Arquitecta titulada per l’ETSAB (UPC), on va cursar el Màster Universitari en Urbanisme. Fins al passat 17 de juny va ser la primera presidenta del Col·legi d’Arquitectes de les Comarques Centrals de Catalunya i abans hi havia estat quatre anys com a tresorera. Va ser regidora del Centre Històric de l'Ajuntament entre 2019 i 2022. Va estudiar a l’Escola d’Arquitectura Rennie Mackintosh Glasgow School of Arts. Durant vuit mesos va treballar a SeARCH architects que lidera Bjarne Mastenbroek a Amsterdam. Des del 2008 dirigeix el seu estudi a Manresa, centrat en una arquitectura minimalista, innovadora, compromesa amb l’entorn.
Quines diferències formatives has trobat entre Barcelona, Escòcia i Holanda? A Barcelona va ser dur perquè érem molts alumnes en l’època del boom de la construcció. Va ser una etapa de supervivència. Ens llançaven reptes com fer una casa unifamiliar sense saber-ne i n’aprenies pel camí. La complicació venia quan no enteníem què ens demanaven. A construcció sempre havia tret excel·lents. Estava clar que hi havia la fase selectiva: érem molts i havíem d’acabar pocs. A Escòcia baixaven el ritme i prioritzaven el valor de les persones, feien un seguiment i ensenyaven com calia parlar perquè els arguments s’havien de defensar oralment. A Holanda, manava la tecnificació. Vaig portar el currículum i vaig trobar feina per aprendre una altra manera de construir. Feien una arquitectura molt lleugera, industrial i més eficient.
Quina valoració fas dels premis en arquitectura? Depenen sobretot del que es premiï i del jurat. Últimament hem sabut reenfocar-los cap a la sostenibilitat, la bioconstrucció, els materials de proximitat i l’arquitectura per concurs, que ha de cercar l’excel·lència. Hem sabut adaptar els premis al moment que toca.
Tresorera i presidenta
Com va ser l’experiència de tresorera del col·legi d'arquitectes de les comarques centrals? Va ser un repte, en ser la primera. Vam separar-nos de Barcelona per ajuntar les delegacions d’Osona, del Bages-Berguedà i l’Anoia. Em va tocar ajuntar les tresoreries de les delegacions amb un pressupost de demarcació. Ja tenien una trentena d’anys d’activitat, però amb la nova demarcació vam prosperar molt. Sempre vam tancar pressupostos en positiu, fins i tot als anys de pandèmia, i ens vam adaptar a la nova situació per la baixada del nombre de visats. Teníem un bon equip tècnic.
Quina valoració fas dels quatre anys com a presidenta de la demarcació? Han estat molt intensos. A la junta hi havia l’osonenc Miquel Sitjà, anterior president, i els antics delegats, tots homes. Va ser un repte perquè molts treballadors no hi estaven avesats, per la marxa que hi vaig posar i de liderar en femení. Inicialment va ser una dificultat. Vam renovar les instal·lacions i el mobiliari de les oficines. Vam plantejar l’obra de reforma per ampliar el conveni, que ara cal gestionar per fer l’inici d’obres. Vam lluitar contra la burocràcia que ens fa perdre energies i vaig aprofitar els avantatges de la Intel·ligència Artificial. Vam potenciar la bioconstrucció. Un repte interessant va ser superar l’alternança de governança d’una presidència bicèfala, entre Vic i Manresa. D’entrada no ho veia gaire correcte perquè Berguedà i Anoia quedaven fora de l’equació. Vam acordar per unanimitat posar al davant qui més valgués. Dels 200 representants a l’assemblea, a la demarcació en tenim 16. Ens cal un equilibri territorial. El nou president és l’osonenc Manel Alcubierre, fruit de l’alternança Vic-Manresa.
Què va passar perquè la seu principal passés de Manresa a Vic? No ha passat absolutament res. La demarcació és bicèfala perquè tenim dos edificis, dues seus principals: la de Vic que és de propietat i la de Manresa (Casa Lluvià) que és propietat de l’Ajuntament. Hi fem inversions, com una rehabilitació de 400.000 euros, que havia d’encaixar amb l’Ajuntament, amb qui tenim un conveni de lloguer. A la carta de governança queda clar que vam acordar mantenir les dues seus com a punt fundacional de la demarcació, perquè són petites en relació a la resta. Tots els arquitectes col·legiats hi estem a favor.
Estudi propi
Com ho vas fer per muntar un estudi propi d’arquitectura? No volia muntar despatx perquè vaig guanyar unes oposicions a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però la plaça va quedar sense partida pressupostària. Com que vaig rebre encàrrecs a través del boca orella, vaig renunciar-hi per tirar endavant en el món privat. Paral·lelament, ajudava Lluís Cantallops a tancar el despatx. Feia més hores que un rellotge.
