Jordi Estrada recorda l’escriptor
El filòleg i membre de la Junta d’Òmnium Jordi Estrada, que també és cap de Cultura de la revista El Pou de la gallina, va fer una ressenya essencial sobre la vida i l’obra de Jesús Moncada, que va néixer a Mequinensa l’any 1941, just després de la guerra civil, en una etapa de molta repressió. El poble ara té uns 2.600 habitants i una activitat econòmica prou important, que històricament es va mantenir amb un comerç fluvial i les mines de lignit. A casa del Moncada tenien botiga i els seus pares eren cultes i llegien llibres. D’aquí neix el seu interès per la lectura. Va fer l’escola primària a Mequinensa i el batxillerat a Saragossa, a l’internat laic del col·legi Santo Tomás de Aquino, fundat pel Miguel Labordeta, catedràtic de llatí i pare del cantautor. Va fer Magisteri i es va dedicar a la docència a Mequinensa. També es va interessar pel dibuix i la pintura, que comparteiria amb l’escriptura. El compatriota periodista i escriptor Edmon Vallès el va animar a venir a Barcelona. S’hi va traslladar i es va posar a treballar als matins a l’editorial Montaner i Simon, com a muntador de proves, on va coincidir amb Pere Calders, que el va animar a escriure en català. A la tarda es dedicava a redactar i pintar. Amb els primers relats d’Històries de la mà esquerra va guanyar el premi Joan Santamaria, en què Josep Vallverdú va quedar finalista. A finals dels anys 70, amb un relat ambientat a Mequinensa va guanyar un dels premis Serra d’Or, de crida als escriptors joves. Després, La Magrana, dirigida per Carles Jordi Guardiola, li va publicar una vintena de relats en forma de llibre: Històries de la mà esquerra (1981). Tots els llibres posteriors els va publicar a La Magrana, com ara El Cafè de la Granota (1985). El 1988 escriu la seva obra més important, Camí de sirga, que abraça cent anys de la història de Mequinensa, del qual se’n van vendre 25.000 exemplars. Després vindrien La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997) Calaveres atònites (1999) i el recull d’articles Memòries estivals (2003), a partir de visites que fa a Mequinensa. Arran de la mort del pare s’enduu la mare a Barcelona. Quan l’editorial tanca, es dedica a l’escriptura i a la traducció sobretot d’autors francesos.
Estrada va esmentar que Camí de sirga s’inspira en els personatges mequinensans o llaüters, com es coneixen col·loquialment minaires i pagesos, sobretot arran de la construcció del pantà. L’obra està fonamentada en la recuperació del poble a través de la memòria, a base de mirades enrere quan als anys 70 es va començar a demolir la població per fer l’embassament. Una part dels habitants s’hauran d’instal·lar en el poble nou, però d’altres emigren cap a Barcelona i Saragossa. Finalment va aclarir alguns dels comentaris fets sobre l’obra de Moncada: s’ha dit que l’autor existeix perquè hi ha el pantà. Considera que és incert: accepta que converteix el paradís perdut de Mequinensa en material literari, però hi ha relats ambientats a Barcelona, com la novel·la que va deixar inacabada quan va morir, Dante SA, centrada en el món editorial. En l’àmbit de la crítica literària, als anys 80, hi havia un debat bizantí sobre el tipus de novel·la en què s’oposava la urbana a la rural. En aquella època, havia de ser urbana i com més underground millor. Moncada l’any 1986 va publicar un article a El País, en què sortia al pas d’aquesta polèmica, en etiquetar-lo com escriptor rural. Defensava que no té sentit establir una posició entre els autors que tracten temes rurals i urbans. Pel que fa al canvi de llengua, parteix de l’estranyesa de fer parlar els mequinensans en castellà i també el predisposa a escriure en català quan fent de professor en la seva localitat natal troba en una llibreria de Lleida El cementiri marí de Paul Valéry, on s’adona que aquest poeta es pot llegir en català, perquè té la mateixa categoria que qualsevol altra llengua. I, sobre el model de llengua, Carles Jordi Guardiola, en les seves memòries com a editor de La Magrana, explica que quan els va presentar l’original de les Històries de la mà esquerra, des de l’editorial li van dir que podia utilitzar totes les expressions peculiars sempre que fossin comprensibles de Salses a Guardamar, de manera que les seves obres tenen un lèxic molt ric, però evita els cultismes que poden entrebancar la lectura i en deixa altres de més comprensibles.
