Manresa és un bressol del joc i de la formació per a les activitats de lleure, i des de fa més de quaranta anys el CAE hi impulsa un lleure transformador, educatiu, lúdic i de qualitat. En paral·lel, al Cicle Formatiu de Grau Superior d’Animació Sociocultural i Turística de l’Institut Guillem Catà es formen futurs especialistes en divulgació de productes culturals i esdeveniments com festivals i fires de jocs. Afegiu-hi encara botigues com el 2 de Piques que disposa d’un espai reservat per als jocs de rol, cartes i màgia. O la presència de Ferran Renalias, creador i editor de diversos jocs de taula. Tot plegat afavoreix la imatge d’una ciutat que juga i que sap jugar. I és una sort, perquè com diu la psicòloga Sandra Tarrés, el joc és sinònim de desenvolupament cognitiu, ens ensenya a acceptar la frustració i fomenta la concentració, la memòria, la capacitat d'associació i l'agilitat mental. Un bon grapat de virtuts i beneficis individuals i comunitaris.
«Durant una partida apareixen moltes emocions. El joc és una manera natural, divertida i molt potent de créixer personalment i emocionalment»
«Des del principi vam incorporar el joc als nostres cursos de monitoratge i direcció. Com un recurs, és clar, però sobretot per la seva dimensió educativa: a través del joc es poden arribar a aconseguir canvis». Qui així parla és Ignasi Muncunill, el Nasi per a moltes generacions que han passat pel CAE o la seva Fundació la Xarranca, que ell dirigeix. Dues entitats sense ànim de lucre i amb voluntat de servei públic que tenen com a propòsit impulsar un lleure transformador, educatiu, lúdic i de qualitat a la Catalunya central.
El CAE –inicialment Centre d’Animació i Esplai– va néixer el 1984 com un servei municipal de l’Ajuntament de Manresa per atendre la demanda de monitors acreditats, tal com reclamava l’aleshores nova Generalitat de Catalunya. Tres anys després, i ja sense vinculació municipal, el CAE va esdevenir una associació. I a poc a poc va començar a multiplicar els seus àmbits formatius però, també, de participació ciutadana en activitats de carrer. És per això que al CAE, durant més de quaranta anys, l’ADN lúdic no ha parat de guanyar-hi força.
«El 1998 vam crear el Club del Joc amb la idea de fer un pas més; és a dir, fer recerca i difusió del joc, amb formacions específiques. Fins i tot vam elaborar algunes publicacions sobre jocs cooperatius, d’arreu del món…». L’interès es multiplica quan l’Anna Puig, estudiant d’Animació Sociocultural, fa estada a Grenoble, al departament francès de la Isèra. Allà CAE i Cicle Formatiu d’Animació Sociocultural descobriran ben aviat la Maison des Jeux —la casa dels jocs.
Grenoble
I és que l’any 1973 a França s’havia instaurat el BAFD —Brevet d'Aptitude aux Fonctions de Directeur— que és el títol que encara avui hi permet treballar com a director de lleure. El BAFD reclama una part de pràctiques i així, quan la direcció general de Joventut a Catalunya va rebre un grup d’estudiants francesos el 2002, va contactar amb el CAE per acollir-los. «Eren períodes de tres mesos —explica el Nasi— i s’estaven a l’alberg del Carme. Els contactes van sorgir naturalment. És així que, a la recíproca, ens vam plantar a Grenoble en una primera estada, conjuntament amb alumnes d’Animació Sociocultural del Guillem Catà. Es tractava de conèixer equipaments francesos com ara la Maison des Jeux. Posteriorment, encara hi tornaríem per aprofundir en el joc, exclusivament».
