ENTREVISTA

Nina Pont Arnaiz

Primera dona de l’Estat que va jugar en un equip de basquetbol dels Estats Units. Des de fa cinc anys presideix el Bàsquet Femení Manresa.

Fotos: Joan Closas

per Jordi Sardans, 24 de setembre de 2026 a les 10:36 |

Primera dona de l’Estat que va jugar en un equip de basquetbol dels Estats Units, el mal comportament del president del bàsquet femení espanyol, Pere Sust, va fer que decidís abandonar per sempre la selecció espanyola. Formada al col·legi Badia Solé, amb Francesc de Puig, quan va tornar del periple americà va jugar amb el Xuncas de Lugo, el Masnou, amb qui va guanyar una Lliga estatal, el Manresa, el Reus Ploms i l’AE Sedis Bàsquet. Des de fa cinc anys presideix el Bàsquet Femení Manresa. Va fer de comercial a Saunes Freixenet i de publicista a Regió7. Ara és empresària d’Aq Zone, dedicada a l’aigua i l’ecologia.

La Viquipèdia catalana afirma que oficialment et dius Maria Adela i no Nina. És així? Fa temps que em vaig canviar oficialment el nom de Maria Adela pel de Nina arreu. La Viquipèdia ho manté erròniament com a Maria Adela i no hi ha manera de canviar-ho. Mai ningú de la meva família em va dir d’altra manera que no fos Nina.

Quan vas començar a jugar a bàsquet? Amb set anys. De nena ja feia botar la pilota per la pista de basquetbol a la mitja part dels partits, cosa que ara està prohibida. Quan vaig entrar a la Badia Solé de seguida em vaig apuntar a un dels equips i així vaig començar.

Va ser decisiva la influència de Francesc de Puig per decidir-te a jugar a basquetbol? Totalment. La primera entrenadora va ser la seva dona, Montse Rovira. Com que era un bitxo i mai no parava quieta, em va passar al Francesc, que de seguida va veure el meu potencial. Li tinc una gran estimació. Per a mi, és com un pare. Va saber fomentar la manera de jugar com a base. Em va ensenyar a fer anar les dues mans, com si res. Es va inventar unes ulleres amb un cartró perquè no pogués girar les mans i em feia comptar les finestres de l’escola passant-me la bola pels costats fins a assolir un gran domini de la pilota, fins al punt que m’era igual com em defensessin. Va parlar amb la Mercè Rosich perquè anés a córrer a les pistes d’atletisme, on vaig aprendre la mecànica. El Francesc era un avançat a l’època en el món del bàsquet i actualment com a presidenta també m’està ajudant molt.

Com era el teu dia a dia, aquells primers anys? Anava a casa a dinar a peu amb la pilota sota el braç per tornar al pati de l’escola al migdia, on jugava a bàsquet i futbol amb els nois. Em passava el dia a classe i al pati, a més de fer els entrenaments. Era molt avançada tècnicament a l’època. La meva ment em deia que jugués amb els nois, perquè fer-ho amb les noies era molt avorrit.

EUA

Com a gran jugadora de bàsquet dels anys 80, vas anar als EUA. Com va anar? Quan ningú s’atrevia a anar-hi sola, vaig decidir provar-ho. No va ser fàcil. Un cop al mes trucava des de l’oficina a casa. Per prendre aquesta decisió calia ser d’una pasta especial. Ho tenia tot pagat, tret dels diners necessaris per poder desenvolupar-me normalment. Abans el club no podia pagar directament a les jugadores, perquè estava rigorosament prohibit.

