La màgia de Manresa

A finals d’aquest més de setembre, a més, Manresa acollirà la setena edició del Festival Màgic, recuperat amb èxit l’any passat després de desaparèixer per la pandèmia. La iniciativa suma els esforços de l’associació que agrupa els mags de la Catalunya Central i la productora Èpic, rere de la qual hi ha el Magic Pol, que fa sis anys que es dedica professionalment a l’il·lusionisme.  

Magic Pol és el nom artístic de Pol Serra, un mag de tot just 26 anys, però d’una trajectòria fecunda. La màgia és la seva dèria i n’ha sabut fer la seva professió també. Quan fem l’entrevista acaba d’arribar de Londres, on ha vist fins a vuit musicals en quatre dies. Membre de l’Associació Màgia Central Catalunya i també d’El Galliner, de petit li feia molta vergonya actuar però avui, dalt d’un escenari, es transforma per emocionar el seu públic.

“Ningú de la meva família és artista, i no sé com em va venir aquesta passió. Jo feia música a l’Esclat i tenia certa habilitat de mans gràcies el piano, però no hi havia cap tradició familiar. M’agradava la màgia, sí, i sempre agrairé als meu avis que quan tenia vuit anys em portessin a la botiga El Rei de la Màgia, a Barcelona: aquell dia vaig saber que seria mag”. Aquell presagi es va convertir en una obsessió. “Em va agafar molt fort. Recordo que els meus pares em demanaven que aturés la passió en període d’exàmens. La meva àvia, per tranquil·litzar-los, va predir amb tot l’afecte: ‘quan siguis adolescent deixaràs de fer tonteries’. Però no va ser així, i ara ja fa sis anys que soc professional”.

Sense deixar la màgia, va continuar els estudis. “Vaig estudiar l’ESO al Lacetània i vaig fer el batxillerat artístic al Peguera, però no pas l’escènic sinó el plàstic, perquè la veritat és que jo m’ho passava malament actuant. De petit havia fet de Rovelló als Pastorets de l’escola i en tinc molt mal record. De manera que després vaig fer un cicle superior de Disseny Gràfic i un màster universitari també de disseny”. Com que aleshores encara no hi havia cap escola de màgia, “tot va ser un autoaprenentatge, aprofitant els recursos de YouTube. Des que vaig començar quan era un nen fins ara diria que he fet un bon trajecte”.

«L’Associació de Màgia Central Catalunya treballa per donar visibilitat pública a aquest art i una de les iniciatives més destacades és el Festival Màgic de Manresa»

 
Magic Pol, un trajecte cap a la professionalitat

Un pas cap a la professionalitat en el món de la màgia i l’il·lusionisme és cotitzar en el règim d’autònoms. “Ja fa anys que en soc”, explica el Pol, “i ara fa dos anys que vam crear Èpic, una societat limitada. Però és que ja en fa quinze que feia màgia! Des dels primers casaments i comunions, quan havia de fer de mag i d’animador infantil, vaig anar guanyant seguretat. Els agrairé sempre! Em deixaven la canalla i els pares deien que ja tornarien al cap de dues hores... Això sí, l’endemà em feien arribar textos d’agraïment. Ha estat al cap dels anys que puc fer festivals i treballar en teatres i festes majors. No em puc queixar!”.

Tot i que podria semblar que entre ells hi ha competència “entre mags hi ha bon rotllo, som com una secta, i amb el Mag Lari, concretament, fins i tot col·laboro a la casa dels Àngels, a Castellserà, i faig aquells passis que el seu ajudant, el Cristian, no pot fer. El Lari va ser el meu primer referent i em sento afortunat de totes les estones que hem passat plegats!”.

Precisament el Mag Lari ara coordina els espectacles del Mago Pop, l’il·lusionista del moment que triomfa arreu del món. “S’ha de ser molt bo per quedar-se dos teatres a Barcelona i dos més als Estats Units! Jo li tinc molta admiració”, diu el Pol. “Això sí, ell fa màgia moderna, que per això ja surt amb una jupa de pell… jo soc més d’anar amb levita! I és clar, la canalla que puja tots fan de minipops com jo al començament feia de minilari». A banda de les actuacions, el Magic Pol té altres projectes com, aquest setembre, “obrir una escola de màgia el mateix local on tinc tots els trastos perquè la canalla pugui aprendre a fer màgia amb mi. Una aula màgica”. 

Pensant en tot el que ha tirat endavant en els darreres temps, el Pol creu que mai s’hauria imaginat tota aquesta moguda. “I quan veig tot el que ha passat estic molt content. El 2023 vaig treure el meu primer llibre i va ser un dels deu més venuts aquell Sant Jordi a Manresa, una barbaritat. Ara que estic fent diverses funcions als CaixaForum i CosmoCaixa, sovint em trobo amb canalla que em reconeix per El llibre dels impossibles”.

Alguns dels qui són al seu costat diuen que ha tingut molta sort però, segons diu, ha hagut de treballar molt. “Soc molt patidor i tot ho repasso un cop i un altre! I al cap dels anys m’ha passat de tot, des d’actuar a presons i demostrar que les 52 cartes que havien entrat tornaven a sortir amb mi, una per una. O una senyora que es va posar de part a mig espectacle! I m’encantarà actuar a la Festa Major de Manresa, amb un campus de màgia al Museu de l’Aigua, i a la Festa Major Alternativa amb Polifacètic, per al vespre familiar”.

‘Apolo 21’, una anada d’olla

De cara al setembre, també té fixada la data per estrenar espectacle nou, pel qual es necessita molta preparació. “Ara hauria de dir que entreno molt, però quan tens actuacions vas més atrapat. De fet actuar és entrenar: ahir vaig actuar i demà hi torno amb l’espectacle ‘Polifacètic’, que és una hora perquè tothom s’ho passi bé, amb hits musicals. Però l’agost ja me l’agafo de festa per preparar sis hores diàries el nou espectacle que estrenem el setembre a Figueres. És l’Apolo 21, la història d’un astronauta.