Els resultats no es van fer esperar, diu Muncunill: «De fet aquell 2003 ja vam tenir la primera setmana de jocs al carrer, malgrat la precarietat dels recursos… però va agradar! A partir del 2004 van venir les Nits de Joc, els Tasts de Joc, i mai més hem parat: les 12 hores de jocs des del 2007, els caps de setmana de jocs a la rectoria de Rocafort o a can Server… i el 2009 al Selves i Carner o el 2010 a Rajadell». Des del CAE han estat pioners a defensar que cal jugar més enllà de la infància, «que val la pena sortir de casa i quedar per jugar: hem convocat trobades a la Fadulla, a la taverna de Predicadors, als Carlins, a la Peixera, al cafè del Taller o al Mesón, i fins ara, als locals que encara tenim a la plaça del Milcentenari». Encara més: el CAE disposa d’un banc de recursos, amb una ludoteca amb més de 1.500 jocs.
«Des del 2024, quan el CAE es trasllada als locals del carrer dels Esquilets, hem pogut ampliar la biblioteca i això ens permet acollir les Nits de Joc, cada dijous i el darrer divendres de cada mes». Per als més especialistes encara hi ha el Club de Rol, un dissabte al mes, i per a jocs més complexos, el Joc de Queda, dues tardes de diumenge al trimestre.
«Hem crescut fent jocs de taula. Perquè estem convençuts que a través del joc fem comunitat: jugar és experimentar, crear i compartir, és una de les formes més profundes de coneixement. I ara mateix per les activitats de joc del CAE passen més de 12.000 persones a l’any, començant pel Torneig de Carcassonne, a la Festa de la Llum, el Tast de Jocs al Casino, el març o abril, el Torneig de Catan al maig, el torneig final de Nits de Joc al juny o, després de la Festa Major de Manresa, la Setmana de Jocs al Carrer o el Kapla al museu, el mes de novembre. Una programació intensa d’un cap de l’any a l’altre!».
El joc a l’escola
Jordi Lorente ara mateix és president del CAE i no només en coneix perfectament l’evolució que ha viscut al llarg de tots aquests anys, sinó que n’ha estat un dels més flagrants impulsors. Al seu darrere, una llarga experiència docent, almenys fins aquest estiu quan ha pogut jubilar-se. «A casa es jugava a les dames, al MIJAC jugàvem a tothora, però no va ser fins cap al 1995 quan amb la Mar, la meva parella, i a partir del Rummikub, se’ns va obrir tot un món». A nivell educatiu, Lorente havia començat a fer de mestre a Navàs, «i vaig voltar món, és clar, però va ser a Fonollosa que vaig poder incorporar el joc, i més concretament el joc de taula, en un espai que, d’entrada, no és de joc: el joc a l’aula. Vam acabar per fer una hora per cada classe a la setmana de jocs de taula… i la canalla ja ho esperava! I el fet és que allà es jugava i jugant també afloraven temes de comunicació, de control d’emocions, d’entesa i d’estratègia. Guanyar o perdre, enfadar-se, o senzillament rumiar si ho hauries pogut fer millor. La paraula joc incorpora molts aspectes educatius!».
Jordi Lorente, que té un postgrau de Joc Tradicional, defensa el joc contra el pantallisme, conscient de l’impacte que va tenir la pandèmia col·lectivament. «Després d’aquell episodi calia tornar a sortir de casa, quedar. I el joc, que ja era una opció notable, des d’aleshores es dispara. Tots plegats descobrim que es pot jugar, i que el joc és un món increïble».
CataPiques, de Manresa a Tolosa del Llenguadoc
CataPiques és una proposta que uneix la dinamització social, el petit comerç i els festivals de jocs realitzada des del Cicle formatiu de grau superior d’Animació sociocultural i Turística de l’Institut Guillem Catà de Manresa. Isabel Montraveta n’és professora, fent equip amb Jordi Lorente o Laia Costa, i explica que mitjançant un ajut del Pla InnovaFP 2026, «mirem de presentar un nou perfil professional: l’especialista en divulgació de productes culturals per al comerç del sector —llibreries, còmic, jocs de taula, màgia..— i esdeveniments com ara festivals i fires de jocs». Jordi Lorente ho subratlla: «la idea va gestar-se observant la necessitat que hi ha actualment d’aquest personal especialista. L’aparició de perfils professionals com els demostradors de jocs de taula, els organitzadors d’esdeveniments del tipus presentacions o campionats —Magic, Pokemon…— o els informadors de productes culturals, del tot habituals a les botigues especialitzades en jocs de taula a França, ha fet que des del cicle superior d’Animació Sociocultural ens plantegéssim la possibilitat de formar estudiants en aquests àmbits».