Amb quina beca comptaves? La Federació Espanyola em va concedir una beca monetària mentre jugués als EUA. Sabien que a casa eren molt humils i no podien mantenir-me. Em van garantir que mensualment em destinarien uns diners. No ho van fer. Aquesta va ser la causa del meu retorn al segon any. Conscients del seu incompliment, durant molts anys han amagat qui va ser la primera d’anar als EUA. El responsable va ser el president de l’època, Pere Sust. Ara que torno a estar dins del món del bàsquet tinc el deure de fer-ho públic. S’ha de saber. Es va donar la circumstància que quan vaig tornar, al mes de maig, els tres següents vaig estar competint amb les seleccions júnior i sènior a tot drap i em feien la pilota. És cert que em pagaven el vol cap als EUA, però el de tornada només quan acabés la universitat. El més greu és que oficialment publicaven que m’estaven donant uns diners que no vaig rebre mai. Fins i tot la meva entrenadora americana em va dir que m’havia de rebel·lar. ‘Si creus que has d’abandonar, et donaré suport’. El fet és que em vaig tancar moltes portes. Vaig dir-los que renunciava de per vida a la selecció espanyola, per motius obvis. Quan vaig tornar, la meitat de jugadores no em parlaven, els directius federatius ni em miraven a la cara. M’ho van fer passar molt malament. Si fos ara, els hauria denunciat, perquè ningú pot jugar amb els sentiments ni amb la vida d’una persona.

«El president de la Federació Espanyola de Bàsquet, Pere Sust, va fer publicar que als EUA m’estaven donant uns diners que mai no vaig rebre»

I com t’ho feies sense diners? La mare, dins d’una carta, m’hi posava cinc mil pessetes. Tenia cobertes les necessitats elementals, però no podia fer cap extra. Més que el tema econòmic, el que més em va doldre és el mal comportament d’aquests dirigents espanyols que van enganyar la mare, que estava tranquil·la, fins que va veure que no complien amb el que ells havien acordat.

Quan vas tornar, amb qui vas continuar jugant a bàsquet? Amb el Xuncas de Lugo, on hi havia dues companyes de la federació espanyola, Ana Heredero i Wonny Geuer. Vaig patir les conseqüències d’haver dit no a la selecció espanyola, fins al punt de no poder participar en les Olimpíades de Barcelona 92. Vaig veure comportaments irregulars de companyes a qui havien predisposat en contra. L’entrenador i president del club, Víctor Varela, tampoc no es va portar bé. Fa uns tres anys va reconèixer públicament que vaig ser una de les millors jugadores que havia tingut, però que no havia sabut gestionar. Va parlar amb mi, em va demanar perdó i em va reconèixer que es va deixar influir. Li vaig agrair el gest.

Com va anar la teva experiència amb el Masnou? Vaig tenir d’entrenador Jordi Martí al primer any, després Maria Planas. Vaig compartir equip amb Anna Junyer, Rosa Castillo, Tina Viseti Castillo i Teresa Almoguera. Vam quedar subcampiones de la Copa de la Reina i vam guanyar la Lliga contra el Tintoretto, en un any espectacular. Però aquell estiu van decidir tancar el club.

Aleshores vas fitxar pel Pryca Manresa? Sí. Em va agradar la sensació de tornar a casa. Jugàvem al Pujolet. Hi vaig estar dos anys i el club es va mantenir vuit anys a la Primera Divisió fins que van haver de tancar. Si hagués estat el masculí l’Ajuntament l’hauria salvat, però el femení, no.

La projecció del bàsquet masculí català ha afectat negativament la del femení? Sí. Mentre el masculí estigui a l’ACB les empreses li donaran suport, perquè veuen un pavelló ple. Si mai deixen d’estar-hi, la truita es podrà girar. Tinc molt clar que l’aficionat s’enganxarà al femení. Poden passar anys, però ho aconseguirem. Manresa és una ciutat d’esportistes, però falten instal·lacions per a tots. Caldria una ciutat esportiva, amb un centre per a esportistes, ja que ens hem d’obrir per fer que vingui qualitat. Si l’exclusivitat d’un pavelló és només per al masculí, tot són complicacions. Desitjo el pavelló nou per fer-ho diferent.