Concretament, indica el Magic Pol, el muntatge “va sorgir després de la pandèmia, el gener de 20, quan ningú podia pujar a un escenari i calia pensar en una altra cosa per al Campi qui Jugui que es va fer a l’Anònima. Jo em sentia com si estigués sol a l’espai i a partir d’aquí surt la broma d’Apolo 21. Com que encara avui la gent em demanava si no el tornaria a fer, vaig decidir recuperar-lo…”. Malgrat que la voluntat inicial era disposar d’un espectacle més econòmic, “al final se’ns n’ha anat l’olla I tot s’ha fet gran: hi ha molt de fum, quatre canvis de vestuari, i fins i tot una lluna de dos metres! Arribarà a Manresa el 19 de març de l’any vinent, en la nova temporada de Platea Jove”.
 
Arnau Perramon, la teatralització de la màgia

Amb més de vint anys trepitjant escenaris, la dèria per la màgia de l’Arnau Perramon Giralt va començar quan tenia set o vuit anys. Un dia, l’Agustí Perramon —el seu pare, persona inquieta i curiosa per naturalesa— va portar a casa un parell de jocs de màgia, de metall, bons i bonics, que van generar-li una gran admiració. Encara els conserva com un tresor. Un d’aquells trucs consistia a fer transposicions de monedes entre dos pots. A l’Arnau no li agradava llegir. Per això no va aprendre els trucs a través de manuals d’instruccions, sinó devorant vídeos d’altres mags i, sobretot, a través de la pràctica obsessiva: assajava sense parar fins a dominar un truc i, després, el posava a prova en petites representacions familiars.

Tot aquell interès va suscitar que la seva mare —Isabel Giralt— esdevingués la persona clau per desenvolupar aquesta passió i acompanyar-lo en el procés d’explorar la màgia més enllà d’una afició puntual. Vinculada i molt arrelada al món del teatre, des dels inicis va motivar el seu fill perquè donés importància al que envoltava escènicament cada joc i, de mica en mica, també comencés a teatralitzar tots els seus trucs. “Una base teatral i d’actuació és fonamental per a l’èxit d’un mag, perquè el públic ho percep de seguida”, explica.

Aquesta formació pràctica per actuar li va donar un avantatge respecte de molts altres mags de la seva edat. Mentre molts començaven fent màgia de prop, l’Arnau va pujar des del principi a un escenari. Això li va permetre desenvolupar abans del que és habitual les eines d’interpretació, presentació i improvisació que acabarien definint el seu estil. El seu debut professional va arribar de ben petit, al Fòrum 2004 de Barcelona. A partir dels nou anys va començar a recórrer el territori presentant els seus primers espectacles de màgia, amb la seva mare sempre implicada en la direcció artística.

Tothom pot ser un referent

Quico Ponsa —pare de la dissenyadora Miriam Ponsa i amic de l’Agustí— també va tenir un paper clau en els inicis de l’Arnau. “Un dia es va presentar a la porta de casa i, sense avisar-nos prèviament, ens va convidar a pujar al cotxe per anar a veure màgia a Barcelona. Jo tenia vuit anys”. La relació del Quico amb la màgia és una d’aquelles històries curioses i entranyables. Un cop jubilat, s’hi va aficionar seriosament. Acompanyant el grup Narinant, actuava en un espectacle molt divertit que combinava màgia i humor amb versions de música i cant. I l’Arnau, en va formar part durant molts anys. “També tenia un magatzem compartit davant de la botiga El Rei de la Màgia, a Barcelona”, recorda amb un gran somriure.

L’Arnau en guarda molt bons records, especialment per la seva actitud davant les inevitables imperfeccions i errades que poden aparèixer en escena. “La seva relaxació i anarquia contrastaven amb la disciplina intrínseca de la màgia”. I afegeix que “sempre mantenia la calma i la diversió per sobre de la perfecció”. Tot i el gran salt generacional, l’Arnau no seria el mateix sense totes aquelles funcions compartides amb els jubilats.

Com en el cas del Màgic Pol, l’Arnau admet que un altre referent seu indiscutible és el Mag Lari. “Va marcar la meva generació i va despertar l’interès de molta gent per introduir-se a la màgia”, diu l’Arnau, que també en destaca la contribució a la dignificació de la professió. “Va apujar el nivell mínim de qualitat i va fer més atractiu l’espectacle”. 

Però els referents no provenen només dels grans noms. L’il·lusionisme és també una disciplina d’aprenentatge constant i d’observació entre iguals. “La màgia no s’acaba mai: sempre pots millorar, afegir o substituir coses. Veure altres companys que fan coses semblants és una bona manera d’aprendre, veure defectes i millorar”. L’ajuda entre mags és, en aquest sentit, un terreny delicat, però molt més habitual del que podria semblar, sobretot quan hi ha una relació de confiança construïda durant anys. “Som conscients dels nostres egos i de com poden afectar les crítiques a trucs que portem incomptables hores desenvolupant, tancats en una habitació”, ens diu l’Arnau.

Set de Màgia

Quan l’Arnau tenia deu anys, la seva mare li va suggerir que s’ajuntés amb el Gerard Revuelta, un noi de Sant Vicenç de Castellet que també sentia fascinació per la màgia i que, a més, formava part d’un grup de teatre local. D’aquella trobada va néixer la companyia Set de Màgia, un duet extravagant i reconegut dins del món de l’il·lusionisme per la seva originalitat i per una manera molt particular d’entendre la màgia teatralitzada. Durant uns quants anys van alternar les actuacions més informals —amb el Quico— amb un espectacle de teatre amb màgia que van portar per teatres amateurs d’arreu de Catalunya.

L’Arnau destaca que la convicció de la seva mare a l’hora de promocionar el projecte com una obra de teatre —i no com un espectacle de màgia més— els va ajudar a tancar moltes actuacions. “Costava molt que es programessin espectacles de màgia als teatres, perquè normalment s’hi programava teatre convencional”, recorda. Amb els anys, però, aquest panorama ha anat canviant: “Figures mediàtiques com el Mago Pop han provocat canvis i la màgia ja no està tan separada de la resta d’arts escèniques”.

Amb el Gerard han participat en més de 300 representacions i grans esdeveniments com les Festes de la Mercè de Barcelona o És Nadal també a Barcelona, al costat del Mag Lari; han estat mesos en cartellera al Teatreneu i han actuat en espais emblemàtics com el Teatre Metropol de Tarragona. La companyia també va ser seleccionada per representar el teatre català a França i a la Unesco.