Un dels aspectes on més incidència ha tingut el projecte CataPiques és en la formació dels estudiants per a la difusió a través de les xarxes socials. Però sobretot, es tractava de poder experimentar l’experiència com a demostradors de jocs de taula en grans esdeveniments. Aquesta competència s’ha materialitzat a les taules amb esdeveniments de renom com és el Festival de Jocs del Pirineu, que s’ha celebrat enguany a la Seu d’Urgell, els mesos de març i abril.
Segons Jordi Lorente, «gràcies a la bona predisposició dels organitzadors, Quimera Entertainment Company, els estudiants van poder copsar tota la logística que suposa un festival d’aquestes característiques i van posar en pràctica les seves habilitats comunicatives pel que fa a la demostració de jocs, ja fos acompanyant professionals o bé aplicant directament els seus aprenentatges a la zona de novetats de jocs». Al mateix temps i en el marc del Tast de Jocs, que celebrava la seva 16a edició al Casino de Manresa, l’alumnat de cicle ha dut a terme la dinamització d’un espai de jocs de temàtica japonesa de costat a l’alumnat de Caracterització i maquillatge professional del mateix institut Guillem Catà, que van fer possible que les geishes i els samurais anessin ben caracteritzats.
Ara bé, tal i com el nom indica, l’eix central d’aquest projecte ha estat la programació d’esdeveniments lúdics oberts al públic en un espai comercial. I és aquí on han comptat amb la col·laboració de l’emblemàtica botiga 2 de Piques, del carrer de Sant Miquel. Segons Isa Montraveta, «amb la complicitat dels actuals responsables de l’establiment, Marc Serra i Carla Fernandez, s’ha programat una sessió setmanal d’activitats durant tots els dimecres a la tarda, des de l’abril i fins aquest mes de juny». La sessió de cloenda és la que il·lustra la portada d’aquest Pou, i les activitats que s’hi han dut a terme han estat jocs de rol, especialment Dungeons & Dragons, o una altra sessió mensual del joc de cartes col·leccionables: Magic: The Gathering i diverses sessions de jocs de taula en un ambient que respirava fantasia i imaginació.
Alchimie du Jeu
«La cirereta del pastís va ser la participació a Tolosa de Llenguadoc en el que és molt probablement el millor festival de jocs del món: Alchimie du Jeu. Aquest Festival de Jocs, així, en majúscula, té una assistència aproximada de 30.000 persones al llarg dels tres dies que dura». Lorente destil·la entusiasme parlant de l’edició d’enguany, del 8 al 10 de maig. «El festival compta amb la peculiaritat de tenir una sensibilitat especial en els aspectes de la inclusió. Aquest fet es pot copsar en moltes de les mesures implementades per atendre diversitats funcionals tant físiques com psíquiques. També sorprenen les xifres de voluntariat amb gairebé un miler de persones!».
La participació per part de l’alumnat del Guillem Catà s’ha centrat en el disseny i la implementació d’un espai de jocs tradicionals catalans amb molt d’èxit, especialment pel que fa al Tir de l’espardenya. D’altres activitats com ara les bitlles catalanes, el salt de corda i els molinets de paper van anar sovintejant en l’espai exterior que l’organització del festival els va ofertar. Lorente rebla: «I gràcies a la col·laboració de Dominique Dumeste, ben coneguda a Manresa, que és membre de l’Associació Francesa de Ludoteques, vam poder celebrar una trobada amb un dels iniciadors i propulsors del festival Alchimie, Bruno Desch, així com també amb la presidenta de l'Associació Francesa de Ludoteques, Anne Mazé, o la visita a la ludoteca Les Ludotines, de Tolosa de Llenguadoc, la ciutat que té la xarxa de ludoteques més gran d’Europa».