Presidenta del Bàsquet Femení Manresa

Des de fa cinc anys ets presidenta del Bàsquet Femení Manresa. Quina valoració en fas? N’estic molt contenta. Tinc la sensació de tornar a ser jugadora de bàsquet, sense jugar. M’hi he dedicat tants anys, he xafat tantes pistes, he discutit amb tants entrenadors, he vist tantes injustícies, veure patir tantes nenes que han plorat..., però també he rigut. Després de viure tantes experiències em van tocar la fibra i els meus fills em van recomanar que tornés al bàsquet. Hi vaig entrar amb un projecte propi, de manera altruista, tot i que m’agradaria poder professionalitzar el club. Amb el director esportiu Xavier Cisa vam engegar amb jugadores manresanes en edat escolar, amb la mentalitat de deixar de ser escola i passar a ser club. Ara som un club amb 24 equips i 240 jugadores, amb 230 famílies, ja que cal excloure les del Sènior A. Treballar la base i aspirar estar al capdamunt són els objectius. La màxima preocupació és saber si la ciutat vol o no el basquetbol femení. Vam demanar les fases a casa per veure la resposta del públic. Vam començar a ser una màquina de fer bàsquet i l’assistència d’espectadors es va situar entre 1.500 i 2.000 persones diàries, tot i els pocs patrocinadors que encara tenim. Com que interessa, ara no em pararà ni Déu! Ja estem a la Lliga Femenina 2.

Com us va a la Lliga Femenina 2? Tenim problemes econòmics i anem constantment a contrarellotge. Esportivament hem quedat sisenes i des del club es desprèn molt potencial en el seu conjunt. Cal professionalitzar-lo per poder arribar a Challenge i després a la Lliga Endesa. Per fer-ho, calen espònsors. Seria ideal trobar un mecenes que cregui realment en el que estem fent i amb el retorn que pot tenir.

Com teniu la qüestió dels patrocinadors? Hi ha molts patrocinadors de petits imports que són d’agrair, perquè sustenten el club i són bastant fidels. Per al sènior tenim Reale, de Madrid, i l’empresa basca CDO Fitness, com a patrocinadors. Cal fer mil invents. Ara La Soca, participa amb l’alimentació de tres jugadores.

L’Ajuntament es vanta d’ajudar al bàsquet masculí, però què passa amb el femení? Des del 2021 estem reclamant oficines, però a l’actual regidor d’Esports no li interessen les noies. Criden a la igualtat i no és així. Donen mig milió d’euros anuals al Bàsquet Manresa masculí i només 20.000 al femení. Hem de jugar contra equips que van retolats arreu amb anuncis de les diputacions i dels ajuntaments i paguen uns sous de 250.000 a les jugadores. Aquí ens costa 120.000 i patim per assolir-ho. Rotary Club ha regalat unes oficines perquè els jugadors i jugadores puguin estudiar, sempre que l’Ajuntament cedeixi l’espai, però fa més d’un any i no l’ha cedit. És molt decebedor i no s’està gestionant bé.

«Manresa és una ciutat d’esportistes, però hi falten instal·lacions. Manca una ciutat esportiva»

Què en penses de Maria Ciuraneta, un personatge emblemàtic del bàsquet manresà? Se li ha de reconèixer que va ser l’ànima del bàsquet femení manresà. Era com molt masculina i es passejava sempre amb una Vespa per Manresa. Va aconseguir que el bàsquet no només fos un esport dels homes sinó també de les dones. Recordo que quan jo era molt petita em venia a veure molts partits quan estava amb el Francesc de Puig, en aquella època crec que es relacionava amb el col·legi de les Dominiques. En l’esport escolar ens havíem enfrontat contra elles i les guanyàvem de pallissa, amb resultats com 120 a 10. Va ser una època esplendorosa del Bàsquet Femení Badia Solé.