Els darrers anys, Set de Màgia ha continuat en actiu amb propostes que van més enllà dels escenaris, com el projecte audiovisual Màgia a la catalana, per a YouTube. Es tracta d’una sèrie coproduïda entre Set de Màgia, Well Studios i la Generalitat de Catalunya en què, a cada episodi, creen il·lusions úniques inspirades en les persones que els acompanyen i en allò que les fa especials. Rodada en una masia del segle XVI, pel programa han passat convidats com el Peyu, el periodista Xavier Pérez Esquerdo, l’arquitecte Pol Casellas o els creadors de contingut Laura Llobet i Norman López, entre d’altres.

L’ofici de ser mag

Tota aquesta embranzida artística ens porta fins a l’Arnau d’avui. Després d’anys treballant en equip, ara tira endavant un nou format en solitari: L’Artista que despista. Fidel al seu estil de màgia còmica i teatralitzada, l’Arnau vol trencar la quarta paret i convertir l’espectacle en una experiència participativa. El públic no només observa: es converteix en una part essencial del xou. Els límits entre l’escenari i la platea es difuminen i la màgia es construeix entre tots, a través de situacions inesperades, jocs sorprenents i molt d’humor.

Com comenta, “la màgia còmica té un valor afegit: permet enganyar la percepció de l’error o la improvisació i fa que els petits errors siguin part del xou”. Però la diversificació també forma part de l’ofici. L’Arnau ha creat un joc de màgia propi, pensat per ser comercialitzat i llicenciat a tercers. Una altra via per convertir la seva dèria i passió en un negoci sòlid. Si el marc administratiu ho permet, és clar.

A l’Estat, la categorització oficial dels mags encara els situa dins d’un calaix tan heterogeni com el de “caricatos, humoristas, excéntricos, charlistas, recitadores e ilusionistas”. Una classificació que, segons l’Arnau, arrossega una herència cultural determinada: la percepció dels mags com a persones amb poders reals i no com a artistes escènics. Una confusió que tampoc no ha ajudat a consolidar-ne la legitimitat artística. Això porta al fet que siguin “els únics artistes gravats amb un % d’IVA, a causa d’una confusió administrativa que no entén què fem exactament”.

Malgrat tot, l’Arnau ha convertit la necessitat de mostrar les seves habilitats en una extensió més del mateix ofici. “Quan era més jove, sempre portava cartes i objectes per fer trucs de màgia als amics”. Ara encara en porta, però amb una finalitat més professional: demostrar in situ un petit tast del que pot fer. Per exemple, un dia va acompanyar la seva àvia al metge i, a petició del mateix doctor, va fer un truc durant la visita. “Va quedar tan meravellat i sorprès que no ens va cobrar la consulta!”.
 
Mag Rovi: l’art de fer possible l’impossible 

El Roger Vila Jiménez va descobrir la màgia d’adolescent, gràcies a un joc de cartes, una vareta i una caixa transparent. Amb els anys, aquella curiositat s’ha convertit en ofici. Conegut artísticament com a Mag Rovi, forma part de l’Associació de Màgia Central Catalunya i defensa que Manresa té espais, artistes i públic per donar més protagonisme a l’il·lusionisme.

De petit, mirava el Mag Lari i Jorge Blass a la televisió i intentava entendre què acabava de passar. Els veia fer coses que contradeien allò que semblava lògic i la mateixa pregunta li tornava una vegada i una altra: com era possible? “Em despertaven una curiositat enorme i sempre em preguntava com era possible fer allò que semblava impossible”, recorda. La fascinació va trobar una primera resposta pràctica quan tenia catorze anys. Els pares li van regalar un joc de màgia en què l’il·lusionista havia de trobar la carta escollida per l’espectador amb l’ajuda d’una vareta i una caixa transparent.

El mecanisme del joc era important, és clar. Però el que el va atrapar va ser la reacció dels altres. “Quan vaig veure la cara de sorpresa de la gent, vaig entendre que la màgia tenia una capacitat única per emocionar i il·lusionar. Aquell moment em va marcar, i des d’aleshores no he deixat d’aprendre, practicar i compartir aquest art”. La descoberta contenia ja una part essencial de la seva manera d’entendre l’ofici. El truc, per si sol, no és suficient. La màgia necessita algú que miri, dubti, rigui o es quedi uns segons sense saber què dir. L’efecte s’acaba quan reapareix la carta o desapareix l’objecte, però l’expressió de l’espectador pot durar força més.

Mag Rovi: «El truc, per si sol, no és suficient. La màgia necessita algú que miri, dubti, rigui o es quedi uns segons sense saber què dir»

El Mag Rovi ha treballat formats molt diferents: actuacions d’escenari, espectacles familiars i per a adults, propostes itinerants i màgia de prop. Aquesta varietat li permet ajustar el repertori segons l’espai, l’edat dels assistents i el tipus d’acte. “M’agraden pràcticament totes les disciplines”, explica. “Aquesta versatilitat em permet adaptar cada actuació al tipus de públic i a l’esdeveniment, oferint sempre una experiència personalitzada”.

Màgia de proximitat

Posat a triar, però, es queda amb la màgia de proximitat. Una taula, unes cartes, les mans del mag i un grup reduït de persones. Sense la distància protectora de l’escenari ni grans elements escenogràfics. Tot succeeix davant dels espectadors, gairebé dins del seu espai personal. “És una disciplina molt especial perquè la màgia passa literalment a pocs centímetres dels ulls dels espectadors, i això fa que l’impacte i l’emoció siguin encara més intensos,” comenta. La proximitat també obliga l’il·lusionista a llegir cada grup. Hi ha públics expansius que reaccionen de seguida, persones que busquen el secret amb obstinació i espectadors que observen en silenci fins que una carta apareix al lloc menys probable. Cada actuació canvia segons qui hi ha al davant.

Roger Vila valora especialment aquests instants compartits. “El que més m’omple és veure com el públic s’ho passa bé mentre es deixa sorprendre”, afirma. “Quan una persona riu, s’emociona i recupera, encara que sigui per uns instants, aquella mirada d’il·lusió que tots tenim de petits, sé que l’espectacle ha valgut la pena”. Aquesta connexió pesa més que la dificultat tècnica d’un efecte. “Més enllà dels trucs, el que intento és crear moments especials: instants en què la gent desconnecti de les preocupacions del dia a dia i simplement gaudeixi de la màgia”.