L’experiència que s’ha endut el cicle formatiu ha permès viure en primera persona la magnitud que l’activitat dels jocs de taula ja ha adquirit en moltes altres parts d’Europa i, al costat d’això, veure també com s’implementa l’altíssima sensibilitat mostrada pel Festival a l’hora de fer una activitat accessible per a tothom. «Com deia una de les alumnes, des del 2 de Piques fins a Tolosa no hem parat d’aprendre!».
El 2 de Piques, una botiga oberta al joc
Aquest mes d’abril va fer tres anys que Marc Serra i Carla Fernández van agafar la botiga del 2 de Piques, al carrer de Sant Miquel. «Fa molts i molts anys —diu el Marc— amb el primer 2 de Piques, que precisament era al carrer de les Piques, ja vaig plantejar-me assumir-ne el traspàs que m’oferia el Joan Llopart, però jo era massa jove i… vaja, que era impossible. No en tenia prou que m’agradessin molt els còmics!». La Carla, des de darrere el taulell sentencia: «per això, quan fa tres anys vam saber que s’ho traspassava el Jaume Escrigas, vam veure que era el moment i vam venir corrent, gairebé sense rumiar-ho!».
La Carla, col·laboradora d’El Pou de la gallina, també es deleix d’aquest mon gràfic i tots dos estan contents de la decisió. El Marc explica que «el Jaume s’hi va estar més de tretze anys aquí i va ser ell qui va ampliar l’oferta de còmics i novel·la especialitzada a jocs. Jocs de taula no, però sí màgia, jocs de rol… ell mateix va remarcar-nos-ho: “no menystingueu els jocs!”. I ho entenc: jo mateix de jove havia anat a jugar als Carlins amb cartes del 2 de Piques!». Plegats, certifiquen que avui a Manresa hi ha joves lectors de còmic, principalment de manga, «i amb tota l’oferta de ficció, de fantàstic, jocs i màgia, de warhammer, amb figures miniaturitzades… podem dir que és un nínxol que funciona». En qualsevol cas, cal consignar que a la ciutat hi ha encara un parell més d’establiments especialitzats, Ragnarok, i, molt més recent, Dual Collect.
El 2 de Piques, d’altra banda, ha incorporat un altre local, just al costat de la botiga, com un espai obert, comunitari. «Els divendres a la tarda i els dissabtes, també a la tarda, fem sessions de TCG (trading card games). De fet, per a la botiga també és important disposar d’un espai propi per fer presentacions de nous productes a Manresa, perquè encara que no ho sembli cada mes hi ha llançaments. I és bo presentar-los abans d’arriscar-te a carregar-te d’estocs. Els jocs no es poden tornar al distribuïdor. I el que és pitjor, tampoc no se’l considera un producte cultural ni té la protecció del món del llibre». Sigui com sigui, l’espai —que també havia estat botiga 2 de Piques abans de l’actual— permet trobades de grups en un ambient acollidor. «Podríem anar a d’altres llocs, però vam preferir tenir aquest espai nostre, I obert: amb el CAE també hi fem presentacions de jocs de taula, que reprendrem després de l’estiu!».
Ferran Renalias, la passió de transformar idees en jocs
Ferran Renalias Zueras és matemàtic de formació, però també és conegut per haver creat i editat diversos jocs de taula. La seva passió per aquest món li ve de petit. «A casa sempre havia jugat i durant l’adolescència, mentre molts dels meus amics sortien, jo anava a jugar a clàssics com el Risc o el Monopoly». Va ser als vint anys que va descobrir els jocs de taula moderns com el Catan o Carcassonne, i s’hi va aficionar «per la capacitat de reunir persones al voltant d’una taula i compartir moments significatius. Considero que és una manera de relacionar-se, crear històries i viure aventures imaginàries».
Renalias explica que des del CAE van començar a crear expansions del Carcassonne en el torneig habitual de la Festa de la Llum i, posteriorment, els va arribar un projecte del Museu Comarcal per reconstruir la ciutat, el qual van realitzar amb Nasi Muncunill i on van veure que «existeix la capacitat de crear experiències lúdiques en les quals la gent podia gaudir-les i viure la història que volíem explicar».
