloc per la idea tradicional de centrar la vida al voltant d’aquesta percaça.
La mateixa estructura de l’obra juga amb aquesta idea: la repetició representa l’herència generacional. Les transicions entre present i passat són àgils i clares, amb un simple joc de llums molt encertat. L’escenografia, exquisida i sense cap detall sobrer, recrea el taller de l’escultor, presidit irònicament pel bust d’ell mateix, inacabat des de fa quatre dècades; imatge d’una vida marcada per allò que queda pendent.
Al capdavall, Loop planteja el bucle permanent de transferència de pors i frustracions intergeneracionals, concloent que segurament és impossible de trencar. I, justament perquè no es posiciona i es limita a reiterar el dilema —a banda d’un final ensucrat i excessivament previsible i resolutiu—, aconsegueix apuntar cap a aquest abisme de repetició, encara que, paradoxalment, l’obra acabi quedant una mica atrapada en ell.
