A la natura, les poblacions creixen. Però no creixen indefinidament. Arriba un moment que alguna cosa les atura. Pot faltar aliment, aigua, espai o refugi. Pot augmentar la competència, aparèixer una malaltia o créixer el nombre de depredadors. Els ecòlegs parlem de capacitat de càrrega: el nombre màxim aproximat d’individus que un ecosistema pot mantenir durant un període llarg de temps. Sembla prou senzill. Si en una illa hi ha aliment per a mil conills, difícilment n’hi podran viure deu mil indefinidament. Podran superar momentàniament aquest nombre, però després vindrà l’escassetat. La població disminuirà. Els recursos posen límits. I els humans?
Thomas Robert Malthus, a finals del segle XVIII, va plantejar que les poblacions humanes tendien a créixer més ràpidament que els aliments disponibles. Es va equivocar en moltes de les seves prediccions. No va preveure la industrialització de l’agricultura, els fertilitzants, els combustibles fòssils o el transport mundial d’aliments. Però hi havia una idea de fons que continua sent incòmoda: en un planeta finit no hi pot haver un creixement material infinit. Nosaltres hem anat desplaçant els límits. Quan faltava terra, n’hem ocupat més. Quan faltava aliment, hem augmentat la productivitat agrícola. Quan necessitàvem energia, hem cremat carbó, petroli i gas acumulats durant milions d’anys. Quan un recurs s’esgotava en un lloc, l’hem anat a buscar més lluny. Hem confós desplaçar els límits amb eliminar-los.
Però els límits continuen existint. Hi ha una quantitat limitada de sòl fèrtil, d’aigua dolça, de boscos, de peixos, de minerals i d’energia. També és limitada la capacitat dels ecosistemes per absorbir els nostres residus i la de l’atmosfera per acumular diòxid de carboni sense modificar el clima. El problema, a més, no és només quants humans som. És quant consumim. No té el mateix impacte ecològic una persona que consumeix pocs recursos que una altra que necessita grans quantitats d’energia, materials, aliments i territori per mantenir el seu estil de vida. Potser hem formulat malament la pregunta. Ens preguntem contínuament com podem continuar creixent. La pregunta ecològica seria una altra: fins on podem créixer sense destruir els sistemes que ens mantenen vius? Perquè nosaltres també som natura. I, ens agradi o no, també vivim dins dels seus límits. Depenem del mateix aire, de la mateixa aigua i dels mateixos cicles ecològics que sostenen qualsevol altra espècie. Oblidar-ho no ens fa més lliures, sinó més vulnerables davant del col·lapse.