L’art de fer un joc des d’una història
Segons Renalias, el procés de creació d’un joc «requereix moltes hores i molt d’esforç. És com l’equivalent a escriure un llibre: hi ha un full en blanc i n’has d’escriure unes regles». Per a ell, la part més complexa del procés de crear un joc és fer que, si es vol explicar una història, aquesta història i la mecànica lliguin i siguin un tot. És a dir, que el tema t'expliqui realment la història d'una manera integrada amb les regles. «Aquesta és la part que crec que és més difícil i que requereix més expertesa i més temps», afegeix. La seva formació i professió com a matemàtic l’ha ajudat a crear i dissenyar jocs, perquè «en un joc es busca que tothom pugui guanyar o perdre amb les mateixes possibilitats i oportunitats, però no és pas l’única forma de crear un joc, perquè si algú no té cap idea de matemàtiques pot crear igualment jocs de taula. Es pot anar per moltes vies diferents».
Per a Renalias la virtut principal d’un joc es basa en l’elegància de tenir poques regles amb moltes decisions. «Un joc que tingui tres regles bàsiques tindrà més èxit que un altre en què t’hagis d’estudiar les regles durant dues hores i que, per explicar-les, passin gairebé vint minuts». Afegeix que l’altra forma que pot enganxar el joc és pensar en el públic adolescent i la interacció negativa. «És a dir, jo faig una acció i et putejo directament a tu». Un exemple, fet a Espanya i amb tirada arreu del món, és el joc Virus, perquè té unes regles molt senzilles i compta amb aquesta interacció negativa de molestar a l’altre.
Col·laboració amb Opening Games
Ferran Renalias va cocrear dos jocs amb Opening Games sota el paraigua de la sèrie 1900, basada en històries del segle XX. Un dels fundadors, Pere Pau Llistosella, va plegar per fundar el seu propi projecte i li va demanar si volia ocupar el seu lloc dins dels socis de l’editorial, on treballen projectes d’autors.
Com a editor la tasca principal és fer canvis d’algun joc que ha creat una altra persona, però que convé desenvolupar i fer-ne les modificacions necessàries. Explica que el que també implica és el disseny, l’estil que vols que la caixa transmeti, parlar amb les distribuïdores, amb botigues… «Hi ha molta cosa, a part del procés creatiu. Des del màrqueting a la comptabilitat trimestral., al seu costat el procés creatiu és una peça molt petita d'una bona editorial de jocs de taula que, evidentment, necessita una idea molt bona, i unes mecàniques molt funcionals, però, a partir d'aquí, hi ha molta feina darrere per tal de poder publicar els jocs».
Entre l’autoria i l’edició
Ara bé, tot i que gaudeix de les dues facetes, Renalias reconeix que l’autoria és la que li proporciona una satisfacció més gran, perquè «crear un joc des de zero implica imaginar una experiència completa i donar forma a una idea que abans no existia». Afegeix que «és una vessant creativa absoluta perquè parteixes d’un full en blanc i tens la capacitat i llibertat de poder des de zero fer una experiència lúdica». I pel que fa a la part d’editor, «agafo un joc i em centro en el fet que hi ha una experiència predefinida i el que he de fer és arreglar-la per tal que la gent senti una experiència del que he definit».
En el cas de Renalias, sempre ha fet tots els jocs en parella o en trio. Fins ara no ha fet cap joc sol perquè treballar en equip li agrada molt. «Cadascú aportant la seva part de creativitat i el seu punt de vista i generant propostes lúdiques que difícilment apareixerien treballant en solitari».
Un sector en constant creixement
Renalias assenyala que la pandèmia va ser un punt d’inflexió en els jocs de taula perquè la gent va descobrir que, si no es podia sortir de casa, alguna cosa s’havia de fer. «Es va experimentar un boom absolut i les vendes van ser molt fortes. I també cal comptar amb la cultura de joc a nivell social que hi ha en ciutats com Manresa, quan en la Setmana de Jocs al Carrer, el CAE reuneix cada dia més de 200 persones!». Encara més: Renalias creu que s’ha adoptat el jugar com a valor, «jugar com a eina per compartir espais, per a l’aprenentatge, per gaudir precisament en un món cada vegada més digital, amb una experiència tàctil, compartint mirades... Crec que és una cosa que la societat demana, i en aquest sentit tampoc no veig cap lluita directa entre videojocs i joc de taula, perquè són dos espais totalment diferents», conclou.