Quina ha estat la influència de Cantallops? Lluís Cantallops Valeri és, en part, el pare de l’urbanisme català. Em va ajudar molt a aprendre l’ofici. Vaig estar-hi quatre anys, fins que es va jubilar. Vaig estar-hi molt a gust. Vaig aprendre a pensar els projectes de com construir: dibuixava pensant en qui ho hauria de construir. És exactament la base de la meva arquitectura: tot el que dissenyem té sentit. Som de pocs elements, que han d’estar on toca i controlats, ja que tota línia expressa alguna cosa. I la bellesa està en com es troben els centímetres. Quan tot quadra, chapeau! Anys abans, David Closes havia passat pel mateix despatx. Hi vam aprendre la importància del control i materialització de l’arquitectura. El projecte no s’acaba amb la idea, sinó que es completa en la construcció. Closes, té unes geometries més en la línia que Enric Miralles i Carme Pinós van obrir. Destaca per la seva capacitat de convertir en realitat i funcionalitat allò que es proposa.
Professionalment, la teva arquitectura lliga amb la de David Closes? Els estils són molt diferents, però l’exactitud amb el que manen els plànols que hem projectat, la compartim i potser és marca Lluís Cantallops: molt racional i cartesià. Si un arquitecte no s’explica bé, els industrials de l’obra no saben què han de fer. La seva feina és fixar-se en el plànol per saber interpretar correctament el morter, la doble paret, el pladur o placa de guix laminat. Treballar bé ajuda a controlar l’obra i el pressupost.
Quin és el teu equip de professionals. Quants sou i en quines especialitats? Amb Laura Carrera vam col·laborar durant nou anys fins que es va independitzar, com tants altres. Ara treballo amb Isabella Pedrals, Laia Martínez i Paula Sanchez. Som un bon equip d’arquitectes que sabem fer de tot, internament, des del planejament urbanístic a l’interiorisme, tot tipus d’arquitectura i alguns equipaments.
El paper de les dones arquitectes ja és equiparable al dels homes? No. Les capacitats hi són totes, però en l’àmbit social és una altra història.
Com definiries l’arquitectura de les emocions, del tacte i de les sensacions? Es tracta d’una investigació personal no tant formal sinó de l’experiència a partir de l’obra feta. La manipulació de les emocions de l’ésser humà quan entra als meus espais. En el cas de l’habitatge busco la relaxació a través de la disposició de l’arquitectura. En canvi, quan vam fer els restaurants Ramen House, vam buscar tot el contrari. M’agrada la netedat de l’espai per identificar i situar la persona en el lloc per baixar les revolucions. Tenir control visual de l’espai, per exemple controlar els punts d’accés per sentir-se segur. M’agrada l’arquitectura que neteja les olors i com es viu l’edifici. Projecto l’arquitectura de dintre a fora, des de l’espai vivencial.
En què consisteix el projecte eco-casas.net? Durant la crisi del 2010 em van proposar fer uns bungalous. M’interessava l’arquitectura ecològica amb fusta, i amb d’altres socis vam endegar el projecte, però al final se’n van fer pocs. La part de sostenibilitat m’encanta, per això encara mantinc el domini de la pàgina web. El projecte proposa arquitectures ecològiques i eficients sense perdre el valor de les sensacions i emocions.
En quins projectes d’urbanisme treballes actualment? Fa poc vaig fer la modificació de planejament de Sant Fruitós de Bages, la clau urbanística que regula els xalets, la reordenació dels usos de la Colònia Jorba de Calders, donant valor als usos històrics i defugint d’implantar-ne de nous. Porto deu anys treballant-hi, actualitzant i millorant els 9.000 metres quadrats i els 40 habitatges de principis del segle XX. Ara tenim un projecte per posar-hi ascensors i escales per millorar-ne l’accés. L’estratègia és prescindir de sostre construït i creem nous espais públics identificatius.
Com va anar el projecte d'implantació d'un viver d'empreses a l'Anònima? Va ser una idea, divertida però inacabada, d’Adam Majó, quan era comissionat pel centre històric manresà, que em va contractar quan havien acabat de fer el conveni. Amb la mateixa gent que després va constituir el FABA vam intentar fer un viver d’empreses, però vam veure que no quallaria. Va ser una primera idea del que es podia fer a l’Anònima.