Parella de fet

La vostra actitud i el fet de voler tenir fills va ser una cosa revolucionària, oi? Sí. Tot i estar separades, tinc una bona relació amb la Laura. Al seu moment vam ser mares exemplars, ja que fa més de vint anys no era fàcil. Era difícil entendre que la parella era una noia i va costar tenir fills, quan ara és un fet normalitzat. Els meus fills no han tingut cap problema amb ningú. Han estat educats per dos éssers humans com tot bitxo vivent.

Com ho vau fer? En el meu cas, realment no em vaig inseminar, sinó que vaig quedar embarassada. Amb la Paula va costar una mica més. Pel que fa a l’època, puc dir que em vaig inseminar com a mare soltera, a dreta llei. Encara no estava aprovat el matrimoni homosexual, però ja érem parella de fet. Tot i així no constava que jo estigués casada. En el cas de la Paula, ja estàvem casades, constàvem així al Registre Civil i al Llibre de Família, i la va tenir in vitro. En resum, jo vaig parir el nen i ella la nena. Els dos porten el mateix cognom òbviament perquè són germans.

Comercial i empresària

Quina va ser la teva feina com a comercial? A Saunes Freixenet hi vaig aprendre molt. Sempre gaudeixo estant amb gent. Recordo quan es van fer les piscines del carrer París de Barcelona, amb les obres i la remodelació, que comportava obrir sales. Quan es feia la licitació, els comercials ajudàvem a fer els pressupostos de cara als banys turcs, les saunes o el terra tèrmic. Em movia amb feines arreu de Catalunya. L’any que vaig estar al Reus Ploms vaig fer 60.000 quilòmetres en cotxe. Compaginar les dues feines va ser dur.

Quina era la teva tasca a Regió7? De publicista. M’encantava la feina i m’ho passava molt bé. Vaig entrar-hi el mateix dia que Fèlix Noguera, que va ser el meu cap i ja érem amics. Molt vàlid i amb do de gent, però qui em va fitxar va ser Jordi Guals, que va plegar aviat. Treballava per les zones de la Seu d’Urgell i Solsona, però essencialment era la cap comercial del Bages, que ningú volia. Com que coneixia tothom, els anava a veure, fèiem petar la xerrada i a poc a poc vaig posicionar la cartera de clients a una situació molt important i em guanyava molt bé la vida. Hi vaig ser fins que va passar un fet mediàtic i desagradable, que em va afectar personalment i vaig decidir plegar. Penso que no cal comentar-ho més.

Quina és la teva feina actual com a empresària de l’aigua i l’ecologia? Des de fa nou anys treballo amb un negoci dedicat a l’ecologia, amb quatre línies de treball, on instal·lo màquines d’ozó, també embotellada i personalitzada per als restaurants, osmosis, fonts d’aigua, acceleradors iònics que trenquen la cal. N’hem instal·lat al grup Sant Andreu, residències d’avis locals i comarcals, Escola d’Hoteleria Joviat i particulars. Col·laborem amb l’empresa Quitraco de Girona, dedicada a la fabricació i venda de maquinària i sistemes de pre-rentat d’immersió per a cuines industrials i d’hoteleria i amb neteja d’olles i paelles. A més treballo per una distribuïdora estatal i com a autònoma societària tinc l’empresa Aq Zone.