De projectes, no li’n falten. Aquest mateix any es presenta especialment intens perquè com a autor té previst publicar tres jocs nous: Nascard —fet amb el Guillem Coll, Editorial Devir—; The Glasgow Train Robbery —fet amb l’Eloi Pujadas, Editorial Salt & Pepper Games, i Cthulhu Rift —fet també amb l’Eloi Pujadas, Editorial Cthulhu Project. Paral·lelament, com a editor de Looping Games enguany sortirà a la llum Mykerinos, de Nicolas Oury, i 1953 Everest, de Xavier Violeau.
Sandra Tarrés, la psicologia del joc
La psicòloga infantojuvenil Sandra Tarrés va escriure el dossier Emocions en joc arran del programa Ocell de Foc, en que participa el CAE. Quan Nasi Muncunill va proposar-li-ho li va semblar una idea molt interessant perquè podia unir la seva part professional com a psicòloga amb la seva afició pels jocs de taula. A la seva consulta acostuma a utilitzar-ne com a eina terapèutica, perquè permeten treballar moltes habilitats emocionals d'una manera més natural. «Escriure-ho em va donar l’oportunitat d'aprofundir encara més en aquest àmbit, investigar jocs específics per treballar l'educació emocional i descobrir nous recursos. I fer-los arribar a mestres, monitors, famílies i altres professionals, que els ajudés a descobrir que es pot educar emocionalment d'una manera lúdica, propera i divertida». I és que els jocs de taula són molt més que jugar. Poden ser una eina molt potent per parlar d'emocions, aprendre a gestionar la frustració, practicar l'empatia, treballar la cooperació i aprendre a perdre i a guanyar. I, sobretot, poden obrir la porta a converses que, de vegades, costen de tenir d'una altra manera.
Emocions i habilitats
Tarrés defensa que a través del joc es poden treballar moltes emocions i habilitats, especialment la tolerància a la frustració, i afirma que els jocs ens ofereixen un espai segur per aprendre que les coses no sempre surten com volem, que de vegades perdem, ens equivoquem o hem de canviar de plans, i aquesta és una habilitat que ens serà útil durant tota la vida. A més, Tarrés assenyala que els jocs de taula també ajuden a desenvolupar les funcions executives: la planificació, quan hem de pensar les nostres jugades; la flexibilitat cognitiva, quan hem d'adaptar l'estratègia al que fan els altres; la presa de decisions, valorant diferents opcions; o el control de la impulsivitat, perquè sovint cal aturar-se i pensar abans d'actuar. Molts jocs potencien la creativitat, la imaginació, l'empatia, la cooperació i les habilitats socials.
«Durant una partida apareixen moltes emocions, l'alegria de guanyar, la decepció de perdre, els nervis, la sorpresa, la satisfacció de superar un repte, entre moltes d’altres. Per això, crec que el joc és una manera natural, divertida i molt potent de créixer personalment i emocionalment». Per aquest motiu, per a Sandra Tarrés els jocs de taula creen un ambient distès, natural i divertit, i propicien que els jugadors s’obrin i comparteixin les seves emocions.
Beneficis dels jocs de taula
Per una banda, Tarrés destaca que un dels beneficis dels jocs de taula és el de connectar les persones perquè poden ser una eina per trencar el gel entre gent que no es coneix, rebaixar tensions, generar confiança i crear vincles. I, d’altra banda, hi podem trobar els jocs cooperatius, que són una eina molt útil per treballar la cooperació i el treball en equip d’una manera natural i divertida. «En una partida s'entrenen moltes habilitats que després seran útils tant a l'escola com en l’àmbit personal i laboral: l'empatia, l'assertivitat, la capacitat d'argumentar i defensar les pròpies idees, la flexibilitat per acceptar d’altres punts de vista, la comunicació i la presa de decisions en grup... i treballar aquestes competències a través del joc ajuda a millorar la convivència i a adaptar-se amb més facilitat als diferents entorns que ens anirem trobant al llarg de la vida».