L’il·lusionisme del segle XXI

L’il·lusionisme contemporani conviu, reflexiona Roger Vila, amb un canvi que afecta directament la manera com mirem les imatges. A les xarxes socials circulen milers de vídeos que revelen trucs, expliquen tècniques o presenten efectes retocats digitalment. La intel·ligència artificial ja pot generar escenes impossibles amb prou versemblança perquè l’espectador dubti de si allò ha succeït. “Avui dia és molt més fàcil trobar explicacions de jocs i trucs, i això pot restar part del misteri”, reconeix el Mag Rovi. “A més, la intel·ligència artificial és capaç de generar imatges i vídeos que també semblen impossibles”.

Un vídeo pot tallar-se, manipular-se o fabricar-se de cap a peus. En canvi, quan una carta desapareix entre les mans d’un espectador o reapareix davant d’una taula, no hi ha cap pantalla que faci d’intermediària. Aquesta presència física pot donar una força renovada a la màgia en directe. Vila, en tot cas, no contempla la tecnologia únicament com una amenaça. També hi veu material per experimentar. “La màgia sempre ha sabut evolucionar amb cada època, i crec que ara ens toca integrar aquestes noves tecnologies per crear experiències encara més sorprenents”, explica. “La combinació entre il·lusionisme i tecnologia obre un món de possibilitats que fa uns anys ni tan sols podíem imaginar”.
 
Mag Caru, el nen a qui fascinaven els jocs de mans

El Mag Caru, l’alter ego del Jordi Carulla, fa 16 anys que es dedica a la màgia i en té 32. Va introduir-se en el món de l’il·lusionisme “de ben petitet, principalment per la influència del meu avi. L'avi Enric no era mag, ni còmic, ni es dedicava al món de l'espectacle, però sempre sabia com animar les sobretaules dels àpats familiars, amb acudits, bromes, titelles fets amb tovallons... i de tant en tant, amb algun joc de mans”.  Tot aquells trucs, al Jordi, el “deixaven fascinat. El tradicional joc de treure una moneda de l'orella, el de treure's el dit i tornar-lo a posar, algun joc de cartes automàtic...”. En algun moment va decidir provar d'imitar l’avi i va veure que també li agradava “fer riure i donar il·lusió a la gent que m'envoltava”. 

Quan tenia 6 o 7 anys, els Reis li van dur una caixa de màgia Borràs i ja va fer “el primer numeret de cap d'any per a la família”. L’afició va anar creixent més enllà dels jocs per a nens i la família va fer cap “a la mítica botiga de màgia Magicus per comprar els primers jocs professionals”. I d’aquí a l’escenari. Als 14 anys es va presentar al concurs de talents del barri amb un número de màgia musical i amb públic. “Tot i els nervis i les tremolors”, rememora, “vaig guanyar el primer premi! I a partir d'aleshores vaig anar modificant, assajant i creant nous jocs fins al dia d'avui”.

Com en el cas del Magic Pol i el Mag Rovi, el Mag Caru creu que “tots els mags i magues catalans de la meva generació coincidirem a dir que un dels artistes que més ens ha influït en els nostres inicis ha estat el Mag Lari, pel seu carisma escènic i el toc d'humor que posa als seus espectacles”. Gràcies a ell, “va sortir una nova fornada d'aficionats i aficionades, que han acabat sent grans artistes, igual que va passar amb la generació anterior i el Màgic Andreu”. 

A part, el Jordi també es va emmirallar molt amb Jorge Blass, “que a la mateixa època en què jo m'aficionava presentava el programa NadaXAquí que mirava sempre que podia”. Per últim, té dos altres grans referents “el mític David Copperfield, i els seus grans espectacles, i el fantàstic Juan Tamariz, que ens va deixar l’agost passat, referent mundial de la màgia amb cartes i del pensament màgic en general”. 

L’art de deixar-se captivar 

Per al Mag Caru, “la màgia és el conjunt de sensacions i emocions que sentim quan una cosa inexplicable ens meravella i ens fa oblidar el possible, la realitat o la lògica de les coses”. Això implica, segons ell, entrar “dins d’un joc i deixar-se portar, tot i saber que hi ha un engany, una il·lusió, o una explicació per a tot”. Per aquest motiu, “la màgia no la fem exactament els mags, sinó que es crea en la ment dels espectadors que decideixen venir a gaudir i deixar-se captivar”. 

L’ofici de mag implica posar-se al davant d'aquestes persones i guiar-les pel camí de l'impossible perquè puguin experimentar aquestes emocions i sensacions, sosté el Jordi. “Amb una mica de sort ens enduem un aplaudiment per aquesta feina, però realment, veure la cara somrient d'un espectador; escoltar una exclamació muda de sorpresa o un ‘Que cabró!’; o veure les ulls d'un infant brillar de fascinació valen més que qualsevol aplaudiment que puguem rebre. Això és el que ens indica que hem fet bé la feina”.

En els seus bolos, el Jordi Carulla sempre compta amb el suport del seu pare: “No és mag, però sempre m'ha ajudat molt en els espectacles. De fet quan he de fer alguna funció ell és qui em fa de tècnic de llums i de so, i qui m'ajuda a muntar i desmuntar. Podríem dir que és una part imprescindible de la companyia Mag Caru”. De les seves actuacions, en destaca dues fetes a Manresa. “Sempre m'ha fet molta il·lusió actuar en gales amb altres artistes i mags, pel bon rotllo que tenim i per la riquesa de compartir coneixements i habilitats. En especial em va fer molta gràcia actuar com a participant local a la gala de la Nit dels genis al teatre Kursaal”. Una altra actuació de la qual té un gran record va ser quan el 2013, va “fer aparèixer l'imponent lleó de la imatgeria de Manresa a la plaça de l'Ajuntament dins d'una gàbia gegant de més de tres metres d'alçada, el dia que van presentar la figura als manresans i manresanes”.
 
El màgic Ferr-man, molt més que un mag

Jordi Ferrer Martínez va néixer a Manresa el 1950 i, des de ben menut, va interessar-se pels jocs de màgia, afició que de més gran va compaginar amb la seva feina a la Impremta de Sant Josep.  El 1966 va actuar per primera vegada en un festival de la mà del mag Artús, l’amic Magí Casellas, de qui va aprendre els primers trucs. A partir d’aquell moment, va adoptar el nom artístic de màgic Ferr-man (acrònim de Ferrer i Manresa) i va desplegar un ampli ventall d’actuacions, moltes de les quals de manera altruista. 