Guia Literària i Museu d’Història de Mequinensa
Rosa, una de les guies del Museu de Mequinensa, que va néixer al poble vell, manté l’enyorança del que havia estat un poble republicà d’esquerres. Va deixar clar que parlaria català amb el dialecte propi de la localitat. Va començar explicant on hi havia l’escola del poble, amb pàrvuls i primària, separats nens nenes. Dalt hi ha l’imponent castell i, al capdamunt de l’entrada del poble, el cementiri. A baix, a l’altra costat, observem el Segre, amb una baixada d’aigua controlada, que arribava a la cota 63.5, cosa que ens va permetre veure el mur de contenció del pont vell a la tarda, quan vam tornar-hi. De fet, la vila es troba exactament en el punt de confluència on el Segre desemboca a l'Ebre. A prop nostre, les fàbriques de farina, oli i la de regalèssia del 1785. Davant hi ha una petita platja on anaven a nedar. A la dreta, el camí de sirga, però l’original està sota l’aigua en haver pujat el nivell del riu. És el pantà de Riba-roja, de 38 quilòmetres de longitud, i cap amunt el de Mequinensa o mar d’Aragó, de 110. Els carrers es van treure i només hi ha runa. Quan es va fer el Museu, es van recuperar traçats de carrers i voreres originals, com els de Morera, Saragossa i Magdalena, fins a la plaça d’Armes. A l’interior de les cases hi havia animals domèstics i algunes tenien tanques amb portes externes per evitar l’entrada de porcs senglars. Entremig, el carrer Sant Francesc, on va passar la historieta del sabó moll que explica Moncada; amb el casino i el cinema Victòria, que era el de baix. L’església on es deia missa, el carrer Major fins al vell camp de futbol, que va ser demolit, era una altra de les vies principals. Pugem fins al cinema de dalt, el Goya, on podem veure el que havia estat l’entrada principal, l’escenari on es projectaven les pel·lícules, que servia com a sala de ball; s’hi representaven varietats, amb actuacions musicals de les principals orquestres del país, sobretot als anys 20. Una època d’esplendor del poble, que va tornar a repuntar amb la construcció del pantà, ja que els homes s’hi gastaven la setmanada.
El 1957, l’empresa Enher (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana, SA), de l’INI, va fer la construcció dels pantans de Mequinensa i Riba-roja. Inicialment van aparèixer fissures i forats. Tot i reforçar el paviment, anaven passant els anys fins que el 1967 es va inundar la població de Faió. Tant en aquesta com a Mequinensa, cada casa abandonada era tapiada i ensorrada. El 1969 Enher necessitava l’embassament per produir energia elèctrica. La proposta dels veïns (majoritària en un 73% de la població) va ser modificada per l’empresa. A la cota 70, que era el carrer Saragossa, havia de ser la meitat cap avall, aigua, però la meitat cap amunt, no. La carretera actual quedarà més amunt i el poble més avall. Enher va dir que tirava les cases i faria un mur de contenció, però tothom va perdre: uns les hortes i d’altres la feina a les mines. En total, 600 llocs de treball. La part afectada era la del comerç i l’oci de Mequinensa. Es va aconseguir que s’indemnitzés per igual les parts de dalt i de baix. El 1969 es va arribar a un acord per desallotjar les cases, mentre Enher construiria les primeres cases del poble nou, que es van fer en dues fases. En la primera, de seguida es van omplir els 651 pisos amb els habitants de baix, que en van ser propietaris. Als anys 60 hi vivien més de 6.400 persones i l’any 1970 quan ja n’havien marxat, no arribaven a 3.100. Entre 1970 i 1973, ja era més de la meitat de la població que va decidir marxar cap a l’Aragó, Catalunya i Bèlgica, en no haver-hi ni comerç ni mines. Els que es van quedar van esperar que la Cooperativa d’Habitatges els atorgués una nova llar per anar a viure, que van pagar segons les possibilitats de cadascú.