Aprendre a perdre
Sandra Tarrés defensa que perdre és una oportunitat d’aprenentatge. Segons ella, «ens han educat molt en la cultura del resultat, i es posa tot l’èmfasi a guanyar: quedar primers en una competició, guanyar el partit, treure les millors notes… Amb aquesta visió acabem transmetent als nens i nenes que l'important és guanyar, no tant el camí que han fet per arribar-hi, i això fa que perdre es visqui com un fracàs». Tot i això, ella subratlla que perdre ens dona l’oportunitat de millorar, d’avaluar què no ha funcionat o de provar maneres diferents de fer-ho. I afegeix que «aprendre a perdre millora la tolerància a la frustració, que és una habilitat que segur que haurem de posar en pràctica en molts moments de la nostra vida. No sempre guanyarem ni sempre ens sortiran bé les coses a la primera, i no sempre aconseguirem allò que volem». Per aquest motiu, aprendre a gestionar aquestes situacions ajuda als infants a ser més resilients, més flexibles i a entendre que equivocar-se no és un fracàs, sinó una oportunitat per créixer. Des del seu punt de vista, s’hauria de donar més valor a l'esforç, la constància i aquella frase que tots hem sentit alguna vegada: l'important és participar.
Virtut de la presencialitat
En un context cada vegada més digital hi ha moltes persones que tenen predilecció pels videojocs. Tarrés argumenta que també poden ser una bona eina per treballar l'educació emocional, ja que «fomenten la cooperació, la presa de decisions, la reflexió i la resolució de problemes. A més, el format digital és molt atractiu per a infants i adolescents i ofereix moltes possibilitats». Tot i això, creu que els jocs de taula tenen un valor diferencial molt important: la presencialitat. «Quan ens asseiem al voltant d'una taula, ens mirem, parlem, negociem, observem les reaccions dels altres i compartim un temps de qualitat cara a cara. Tot això també és educació emocional», conclou.
Tres recomanacions de jocs que treballen l’educació emocional
Per als més petits de casa, a partir de cinc anys, recomanaria L'Oca de les Emocions. Molts infants ja coneixen el joc tradicional de l'oca, i això fa que la dinàmica ja els sigui familiar. En aquesta versió, algunes caselles conviden a explicar situacions en què han sentit una emoció concreta, així els ajuda a identificar, posar nom i expressar el que senten. És un joc senzill que permet compartir experiències i aprendre a parlar del món emocional d'una manera natural i divertida.
Un altre joc molt aconsellable és Ikonikus. La dinàmica és senzilla: un jugador planteja una pregunta del tipus «Com et sentiries si...?» i la resta han de respondre amb una de les seves cartes, que contenen dibuixos abstractes. Després, qui ha fet la pregunta interpreta el significat de les cartes i tria quina representa millor aquella situació. És un joc molt interessant perquè permet parlar de qualsevol tema i dona peu a converses molt enriquidores, ja que convida els jugadors a expressar com viuen determinades situacions, a compartir experiències personals i a descobrir que una mateixa situació pot generar emocions diferents en cada persona. Treballa especialment l'expressió emocional, l'empatia i el respecte per les diferents maneres de sentir i d'interpretar el món, i és un joc que es pot adaptar fàcilment a diferents edats.
Per a adolescents i adults suggereixo Feelinks Revelations. És un joc cooperatiu que planteja diferents situacions quotidianes i convida els participants a reflexionar sobre com se sentirien davant d'aquella situació i, al mateix temps, a intentar endevinar com creuen que se sentirien els altres jugadors. El joc fa reflexionar sobre el fet que no tots vivim les mateixes experiències de la mateixa manera, i que una mateixa situació pot despertar emocions molt diferents en funció de la història, la personalitat o el moment vital de cadascú. A través del joc es generen converses profundes i sorprenents, que permeten crear connexió entre els participants i obrir espais de diàleg que potser no sorgirien en cap conversa convencional.
Sandra Tarrés