Va actuar en hospitals, en residències d’avis i en festivals benèfics. També feia tallers de màgia per a les escoles, en centres cívics, al saló del Campi Qui Jugui; participava en festivals de màgia –i en promovia, com el festival de màgia de la plaça Catalunya–; assistia a congressos i fins i tot va ser guardonat amb el Trofeu Pikart, un guardó concebut per reconèixer la creativitat i la qualitat artística en l’art de la màgia. A mitjans dels anys vuitanta, va incorporar la seva filla Cristina a les actuacions com a partenaire, fins que ella mateixa va convertir-se en la maga Cristina. Els joves Marc Jordan –més endavant el mag Jordan Bosco– i David Pintó, futur director teatral, van ser també ajudants de Ferr-man.

Molts manresans el recorden no solament per les seves actuacions com a mag, sinó per la seva participació en les Innocentades de l’Agrupació Cultural, en els Pastorets dels Carlins, com a soldat romà amb els Armats de Manresa, com a cantaire a la Unió Manresana... Traspassat el 2008, Ferrer havia estat membre del CEDAM (Centre d’Estudis i Divulgació de l’Art Màgic) i, juntament amb la seva empremta artística i personal, ens ha llegat un seguit de jocs de màgia, creats per ell com el rei de piques plegable, la carta pescada, la moral i el peixet, el puzzleconillets, etc. Tots aquests jocs basen la seva efectivitat amb l’ús de diferents tipus de paper, que Ferrer coneixia com ningú gràcies a la seva professió d’impressor i que, al final de la seva vida, va recollir en el dossier i la conferència El bon paper del mag. 
 
La màgia de Cristina

A la Cristina Ferrer no cal preguntar-li d’on li ve l’interès per la màgia. Filla del màgic Ferr-man, va néixer i créixer envoltada de jocs de mans. Recorda com de ben petita ja acompanyava el pare en actuacions, com a partenaire, i també a les trobades de mags i en les fires de màgia, en què el seu pare posava sempre una parada. Una vegada traslladada a Barcelona amb vint anys per motius laborals, no solament va continuar col·laborant amb el pare els caps de setmana, sinó que ella mateixa va començar a fer números i tallers de màgia pel seu compte. 

Durant cinc anys col·labora com a voluntària amb l’AFANOC (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya), oferint tallers de màgia setmanals a oncologia infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Recorda com, per recollir fons per a aquesta associació, el 2001 va actuar en companyia del seu pare en la festa solidària “Posa’t la gorra”, que es va celebrar al Parc de la Ciutadella. Paral·lelament, a més a més d’actuar per escoles i festes de barri, organitza esdeveniments festius, adreçats sobretot a un públic infantil i familiar.

L’any 2008, arran de la mort del pare, la Cristina interromp la seva activitat durant quatre anys: “Era com si em faltés la il·lusió per la màgia”. A part dels records i les vivències, Cristina Ferrer va voler reprendre el contacte amb la màgia assistint a la trobada anual de mags a Tamarit de Llitera.  D’aleshores ençà, la màgia va convertir-se en l’eix troncal de la seva activitat professional: “Vaig deixar la feina de tota la vida a la Seat per dedicar-me a la família i a la màgia”.  El seu marit Sergi, que exerceix com a enginyer de camins, s’encarrega de la gestió burocràtica de l’empresa de serveis Magicolandia i La Màgia de Cristina, i també l’acompanya amb la parada de venda de jocs per les fires, adreçada sobretot al públic infantil i aficionats: “Entre altres jocs, n’hi ha de creació pròpia (l’anella escapista, la cartera de predicció...) i també els del pare, que hem reeditat en memòria seva”. 

Com a maga, Cristina Ferrer s’ha especialitzat en la “màgia educativa i familiar”, i actua tant en festivals de màgia com en biblioteques, centres escolars, celebracions familiars i escoles d’estiu, on ha impartit tallers per a adults a compte de l’Institut Català de Voluntariat. Per a la Cristina, “la màgia és enginy, però també és una passió que et permet desconnectar de les adversitats del de la vida i el món”. I afegeix: “Potser no es pot viure d’il·lusions, però la il·lusió ens ajuda a viure”. Entre els seus projectes més immediats hi ha l’obertura, aquest mateix setembre, a Masquefa, d’un punt de venda de jocs, on també es faran tallers de màgia. És membre de la SEI (Societat Espanyola d’Il·lusionistes) i té la virtut i el mèrit de ser una de les poques persones d’aquest país capaces de viure la màgia essent dona. 
 
Mag Jordan Bosco, un deixeble del Màgic Ferr-man

El Marc Jordan Rodríguez, de 48 anys, va adoptar el nom de Jordan Bosco, per sant Joan Bosco, patró dels mags i il·lusionistes, ja que feia servir els jocs de mans per captar l’atenció de la canalla mentre els feia la catequesi. En una festa de Sant Tomàs de l’institut Pius Font i Quer, on estudiava, el Marc va fer la seva primera actuació. L’interès per la màgia va venir-li als deus anys veient un amic del seu pare, mag aficionat, que feia jocs de mans amb cartes i monedes.

Al món de la màgia hi entra de la mà del desaparegut Màgic Ferr-man, que l’introdueix a l’Associació de Mags de Barcelona i del Mag Jordi, que actualment està establert a Madrid i actua sota el nom artístic d’Arturo el Grande. Aquest últim és un dels seus referents juntament amb Juan Tamariz. En un espectacle de màgia celebrat a Sant Vicenç de Castellet, en què participen mags de proximitat de diferents edats, acorden trobar-se més sovint per intercanviar idees i experiències, i impulsar projectes. Així neix l’Associació de Màgia Central, de la qual el Mag Jordan Bosco serà president entre el 2010 i el 2017. En el si de l’entitat també s’impulsa el Festival Màgic de Manresa. L’any 2012, el Marc va obrir una escola i botiga de màgia en un local llogat al carrer de la Sardana. La iniciativa va funcionar fins al 2020, que amb la pandèmia va tancar. Al centre hi tenia entre 5 i 6 alumnes per setmana. De tant en tant també s’hi feien actuacions de màgia, amb la participació d’altres col·legues que venien de fora.

