Em dic Laura Vilajuana i tinc 30 anys. Quan vaig marxar a viure a Leicester, al Regne Unit, estava a punt de fer-ne 26 i havia trobat feina com a assessora genètica a l’NHS (National Health Service) per a un any. Ja n’han passat quatre. Vaig estudiar el grau en Genètica i el màster d’Assessorament Genètic, tots dos a la UAB. L’assessorament genètic és una branca de la genètica clínica que actualment no està reconeguda a Espanya. Tot i que a Catalunya és on hi ha més assessores genètiques treballant, les oportunitats laborals són escasses. Per això, durant els dos anys de màster, la idea de buscar feina a l’estranger va començar a fer xup-xup. Quan vaig acabar els estudis, vaig treballar de professora de repàs, monitora de menjador a l’Oms i de Prat i cambrera a la Gramola. Mentre gaudia d’una vida sense haver d’estudiar, buscava ofertes de feina al Regne Unit. Vaig fer una primera entrevista per treballar a Oxford, però no va haver-hi sort. La segona va ser a l’hospital de Leicester, una ciutat que aleshores ni sabia pronunciar-ne el nom ni sabia situar al mapa. El 25 de gener de 2022 em van trucar per oferir-me la feina i, el 28 de març, me n’hi vaig anar a viure.
Una de les coses que més em va sorprendre de Leicester és que hi fa més sol del que m’esperava. Plou més que a Manresa, però tothom em deia que no tornaria a veure el sol i resulta que sí, que l’he vist. És un sol diferent, que sembla que no escalfa tant, sobretot a l’hivern, quan a les quatre de la tarda ja és fosc. Pensava que la diferència més significativa de viure al Regne Unit seria l’idioma i que la vida funcionaria més o menys com a Catalunya. No podia estar més equivocada. La cultura britànica em fascina i m’horroritza. Aquí tot va més d’hora. Amb el temps m’he anat adaptant a coses que em sorprenien: que la majoria de comerços i cafeteries tanquin abans de les sis o que el pub no és únicament un espai on fer un beure sinó un punt de trobada a qualsevol hora del dia. Però no em deixarà mai de sorprendre que a les deu de la nit de divendres o dissabte sembli que siguin les cinc de la matinada perquè alguns han començat a beure a primera hora de la tarda, o que les companyes de feina s'acomiadin amb un good evening (bon vespre) quan encara no son ni les cinc de la tarda.
Tinc l’esperança de poder trobar una feina a prop de casa. Jo me’n vaig anar a viure fora únicament per poder dedicar-me a allò que havia estudiat i que era la meva passió. La vida a Manresa i al meu poble, Salelles, m’encantava, però vaig prioritzar la meva carrera laboral i no me’n penedeixo. Viure en un altre país és una experiència meravellosa i extremadament difícil alhora, sobretot quan parles un altre idioma. Descobreixes una versió diferent de tu mateixa i l’has de construir de nou. Quan observo la meva vida, allò que he guanyat i allò que ha canviat vivint lluny de casa com ara la feina, les amistats, la família i el benestar en general, ara mateix, la satisfacció personal així com l’experiència i les oportunitats laborals encara pesen més. És per això que sento que encara no estic preparada per tornar. Però sé que, quan aquesta balança es comenci a inclinar cap a l’altra banda, serà el moment de començar a buscar feina a Catalunya.
Laura Vilajuana Torra treballa com a assessora genètica a l’NHS (National Health Service)