La ruta literària es va iniciar amb fragments de lectura d’obres de Jesús Moncada. Ramon Fontdevila va començar amb el de la descripció del carrer Sant Francesc, que travessava la vila de dalt a baix. Aquest carrer i el de les Pedres, amb còdols, són els més empinats del poble i anaven a morir al moll del Pedret, a l’ull del riu. Un altre text parla de les diverses actuacions al local del cinema, sobretot donant preferència a la vedet que baixava per l’escalinata, que encara es pot veure parcialment. Baixem pel carrer Nou, per on pujaven les dones amb els càntirs plens d’aigua, amb un mocador al cap. Després vam passar per davant la casa on vivia la família Moncada, amb la botiga de queviures i les golfes a dalt. La nova lectura començava amb les paraules de l’escriptor: “A qui vinga a enderrocar-la, per escriure a la porta de ca meva”. Reflecteix una altra forma de vida, que es va perdre i els afectats ho van passar molt malament, perquè moure tot un poble té les seves conseqüències. Arribem a la plaça d’Armes, que era la més gran del poble. Es deia així perquè quan la van conquerir els francesos per un període de quatre anys feien el canvi de guàrdia i anaven fins al castell, des d’on baixaven per un caminet i retornaven. Després oficialment en va dir la plaça del Sol. Hi havia el Casino dels rics, el bar Ebro, la consulta del doctor Beltran, el bar Sport, que donava al mur de contenció... Quan van volar el pont van haver de recórrer al pas de barca. No es va refer fins al 1953. Llegim un nou fragment sobre la plaça d’Armes, on vivia la Carlota de Torres, una gran burgesa mequinensana. Després arribem a la plaça de l’Església, amb la seva patrona, Santa Agatòclia, i el carrer de les Bruixes. Els enderrocaments van posar al descobert una església neoclàssica amb grans pilastres de 1808, dedicada a Nostra Senyora de l’Assumpció. Es llegeix un nou text sobre com es feien els enterraments: per exemple el del vell Tapioles, que era roig: cantaven absoltes i després la comitiva amb el capellà al davant enfilava el carrer Major, passava per la plaça de la Vila, per anar a buscar la carretera arran del Segre i l’acompanyava fins al pont on hi havia una creu. Allí es quedava!
Al costat de l’església neoclàssica hi ha la casa d’un resident que no va voler marxar. Un cop van sortir els de baix, Enher va pujar el nivell de l’aigua. Les cases de dalt dels que abandonaven també es van anar tirant a poc a poc. Tot seguit vam anar cap on hi havia hagut el Cafè de la Granota i vam arribar al carrer Major fins a la plaça de la Vila, la més medieval, amb arcades, rodejada per tres muralles que baixaven fins al riu. Prop del camp de futbol, on per un costat era el Segre i per l’altre l’Ebre, un nou fragment esmenta la formació del nou camp a l’hort del Ramon, que va ser rebut amb entusiasme per l’assemblea de socis reunits al bar Sport. Ara bé les pilotes sovint sortien del camp cap a un dels dos rius, de manera que es va nomenar un encarregat de recuperar-les. La guia recorda que els mequinensans tenien la mala fama de tirar els àrbitres al riu.
El Museu de la Història
La guia Rosa ens mostra el recorregut que hem fet a peu, ara damunt de la maqueta museística. Entre d’altres qüestions remarca la forma peculiar que tenia el camp de futbol, a prop d’una granja on xollaven les ovelles i ferraven les mules. L’escola Maria Quintana és del 1929 i el pont sobre l’Ebre de 1927. Explica que l’imponent castell de Mequinensa fins al març de 2026 pertanyia a la Fundació Endesa i era privat, (des del 1959 propietat d’Enher), però ara ja és de l’Ajuntament de Mequinensa, que va abonar 1,9 milions d’euros. Després d’un impàs de transició, en què tan sols es podia veure els dimarts, ha normalitzat els horaris, que són semblants als de qualsevol Bé d’Interès Cultural (BIC). El castell és d’origen musulmà, després va ser conquerit pels cristians, que eren templers catalans, que van introduir l’idioma a la zona. Peronella d’Aragó es va casar amb Ramon Berenguer IV i segons alguns historiadors es va començar a utilitzar el terme Corona d’Aragó. El castell va passar per diferents mans a partir dels Montcada fins al 1722, en què va ser de la casa ducal dels Medinaceli. Després de residència palatina, va passar a ser-ne de militar. Va ser protagonista de les diverses guerres i va quedar pràcticament en ruïnes, fins que Enher el va reconstruir el 1959.
La Rosa va situar geogràficament el territori i va parlar de l’aiguabarreig del Segre amb l’Ebre com a zona protegida d’aus, on es practica la pesca esportiva, sobretot del silur de grans dimensions. Va esmentar l’activitat minera i va recordar que va tancar fa 12 anys la darrera mina de lignit, que s’havia fundat el 1880 com a societat anònima Carbonífera del Ebro, que es va convertir en l'empresa més important de la conca de Mequinensa. El 1908, els germans Girona eren els principals accionistes de l’empresa. Va mostrar un conjunt de fotografies històriques sobre les formes tradicionals de regar fins als sistemes d’aspersió radicular.