Paisatge
Quins són les característiques d’una arquitecta especialista en paisatge? El paisatge per a mi és la sensibilitat que tinc per l’habitatge. Una cosa és l’observació i un altra la construcció, que es manipula i es projecta. També pot donar sensacions, protegeix i parla. Per exemple, RCR Arquitectes quan va fer l’edifici d’Ampans a la Parada va treballar molt el paisatge, sense tenir-lo. Han assolit generar un edifici paisatge que no té façana –llevat del carrer de la Pau– que trobo molt interessant. Més humilment, vaig fer un projecte de paisatge, previ a acabar la carrera, a Sant Iscle, on vaig proposar treure el femer, per tenir una terrassa actual ben disposada i una botiga darrere a la vista. En buidar la volumetria es va generar un espai horitzontal que genera un nou paisatge que s’inclou dins del recorregut de la Séquia. També en la intervenció a Artés d’un camí al costat de l’Escorxador per millorar-ne l’espai. Vam proposar un pas que es fusioni amb el bosquet que gairebé no es vegi, però se’n gaudeixi.
“M’agrada tenir control visual i la netedat de l’espai per identificar i situar la persona per tal de baixar les revolucions”
En què fonamentes les rehabilitacions de cases? Depèn de cada cas i del que necessiti el client. Ara tenim la rehabilitació d’un mur sense armadura i hem de fer la proesa arquitectònica de reforçar-lo sense tenir fonaments adequats. A Navarcles tenim el cas d’una altra casa que també hem de reforçar des de la fonamentació. El propi edifici ja et diu el que necessita. Cal equilibrar el que hi ha amb el que s’ha de fer nou.
Quin valor dones a l’interiorisme? Com que projecto de dintre enfora hi dono molt valor. La gent viu a dins, tot i que l’edifici s’exposa per fora. En un xalet unifamiliar aïllat, la incidència amb la ciutat és molt menor. El punt central ha de ser l’usuari vivencial de l’edifici, és l’arquitectura que m’agrada.
Urbanisme
Quina opinió et mereix l’urbanisme a Manresa? Hi ha un equip tècnic potent, amb prou autonomia per fer coses, que va donar com a resultat, el 2017, la creació d’un POUM, que proposa entre altres, que la Séquia baixi cap a la ciutat i generi parc, amb noves illes d’habitatges que cal desenvolupar, però van quedar debats al tinter, com el futur ferroviari, repensar potser la densitat baixa del Passeig que fa que costi rendibilitzar les inversions. Amb les modificacions de planejament s’aniran resolent els temes més candents. No soc partidària que cada nou govern municipal faci un POUM perquè al final no desenvoluparem res.
Té sentit el soterrament dels FGC fins a la plaça Espanya? El soterrament és molt important i necessari urbanísticament. Quan estàs a Manresa Alta ho veus clar. De cop, observem que de la carretera de Santpedor al centre de la ciutat no és tan lluny. Ara hi ha una fissura urbana, i si es soterra hi guanyaríem molt. Amb el nou creixement universitari de Manresa, la gran avinguda acaba a la Font del Gat, en un coll d’ampolla per arribar al Passeig. Pel que fa a la ubicació de l’estació crec que l’important és tirar endavant. Hi ha un tema nou que en matèria ferroviària s’ha de valorar: tenim dues línies a Manresa de trens (Renfe i FGC). L’AVE Madrid té un by-pass que en no passar per dins estalvia temps. Últimament s’està plantejant fer el mateix a Barcelona, que té el coll d’ampolla entre la muntanya i el mar, així que es vol fer un by-pass que diuen que tindrà estació a Martorell. La pregunta és: com connectem Manresa amb aquest by-pass? La reflexió que toca fer és què vol ser Manresa quan sigui gran en matèria de trens? Calen estudis tècnics per trobar la solució pertinent. Ara no em puc posicionar.
Com veus les obres del carrer Guimerà i la plaça Neus Català? L’arquitectura té molta exposició pública. Es critica que s’hagi posat asfalt a la plaça Neus Català, però pel que fa al carrer Guimerà la peça ceràmica vermella del terra anirà bé per refrescar-nos a l’estiu perquè reten l’aigua i quan s’evapora ajuda a baixar la temperatura. Més encara amb els arbres al centre del vial que fan ombra i retenen aigua. Fa quatre anys altres arquitectes van començar a aplicar criteris de sostenibilitat. Tècnicament, és un fenomen relacionat amb la capacitat higroscòpica dels materials. Quan estan humits, absorbeixen i retenen aigua. Amb l’escalfor del sol, l’aigua s’evapora consumint energia. Aquesta pèrdua fa que la temperatura del material disminueixi, generant un efecte natural de refredament.
Com, quan i per què vas decidir entrar a la política? Em va trucar Valentí Junyent perquè volia saber la meva opinió de la ciutat, que vèiem de manera semblant. Em considero socialdemòcrata. Ens vam entendre tot tenint molt clar que no volia viure de la política. Com a regidora vaig aportar al grup municipal una visió tècnica i he de dir que m’hi vaig sentir molt a gust. Al cap de tres anys em van proposar la presidència del Col·legi d’Arquitectes que vaig acceptar.