El Perfil

Nina Pont Arnaiz va néixer a la clínica Sant Josep de Manresa el 20 de gener de 1967. El pare, Jordi, era de Calaf, comercial i jugador de bàsquet, amb l’històric equip que va pujar a Primera Divisió l’any 1968 amb el Centre d’Esports Manresa. Va morir jove i els fills no van mantenir-hi contacte. La mare, Maria Pilar Arnaiz, manresana i filla d’un ferroviari de la Renfe, es va casar jove i era molt avançada per a l’època. Professionalment, va ser sastressa i modista. La Nina és la mitjana de tres germans, l’Eva Maria i el Jordi són els altres dos. La família vivia a Calaf fins que la Nina va fer quatre anys. Van anar a viure a Barcelona i després de dos anys van estar-ne un altre a Veneçuela. Amb set anys va passar a la Badia Solé, on va començar a jugar a bàsquet, de la mà de l’entrenador Francesc De Puig. Vivien al carrer Sant Francesc, amb l’escola al costat, ja que s’entrava pel carrer Campanes. El 1984 el club va passar a dir-se Sant Francesc. En acabar COU, va marxar als EUA, on va estudiar màrqueting els dos anys que s’hi va estar, que no li van convalidar. En tornar, a més de ser professional del bàsquet va fer cursos de màrqueting, es va especialitzar en comercial, en el vessant de vendes. Compaginava el bàsquet, entrenant de nit, amb la tasca de comercial. Quan estava al Prica Manresa ja treballava. Després va estar al Laboratori Cusí del Masnou, com a venedora. Quan va jugar al Reus Ploms va fer de comercial a Saunes Freixenet, durant tres anys. Després en va estar tretze a Regió7 com a publicista, fins que va néixer la seva filla Paula. Després de passar fugaçment per una empresa de laboratoris farmacèutics, va crear el 2015 Offer zone, una app publicitària, que va durar tres anys. Des de fa nou anys, es dedica a treballar per a una distribuïdora estatal i ara també amb Aq Zzone pel seu compte, amb un negoci dedicat a l’aigua i l’ecologia. Amb la seva ex-parella Laura Tous Oriol havien muntat l’empresa Deli-Delit, que va durar dos anys. Van conviure disset anys i tenen dos fills, l’Àlex Tous, que havia estat jugador de bàsquet i ara és tik-toker, creador de continguts digitals a les xarxes socials, i la Paula.

Com a exjugadora de basquetbol, amb la Badia Solé va conquerir el campionat d’Espanya juvenil el 1983. Va ser convocada per a les seleccions catalana i espanyola juvenils. Va assolir contra el Canoe la categoria preferent amb el Picadero Comansi, que era el Barça femení i jugaven al Palau Blaugrana. Entrenava amb el júnior i el sènior. Del 1982 al 1985 va estar al Bàsquet Manresa-Badia Solé, que el 1984 es va fusionar per passar a ser el Sant Francesc, fet que va facilitar l’ascens de categoria a Primera B, que van assolir el 1985. Del 1985 al 1987 va passar a la universitat pública de recerca mixta a Norfolk, Virgínia (EUA), concretament a l’Old Dominion University, a l’equip del Lady Monarchs. Com a jugadora internacional l, ha estat a més de les dues tongades com a juvenil, dues més competint en els campionats d’Europa, dins la selecció júnior, on també va intervenir en un del món, i va estar en la sènior absoluta. L’any 1986 va formar part de la selecció espanyola, “fins que els vaig engegar a rodar”. Per equips, va estar de retorn, com a professional del bàsquet, un any al Club Deportivo Xuncas de Lugo (1987-88), dos anys al Masnou Basquetbol (1988-90), com a Natural Cusí Masnou, que era el femení de l’entitat, amb qui van ser campiones de la Copa Associació Femenina, en vèncer al club Arjeriz Xuncas per 68 a 66, a Madrid. Després al Manresa (1990-92) i el Reus Ploms, un any més. Se’n va anar un any a Veneçuela fins que va fitxar per l’AE Sedis Bàsquet, de la Seu d’Urgell, equip amb el qual es va retirar, el 1998. Desvinculada del bàsquet, va aprendre a jugar al tennis i al pàdel. Des de l'any 2022, és presidenta del Club Bàsquet Femení Manresa. El 2023 Ricky Rubio li va demanar de participar a Badalona en una trobada de famosos exjugadors, entrenats per Joel Parra, on va jugar una estona amb el seu fill. El 2024 va ser premiada com a millor directiva, en la 53a Nit de l'Esportista de Manresa.

Arxivat a:

Gent, Nina Pont Arnaiz, Bàsquet Femení Manresa

Participació