Per desenvolupar els seus trucs s’estima més un públic adolescent. Fa màgia acompanyada d’humor i, d’alguna manera, també és un xouman. Durant la seva trajectòria ha actuat en esdeveniments d’empreses, particulars (festes d’aniversari, comunions, altres celebracions...) i centres escolars. També ha actuat per al Club Super3 i la Televisió de Badalona i ha assistit a diferents congressos de màgia. Això sí, detesta qualsevol tipus de competicions.
 
Manel el Mag: la broma que va durar tota una vida

Manel Franch Banús va entrar en el món de l’il·lusionisme als 16 anys, quan es va oferir de broma per substituir la companya d’un mag. El mag Raimon es va prendre seriosament la proposta i l’endemà ja li ensenyava els primers trucs. Aquella suplència improvisada, l’any 1961, va obrir una trajectòria de més de sis dècades, marcada per les grans il·lusions, la comèdia i una idea molt concreta de l’ofici: saber què necessita el públic que tens al davant. Va conèixer el mag a Sabadell mentre participava en La Revista, un espectacle del grup teatral Joventut de la Faràndula. Les funcions es feien en una sala de més d’un miler de localitats situada a prop de la botiga i l’habitatge de la seva família.

El Raimon “era un mag molt bo. De fet, era el millor número de la nostra Revista. El primer dia vam fer dues funcions i ell va destacar moltíssim”, explica el Manel Franch al seu llibre de memòries. Dos dies després, el mag va comunicar a la companyia que hauria d’interrompre les actuacions. La Maria, la seva partenaire, havia ingressat a l’hospital amb hepatitis. El número depenia de la coordinació entre tots dos i calia trobar una solució de pressa. “Si vaig sol he de canviar tot el número i no serà el mateix. Tot sol no puc actuar”, els va dir. El Manel va deixar anar una ocurrència: “I no et serveixo jo, de partenaire?”. El Raimon se’l va mirar seriosament: “Sí, i tal com ets crec que seràs una bona opció”. La resposta el va agafar desprevingut. “Ei, que ho he dit per fer broma, eh? Jo no em posaré cap minifaldilla”. “Jo no he dit res de minifaldilla, però si vols ajudar-me, pots fer-ho”.

El Manel encara va recordar-li que desconeixia completament l’ofici: “Però és que jo no en sé res, de màgia!”. El mag Raimon el va citar l’endemà, a les vuit del vespre, a casa seva. “Vaig començar un curset intensiu de màgia que cada dia m’agradava més”, recorda. L’aprenentatge va ser accelerat. Calia preparar els moviments, memoritzar les entrades i aprendre a manipular els aparells perquè el Raimon pogués acabar la temporada de La Faràndula. El Manel va descobrir que qualsevol gest, mirada o retard podia alterar el funcionament del número.

La substitució es va allargar durant l’estiu. El Raimon ja tenia actuacions emparaulades i li va demanar que l’acompanyés. El Manel hi anava encantat. “Cada dia m’ensenyava més coses, no només com a ajudant, també com a mag”. Els dos artistes van trobar aviat una manera de funcionar plegats. El Raimon interpretava el mag tècnic, elegant i segur. El Manel va assumir el paper del maldestre. “Jo era el que deixava caure les coses de les mans, el que no estava atent en el moment oportú, el que se sorprenia de la mateixa màgia...”.

Els objectes queien, les indicacions arribaven tard i l’ajudant semblava a punt d’espatllar l’efecte. Aquells accidents responien a un ritme preparat i a una construcció còmica cada vegada més precisa. El públic reia davant d’un jove que reaccionava als trucs com si també els descobrís en aquell instant. “Aquest contrast agradava a l’espectador i cada dia teníem més feina. Actuàvem per tot arreu”. “I la Maria, encara no està bé?”. “I tant! Ja fa temps que és a casa seva, totalment recuperada”. “I per què no torna?”. “Perquè amb tu em va molt millor. De fet, ja l’he acomiadat”.

El Manel va demanar al Raimon que la readmetés, però el Raimon havia decidit continuar amb el nou ajudant: el personatge funcionava i la seva formació ja estava acabada. A partir d’aquell moment, el Manel cobraria el seu propi sou. “No m’hi vaig poder negar i vam continuar junts”, diu. “Tot el que sé m’ho va ensenyar ell, em va encomanar l’afició a la màgia. Era un noi senzill que creia en mi, m’ho demostrava contínuament i m’animava a tirar endavant”. Quan resumeix aquell començament, el Manel el Mag ho fa amb una frase breu: “Va ser per casualitat, per fer un favor a un amic i extraordinari mag com va ser el Raimon”. La casualitat es va convertir en una carrera de més de seixanta anys.

Mestre i referent

El Raimon ha estat el seu referent indiscutible i continua ocupant un lloc central en la seva memòria. El Manel també recorda els ànims i la confiança que li van donar, quan encara s’obria camí, el Màgic Andreu i Juan Tamariz. El suport de dos noms tan reconeguts el va ajudar a creure en una carrera que havia començat gairebé per accident.

Amb el temps, l’ajudant va passar al centre de l’escenari i va adoptar el nom artístic de Manel el Mag. Ha actuat en teatres, festes majors, celebracions familiars, festes infantils i gales per a adults. El seu terreny preferit ha estat l’escenari. “Les grans il·lusions han estat sempre el meu fort, tot i que també he treballat la màgia còmica”. Les grans il·lusions necessiten caixes, estructures, teles, ajudants, canvis de llum i aparells voluminosos. Cada peça ha d’arribar a temps, entrar per la porta del teatre i quedar situada al lloc exacte. Una desaparició pot durar pocs segons després d’hores de transport, muntatge i assaig.

El Manel Franch va incorporar a aquests números el personatge còmic nascut al costat del mag Raimon. Als seus espectacles, una instrucció es podia entendre malament, un aparell semblava encallar-se i el mag podia quedar atrapat dins del seu propi desgavell. La rialla preparava el terreny per a la sorpresa. En molts d’aquells espectacles va tenir al costat la seva filla Núria. Va començar com a partenaire del pare i, amb els anys, va acabar convertint-se en una gran maga. La relació que el Manel havia viscut amb el Raimon —aprendre l’ofici des de dins del número, actuació rere actuació— trobava així una continuïtat familiar.

La improvisació també hi tenia un pes considerable. Un infant podia pujar a l’escenari abans d’hora, un espectador podia respondre una cosa inesperada i algú podia anunciar en veu alta que ja havia descobert el secret. El mag havia de reaccionar sense perdre el ritme. “El que més valoro és que el públic surti satisfet. No tots els públics són iguals, i la gràcia de l’artista és saber què ha de donar a cadascun d’ells”.