Entre les fites històriques va parlar de l’assassinat el 1411 de l'arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, pel noble aragonès Anton de Luna. És remarcable la importància fonamental dels moriscos a l’Aragó del segle XVI, en què van arribar a ser 60.000, que formaven el pilar bàsic de l'economia agrícola, així com de les rendes dels nobles feudals. Va mostrar imatges del camí de sirga, on els propietaris del terreny tenien l’obligació de cedir-lo per poder passar i de les embarcacions dels llaüts carregats de carbó baixant l’Ebre i retornant amb mercaderies a contracorrent. Arran de la I Guerra Mundial, la gran demanda de carbó va incorporar els matxos en el transport fluvial dels llaüts, que també transportaren bales de cotó cap a les indústries tèxtils. Va mostrar un llaüt petit de 20 metres de llarg, que feia de 20 a 30 tones de pes, i en podia portar de 40 a 50. A l’estiu anaven més buits, però a l’hivern carregats fins dalt. La darrera sala està dedicada a Jesús Moncada i la guia en va fer una breu biografia, remarcant que era polifacètic: escriptor, traductor, mestre, pintor, fotògraf. Al Museu hi ha part de les pintures, on predominen els colors molt vius que contrasten amb els del poble, on expressa un sentiment de tristesa, l’obra literària i bona part de les fotografies. També n’hi ha d’unes mines d’Eslovàquia que treballaven en unes condicions semblants a les de Mequinensa.
La guia ens va passar un documental de 8 minuts sobre la història mil·lenària del poble. Uns primers pobladors situats al costat dels rius Cinca, Segre i Ebre, que havien après a dominar el foc. Van deixar el seu testimoni històric de pintures en les parets de les coves, que han estat reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Del Neolític són els jaciments humans: Riols, on s'ha excavat un poblat i una necròpolis amb estructures de tombes de pedra, i el barranc de la Plana, amb restes d’ocupació de les primeres comunitats agrícoles i ramaderes. Tot seguit va esmentar l’aparició de l’Imperi Romà amb les seves legions prop de la zona on hi havia l’Octogesa romana, tocant a l’Ebre, que segons alguns arqueòlegs es fonamenta en el jaciment dels Castellets. Més tard van arribar els pobladors islàmics que van construir la fortalesa de Mequinensa. El 1149, la conquereix Ramon Berenguer IV i el castell va passar a mans dels Montcada, senyors de la baronia d’Aitona. Quan Martí l’Humà mor sense hereu, al castell de Mequinensa s’hi reuneixen els partidaris de Jaume d’Urgell, però arran del Compromís de Casp (1412) es va investir Ferran d’Antequera, que inicià la dinastia dels Trastàmares. Amb el lema “Al Rei honor i traïció” va portar els mequinensans durant la guerra civil catalana del segle XV a mantenir la lleialtat al comte d'Urgell com una qüestió d'honor. Acceptar o combatre el nou rei va portar acusacions mútues de traïció política en un territori dividit. Durant la Guerra del Francès, el mariscal Suchet és l’encarregat de la clau de l’Ebre. Després d’una llarga lluita, el castell va capitular el 1810 i el 1816 Ferran VII el va utilitzar com a aquarterament militar. La revolució industrial va potenciar l’extracció de les mines amb una producció de més del 30% del carbó estatal, que es va incrementar amb la I Guerra Mundial, que va afavorir els llaüts, embarcacions fluvials tradicionals que transportaven el lignit Ebre avall. El creixement econòmic es va frenar amb la guerra civil, que va tenir durant la batalla de l’Ebre un dels fronts a Mequinensa. La postguerra va ser cruenta i difícil. L’activitat minera no va remuntar fins després de la II Guerra Mundial. Més tard, l’energia elèctrica va substituir el carbó, sobretot per fer anar els ferrocarrils moderns. La força tradicional de l’Ebre es va veure frenada per la construcció de grans embassaments per generar energia elèctrica, de manera que l’antiga Mequinensa va desaparèixer per sempre sota les aigües. Però la memòria continua viva en les obres de Jesús Moncada i en el nou poble al costat del riu Segre, on els mequinensans viuen en un poble més modern i turístic, que conserva el record en la memòria.
