Que diu el president-illa –perdó, molt honorable president Illa– que tots som igual de catalans. Ni més, ni menys. Tots igual. Sense cap diferència. Parlis com parlis; pensis el que pensis; diguis el que diguis; sentis el que sentis. Tant és que hagis viscut aquí tota la vida aquí com si vas arribar-hi ahir. Tots catalans. Visca.
Heu sentit –escoltat? llegit?– mai algun president espanyol parlar en aquests termes? Alguna vegada algun polític espanyol –o francès, o italià, o marroquí…– s’ha adreçat als seus ciutadans predicant la bona nova de la igualtat total? Algun mandatari espanyol ha provocat aquest tipus de debats? Debats on el fet català sempre és menys valorat. On per ser quelcom important, ha d’anar acompanyat d’altres adjectius, d’altres lluites, d’altres raons.
Fa força riure –val més riure que plorar– pensar que els que criden “puta Catalunya” a moltes viles i ciutats catalanes els vulguin imposar la catalanitat. Fa força gràcia pensar que els espanyols que voten en termes etnicistes i no parlen en català mai –portin els anys que portin al país– els diguin que encara que no ho sàpiguen, són catalans.
Però bé, de fet ho fan per l’únic motiu, per l’únic objectiu que treballen: diluir la catalanitat en termes administratius. En termes que no ofenguin, en què no imposin –aix– que no separin –uix–, que no pressuposin diferències amb aquells que sí que tenen una nacionalitat plena, rica i real com l’espanyola. Reduir-ho tot en un exemple de folklorisme regional totalment inofensiu.
La realitat es va imposant. Els catalans tenim molta feina a fer per tal de capgirar la nostra situació actual, però molt millor fer-ho amb les cartes marcades i sense enganys. Per tant, donem la benvinguda al cinisme socialista i sapiguem quins són els veritables enemics nacionals.