Una funció infantil demana participació i agilitat. Els adolescents detecten de seguida un to massa infantil. Els adults responen a altres complicitats i una actuació per a gent gran pot requerir un ritme més reposat. Aquesta lectura de la sala s’adquireix després de moltes hores d’escenari. El Manel Franch mesura el resultat quan s’encenen els llums i la gent abandona el teatre. La dificultat tècnica queda en segon terme si l’espectacle deixa fred el públic. Un joc senzill, ben presentat, pot quedar gravat durant anys.

Fer màgia a Manresa

Manel Franch coneix bé la feina que queda fora de la vista dels espectadors: transportar aparells, buscar ajudants, negociar condicions, comprovar accessos i adaptar el muntatge a cada escenari. L’any 2013 va celebrar mig segle de trajectòria amb l’espectacle antològic Mig segle màgic, que es va representar al teatre Conservatori de Manresa. La funció recuperava efectes, personatges i recursos còmics acumulats al llarg de la seva carrera.

La valoració de Manel el Mag sobre la presència de l’il·lusionisme a Manresa és contundent. “Manresa no és cap referent de la màgia, com ho són, per exemple, Torroella de Montgrí, Montgai, Tamarit de Llitera o Tona”. Aquestes poblacions han aconseguit associar el seu nom a fires, festivals o programacions estables. El públic coneix les dates, els artistes hi tornen i les activitats ocupen teatres, carrers i places. Manresa ha acollit gales i espectacles destacats i disposa d’una generació d’il·lusionistes amb trajectòries llargues. Manel Franch considera que hi ha faltat continuïtat. Les iniciatives han depès sovint de l’esforç puntual dels artistes i de les entitats. “Públic, sí. Espais, també. Però tenim massa dificultats per fer-los servir”.

Les condicions d’accés als equipaments afecten especialment els espectacles de gran format. Una caixa de grans il·lusions necessita una entrada ampla, un escenari amb fondària, temps de muntatge i unes condicions de llum i so precises. Quan aquests requisits resulten difícils d’assumir, una part del repertori queda al magatzem. Manel el Mag parla des de l’experiència de qui ha actuat en teatres de tota mena i coneix la distància que hi ha entre disposar d’un equipament i poder-lo utilitzar. Manresa té escenaris preparats i espectadors interessats. La programació estable continua pendent.

Quan Manel Franch va començar, els secrets passaven d’un mestre a un aprenent. El Raimon el va rebre a casa seva, li va ensenyar els primers moviments i al cap de pocs dies ja actuaven plegats. Els llibres especialitzats, les botigues de màgia i les converses entre professionals completaven l’aprenentatge. Ara, qualsevol principiant pot trobar tutorials, comprar material per internet i veure actuacions d’arreu del món des del telèfon. Els espectadors arriben al teatre acostumats als efectes digitals, als muntatges de vídeo i a les imatges generades amb intel·ligència artificial.

Manel el Mag assumeix aquesta evolució com una part natural de l’ofici. “La màgia, com tot, ha d’evolucionar sempre. Ara no es fa la mateixa màgia que es feia quan jo vaig començar”. Els mètodes clàssics continuen presents, mentre que la manera de presentar-los canvia. L’humor, el ritme, la durada dels números i la relació amb els espectadors s’adapten a cada generació. Un aparell antic pot recuperar vida amb una posada en escena nova.

Manel el Mag: «La màgia, com tot, ha d’evolucionar sempre. Ara no es fa la mateixa màgia que es feia quan jo vaig començar»

Després de més de sis dècades sobre els escenaris, Manel Franch espera que els joves trobin el seu propi llenguatge. “Espero que d’aquí a uns anys els joves que ara comencen puguin dir el mateix”. Manel el Mag ja està retirat i ha deixat de fer bolos. Continua disponible per a actuacions benèfiques i cada dijous passa tot el matí a l’hospital Sant Joan de Déu de Manresa fent màgia per als nens que hi ha ingressats. Ho fa com a voluntari.

Compartir la màgia

La imatge popular del mag sol ser la d’una figura solitària que protegeix gelosament els seus secrets. La realitat que descriu el Mag Rovi és bastant més col·lectiva. Fa anys que forma part de l’Associació Màgia Central Catalunya, un punt de trobada per a il·lusionistes del Bages i d’altres comarques.

Durant bona part de la seva trajectòria, Manel el Mag va mantenir una relació estreta amb altres il·lusionistes de Manresa i del Bages. Compartien material, comentaven espectacles i preparaven actuacions conjuntes. Quan va començar a actuar pel Bages, l’escena màgica encara estava poc formada. El Manel recorda com a referent el desaparegut Màgic Ferr-man, de Manresa, i també Magnel, de Santpedor. “Ara ja no tant, però fa uns anys sí que hi havia molta relació entre nosaltres”, explica. Aquells contactes van acabar prenent forma associativa. L’any 2011, Manel el Mag i Magnel, van impulsar l’Associació Màgia Central, una entitat destinada a reunir professionals i aficionats de la Catalunya central. 

La creació de l’entitat va donar empenta a aquella escena incipient. Molts dels joves que tot just començaven ja són mags consagrats i el moviment ha anat guanyant força. Les trobades permetien provar efectes, parlar de tècnica i preparar gales. Hi coincidien especialistes en màgia de prop, grans il·lusions, manipulació i espectacles infantils. L’associació també ajudava a donar visibilitat pública als artistes i a reivindicar espais adequats per actuar.

El Mag Rovi explica que, a hores d’ara, les trobades continuen més espaiadament i serveixen per intercanviar experiències, comentar efectes i compartir coneixements. L’associació també manté relació amb mags de la resta de Catalunya i de l’Estat. “Tinc una relació molt bona amb els companys de professió”, explica Vila. “Sempre he pensat que la màgia creix quan es comparteix: l’intercanvi d’idees, experiències i punts de vista fa que tots continuem aprenent i evolucionant”.