Museu del lignit
Enquadrats dins del grup de la guia Mònica i proveïts de casc vam començar la visita al Museu de la Mina. Prèviament, ens va posar en context amb una llarga introducció. Situats a la conca minera de Mequinensa, va explicar que hi ha diferents parts per on es trobaven els paquets i les vetes importants de carbó. Des de 40 cm fins a 1,10 metres és on treballaven els miners en el primer i segon sistemes dels tres que existien. El paquet més important és el carbonífer i està a la part de dalt. Ens va mostrar una gran fotografia on s’observa que els vaixells de vapor van navegar més de 70 anys pel riu Ebre fins que es va demostrar que no era viable. Carbonífera de l’Ebre és com a tal l’empresa pionera a Mequinensa en la mineria. La primera mina es va dedicar a la Verge del Pilar, també anomenada carbonífera, que va tancar el 2014. Organitzats en una colònia minera on vivien les famílies, mentre “els caps vivien a vuit quilòmetres del poble”. 900 persones ho feien a l’extraradi el 1945.
Hi ha tres etapes importants d’extracció del carbó que corresponen a les dues guerres mundials i la crisi del petroli. Remarcable sobretot la I Guerra Mundial, en què d’un any a l’altre es multiplica per cinc la producció. El tancament de fronteres va comportar una més gran extracció de carbó fins arribar al 30% de la producció estatal, amb més de 3.000 miners arribats dels pobles de la comarca. Va pujar el preu del carbó i els salaris es van arribar a multiplicar per tres. En acabar la guerra es produeix una baixada significativa de producció i comencen les vagues mineres, molt reivindicatives. El transport del carbó es feia primer amb mules, que arrossegaven tres o quatre vagonetes d’uns mil quilos, més tard va venir la locomotora dièsel, que feia l’extracció mecànica. A l’exterior, el transport més important era el fluvial, amb llaüts que anaven Ebre avall i retornaven aprofitant el vent o pel camí de sirga.
Dels tres sistemes existents d’explotació de les mines, el primer és el mètode per caons del 1842, que va durar més de 120 anys. Treballaven amb boina, descalços, amb calçotets dins una estança de 35-40 cm, que feia un metre de màxim, amb llum de carbur, a pic i pala. Era molt manual, amb poca feina i poca producció, dintre la veta. Quaranta anys després, la mecànica començarà a fer les funcions dels antics miners. Aquest segon sistema és el tall lineal llarg (tajo largo). El front de treball pot fer entre 100 i 300 metres de longitud. La màquina talladora mecànica es mou d'un costat a l'altre del tajo, rebaixant la paret de carbó de manera contínua. Treballaven en espais grans, amb maquinària pesada que els permet fer enormes voladures. Després separaven el carbó de la pedra. Es feien servir contenidors d'alta resistència mecànica per recollir les roques pesants derivades d'un tapàs i extreure aquesta pedra cap a les escombreres i terraplens. Netejat, el carbó net s'enviava a uns grans recipients cònics anomenats tolbes d'emmagatzematge, passant prèviament per plantes de rentat i assecadors industrials per reduir-ne la humitat. La majoria del carbó es carregava en camions i s’enviava a la Tèrmica d’Andorra, de Terol fins que van rescindir el contracte de subministrament de carbó.
Oficialment, Carbonífera de l’Ebre en el moment de màxim esplendor comptava amb uns 130 quilòmetres de galeries subterrànies. Segons la guia Mònica, “la suma de totes les galeries de la conca carbonífera de Mequinensa al llarg de la seva història tenia més de 700 quilòmetres, connectades per dintre. Es va trobar lignit en 500 quilòmetres quadrats i es van fer 227 concessions mineres”.
El tercer es diu sistema d'explotació per cambres i pilars, on les perforadores eren eines indispensables. N’hi havia d’elèctriques, de columna i d’altres funcionaven amb martells perforadors neumàtics. El sistema es basava a mantenir l'estructura estable al mateix mineral: S’utilitzava la geometria en quadrícula, creant una mena de tauler d'escacs subterrani dins les galeries. Les cambres, eren els espais buits d'on s'extreia el carbó brut. Els pilars eren blocs massissos de carbó que es deixaven deliberadament sense tocar. I, l’enretirada, en què els miners començaven a fer el camí de tornada cap enrere. I s'extreien parcialment aquests pilars per aprofitar fins a l'última tona de carbó. Pel que fa al tercer sistema, també hi havia l’hidràulic, en què els obrers no havien de fer cap força, però l’espai era molt reduït. Feia molta producció, però era complicat i no va durar molts anys.
