No vols caldo? Dues tasses!
Aquesta és la solució:
ser més que un club i fer pinya
quan fa falta. Sí, senyor!
Grans mercès, Joan Laporta,
per la justa decisió
de practicar, al Camp del Barça,
la llibertat d’expressió
per posar a ratlla les forces
de l’ordre, o potser millor,
—diguem-ho d’altra manera—
del desordre i repressió,
per no dir-ho com caldria:
les forces d’ocupació
de l’Espanya centralista
que no admet que som nació.
On s’és vist? Quins poca-soltes!
Abusant del seu bastó
s’han esbafat com uns bèsties
pels insults que ha dit, o no,
un aficionat del Barça
— causa de la imputació—
que pretenia escapar-se
i evitar la detenció
quan brandava una estelada.
Heus aquí la qüestió:
per ser un “catalán de mierda”,
fill d’una noble nació
que va expressar-se amb les urnes
malgrat la prohibició
i que espera l’amnistia
dels que eren a Waterloo,
diguem-ho amb totes les lletres:
Puigdemont Casamajó.
Tenim dret a la utopia,
tant si volen com si no
els que el mil set-cents catorze
ens van imposar el Borbó
amb la força de les armes
Som esclaus, com a nació,
de Castella imperialista
però tenim la solució:
que se’ns tracti amb democràcia
o toquem el pirandó.
Qui diu que sigui delicte
la llibertat d’expressió?
Ni en aquest cas no ens empara
la seva Constitució?
I mentrestant el ministre,
vull dir el de l’Interior,
Fernando Grande-Marlaska
mira a un altre cantó;
es fa l’orni, el molt ...