El Magic Pol apunta que un punt àlgid de les trobades de mags va ser cap al 2015, en què hi va haver un boom. En un local del Casal de les Escodines, gràcies a l’associació entre il·lusionistes, es reunien l’últim divendres de cada mes. “Vam arribar a aplegar-nos-hi fins a cinquanta mags! Venia gent d’Osona, del Maresme... de tot arreu. Fèiem xerrades, fèiem trucs, i vam tenir visites importants com ara Henry Evans, el mentalista Anthony Blake o el màgic Andreu”. 

Ara mateix, però, continua el Pol, “el que no estudia és que treballa, i cadascú té una dedicació diferent, de manera que costa més que ens trobem. I així com jo m’he quedat amb la part més artística, hi ha d’altres mags manresans que combinen la seva vida laboral amb la màgia”. És el cas del Mag Jordan Bosco, que també va presidir durant una època l’associació i, des de fa uns anys, compagina la màgia amb un petit negoci de transports i marxandatge de roba.

El Mag Caru, reconeix que, malauradament, en aquest país, “és complicat guanyar-se la vida com a emprenedor, i més encara dins del gremi dels artistes i tot el que fa referència a la cultura en general. En el meu cas prefereixo treballar d'una altra cosa i poder fer màgia realment perquè ho gaudeixo, en comptes d'agafar-m’ho com una obligació i tenir-ho com una feina”.  

Continuant amb les trobades entre mags, Roger Vila pensa que compartir no significa revelar indiscriminadament els secrets al públic. “Vol dir estudiar plegats, contrastar maneres de presentar un efecte i ajudar-se a trobar una veu pròpia. Un mateix joc pot canviar completament segons el ritme, el relat o el caràcter de qui l’executa. La tècnica s’aprèn; la personalitat escènica es va construint actuació rere actuació”.

Manresa, un referent de la màgia

L’associació també ha treballat per donar visibilitat pública a aquest art. Una de les iniciatives més destacades ha estat el Festival Màgic de Manresa, que ha permès veure a la ciutat artistes reconeguts del món de l’il·lusionisme. “Des de l’Associació de Màgia Central Catalunya fa anys que treballem perquè la màgia tingui una presència més habitual en la programació cultural”, assenyala el Mag Rovi.

La ciutat disposa, segons Vila, d’equipaments adequats per acollir propostes de nivell. “Manresa té bons teatres i espais on es poden programar espectacles de qualitat”, diu. Tot i aquesta infraestructura, considera que l’il·lusionisme encara podria aparèixer amb més regularitat a les cartelleres. “Encara hi ha marge perquè la màgia tingui una presència més habitual en la programació cultural”, sosté. Ell mateix es compromet a continuar portant espectacles a la ciutat sempre que en tingui ocasió: “Crec que és un art capaç de sorprendre, emocionar i arribar a públics de totes les edats”.

El Mag Caru hi està d’acord i apunta que “la posició geogràfica de la ciutat ens ha permès esdevenir un punt central d'aficionats i aficionades a la màgia, descentralitzat de l'àrea metropolitana de Barcelona, on sembla que sempre passa tot”. Amb la tasca de l'Associació Màgia Central Catalunya i el Festival Màgic de Manresa, i els potents equipaments escènics que té la ciutat, “ja vam poder veure que hi ha molt moviment de màgia”. 

“Això ha propiciat”, continua explicant Jordi Carulla, “que Manresa s'acabi convertint en la seu d'esdeveniments màgics d'alta volada, com ara el congrés nacional de màgia o el congrés europeu de màgia, que aquest 2027 se celebrarà per segona vegada a la nostra ciutat”. En definitiva, podem dir que “ens hem convertit en un punt neuràlgic de referència de la màgia catalana, nacional i europea”. 

Setè Festival Màgic 

El pròxim 26 de setembre se celebrarà una nova edició del Festival Màgic de Manresa, en què el Magic Pol està absolutament compromès. “Aquest any farem la setena edició. Els primers cinc anys van ser fruit de l’Associació Màgia Central de Catalunya. Llavors jo només n’era soci. Però es va parar el 2020 amb la pandèmia i durant sis anys no es va fer,” relata el Pol. Després d’aquest parèntesi, un dia, va trucar “el president de l’associació per recuperar-lo amb el suport de la nostra SL, Èpic”. Així, el festival és de l’Associació Màgia Central Catalunya i, des de fa dos anys, a Èpic “hi posem l’energia per tirar endavant”.

“El festival neix, inicialment, per donar resposta a una necessitat dels mags i magues del territori, ja que no existia cap esdeveniment de màgia a la Catalunya Central”, comenta el Mag Caru. En les primeres edicions “va tenir molt bona acollida”. L’any passat “el vam reactivar i va tornar a tenir l'escalf de sempre. Encarem la setena edició amb moltes ganes i la intenció que duri molt de temps més”. I conclou dient que creu que “és un festival consolidat, un punt de trobada per a amics i aficionats i una cita obligada per a tots els amants de la màgia”.

El certamen abasta 24 hores de màgia perquè, a partir dels tres anys i des de les deu del matí “puguis gaudir de la màgia”, comenta el Magic Pol. “Amb tallers a la Crica, contes a la biblioteca del Casino amb Gneis Mag… Tot gratuït però amb reserva anticipada”.  El dia continua a quarts d’una amb el Sabanni, mag i pallasso, amb un espectacle dirigit per Txema Muñoz “que aquest any no ens pot acompanyar —està actuant a Canàries—, però espero que hi sigui el 2027! A la tarda hi haurà una actuació en directe de Fèlix Brunet, amb Bicicadabra i, al vespre, al teatre Conservatori, la gala del festival”. 

Durant una hora i mitja, Manresa serà l’epicentre internacional de l’il·lusionisme, “amb artistes com el barceloní Carlitos, Premi Nacional de Màgia General 2025, o vinguts de Madrid, les propostes visuals d’Amelie i la màgia còmica de Jaime Figueroa, i també les grans il·lusions del duet format per Javi Cruz i Anahí, arribats des de Màlaga. Serà un gran festival i, per acabar-lo, encara farem una sessió de màgia golfa al frankfurt Xavi, amb Peresonal, de Pere Rafart!”.

El solsoní Pere Rafart va agafar el relleu de la cèlebre botiga El Rei de la Màgia, de Barcelona. Va guanyar un primer premi al mundial de cartomàgia a Corea. Un títol que quatre anys després va revalidar al Quebec. Rafart també organitza un festival a Solsona, com ho fa el mag Pota —Jordi Pota— a Tona, o ara mateix el Magic Pol a Manresa.