Amb una temperatura de 14 graus i olor de sofre barrejada amb la humitat i les vagonetes de fusta antigues, comencem la visita de l’interior de la mina. Les locomotores de dièsel van amb rails, amb un ample de via de 60 cm de diàmetre. La Mònica esmenta diferents roques sedimentàries i el carbó que s’oxida. A més de negre, n’hi havia de gris, barrejat amb pols i cristal·litzat. Va situar la cova de la mina en el Miocè, en què hi havia llacs de poca profunditat, plovia molt, amb molta vegetació. Després de milions d’anys aquests materials es carbonitzen i així va aparèixer el lignit. Observem un exemple del sistema de tajo llarg de 1950, segon en la cronologia descrita, on connecten la galeria principal amb la secundària; amb els vestidors i una màquina pànzer, que és un transportador blindat de cadenes. Feien perforacions, tiraven el carbó a la vagoneta amb pales i una cinta la transportava cap a fora. Per avançar en el procés d’extracció calia apuntalar la zona nova. Cada miner duia una màscara d’oxigen i tenien 20 minuts per sortir de la mina per recuperar-se en cas de problemes. Ens van passar unes imatges filmades als anys 80 per veure com treballaven els equips de protecció, en què destaca l’artificier que col·locava els explosius als forats corresponents.
En una altra sala, la veta és més seca i el sofre quasi verdós. Aquests tres darrers anys, amb l’excés de calor, el carbó absorbeix tota la humitat i deixa un rastre d’òxid per tota la mina. A la dreta esmenta el sistema de tajo llarg mecanitzat amb la mateixa activació de muntar i desmuntar ferro, on mostra la forma de fer galeries antigament. Per darrere els enrunaments i per davant l’avançador que porta un mocador al cap per la suor i un llum de carbur, obre el front amb forats a la paret i explosius, alhora que separa el carbó de la pedra. El buida, torna amb la vagoneta i després tira la pedra als terraplens que van fent muntanyes artificials. Passem per un espai dedicat als primers auxilis. Incideix en la importància vital de les puntes de cobalt o piquetes, per la mecanització i modernització de les mines de Mequinensa, en el sistema de tajo llarg. La raspadora, amb les puntes amb dos grans tambors giratoris cilíndrics de ferro, estalviava explosions i no calia recollir el carbó, però feia molt soroll i pols, cosa que provocava problemes als pulmons, tot i que hi havia sistemes de ventilació.
En una altra sala, la guia mostra el sistema de caons (com a forat) amb el sistema per l’activació de puntes de fusta que es va fer servir uns 120 anys. Per treballar és el sistema més dur. Les mansanes on es treballava solien tenir cent metres de llarg per vuitanta d’amplada i estaven limitades per galeries, de tal manera que hi treballaven tres miners. Des de la galeria començaven a picar per anar-lo extraient, equipats amb un pic i pala de mànec curt, amb boina, llum de carbur i el gat, que tenia tres rodes, una girava arreu, l’altra cap a un costat, i l’altra cap a dalt. Picaven i recollien amb la pala, quan estava el gat ple, ho tiraven a la vagoneta o a la galeria, segons com estigui situada la mina. La pala era quadrada, per poder descansar una estona. Treballaven a preu fet i a tant la tona (com a molt, un picador podia treure dues tones al dia). S’hi posaven a les set del matí fins a la una del migdia, en què sonava la sirena per dinar. A les dues reprenien la feina fins que el cos aguantés.
Es va passar del treball artesanal i perillós amb la precarietat de finals del segle XIX a la creixent consciència sindical canalitzada pel descontentament a causa dels baixos salaris, l'absència d'assegurances i les jornades abusives durant la II República. Reivindicacions frenades per la militarització de la primera dècada de la dictadura franquista, en què els homes podien fer el servei militar a la mina, però amb l’arribada massiva d’immigració als anys 50 i 60 es va produir una mecanització tècnica i millores salarials, així com la creació d’economats miners a la colònia. Els nens a partir dels 10 anys podien anar ajudar el pare sense cobrar i a partir dels 14 podien entrar com a pinches, que eren adolescents que aprenien l’ofici des de la base. Als darrers moments, a començaments del segle XXI, la jornada laboral va ser de set hores. Finalment vam veure com es feien les explosions amb detonadors activats per control remot. Els miners feien forats a la roca de carbó (anomenats barrinades), on introduïen els cartutxos de Goma-2 per fer-los detonar i així esmicolar les vetes dures i facilitar-ne l'extracció. La visita es va acabar amb una demostració pràctica de com era el so d’una explosió.