“El Centre Històric és un nom per fer política. Hem de referir-nos al Barri Antic perquè la identitat dels seus habitants la dona el barri”
Com definiries el Centre Històric de Manresa? D’entrada és molt complex. El Centre Històric de Manresa és un nom polític per fer política, ja que en si mateix no és res. Hem de referir-nos al Barri Antic, Escodines o Vic-Remei, perquè la identitat dels seus habitants la dona el barri. Dit això, com a regidora vaig gaudir-ne i vaig poder copsar el teixit social, parlant amb els comerciants i associacions de veïns. Escodines, l’Anònima o el Born són tan diferents que cadascú necessita la seva recepta. Voler unificar-ho és no entendre-ho.
Té solució la seva degradació històrica? Sí, a llarg termini. Ha passat per una profunda crisi del comerç, que té molt a prop la competència del Passeig-Guimerà. L’any 2001 amb el PIRNA es van rehabilitar carrers i s’hi va invertir. Ara amb el Pla de Barris, s’injectaran diners, però caldrà ser estratega per millorar petites àrees que vagin sumant i avançant. Amb buits com l’Anònima o els Quatre Cantons, que requereixen receptes individuals dins del Pla Integral. S’ha d’apuntalar allò que funciona, com la restauració als voltants de la plaça Major. El que no es pot fer és deixar d’invertir-hi.
Quina valoració fas de la Manresa actual? Crec que està més bé del que opinen els manresans sobre una ciutat lletja, mentre que molts visitants la troben maca. Ens falta dosi d’optimisme. És el pitjor pla de màrqueting que ens podem tirar a la cara. Mentre Vic i Girona no esmenten el que està malament, a Manresa ho fem a l’inrevés i no expliquem les coses positives.
Quin seria per tu el model de ciutat que caldria realitzar? Primer de tot, hauríem de saber quin model de ciutat volem, no inventar eslògans i visualitzar quina ciutat volem ser, sobretot dins de Catalunya. Manresa està molt ben situada, però encara no sap quin paper vol tenir. Ens cal un projecte per generar riquesa i saber quina capitalitat volem tenir.
Quina opinió et mereix que la ciutat hagi augmentat en 20.000 habitants en poc temps? Com en altres ciutats, vint anys enrere hi havia planificacions de creixement poblacional i d’activitat econòmica que hem acomplert, però no hem sabut desenvolupar el creixement urbanístic previst, amb sectors que ja estan consolidats. El planejament de Catalunya preveia que amb el creixement hi hauria nous habitatges, equipaments sanitaris, educatius, i en no fer-se, hem saturat els existents. De manera que no tenim el model de ciutat europea que esperàvem. En desenvolupament urbanístic, estem en una situació difícil i la gent està crispada. Les ciutats se’ns col·lapsen. Per què no hem fet l’habitatge, que és la gran emergència que tenim ara? Doncs, perquè l’Estat té els diners, la Generalitat les competències i els ajuntaments la capacitat de gestió del sòl. El problema és que aquestes tres institucions no saben treballar juntes. Si no som capaços de resoldre-ho és un caldo de cultiu per a les polítiques extremes. Entenc que sense perdre les competències municipals, les altres institucions han de cedir els diners de manera més directa a les ciutats.
Quins són els teus reptes de cara al futur? Tirar endavant en l’àmbit professional. Als 42 anys tinc un despatx que funciona, una carpeta de clients molt bona, m’agrada molt la professió que exerceixo i tinc una família i una filla de catorze anys que també necessita la seva mare. Vull tenir més temps per a la família i tirar endavant el meu despatx. El prestigi és una de les coses més difícils de guanyar i més fàcils de perdre. Per això prefereixo continuar treballant, amb la sort de tenir cada vegada més projectes i reptes professionals al davant.
El perfil
Claudina Relat Goberna va néixer a Manresa el 20 de juliol de 1983, a la clínica de Sant Josep. De pares manresans, nascuts a la Pujada Roja. La mare, Josefina, infermera, d’ofici llevadora, és també professora universitària, diplomada en Ciències Polítiques i Sociologia i doctora en Filosofia. El pare, Salvador, és enginyer tècnic i superior d’organització industrial, jubilat i professor d’USénior. De ben petita la van portar a l’Espill. Va fer de P-4 fins a vuitè d’EGB al Francesc Barjau. Després va passar a l’institut Lluís de Peguera, on va fer l’ESO i el Batxillerat Tecnològic. Va ser membre voluntària del Galliner i monitora de l’Esplai La Font. Va participar en les olimpíades d’enginyeria, però li agradava dibuixar i finalment es va imposar la part creativa i es va decidir per l’arquitectura. Va estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la UPC. Des dels setze anys combina els estudis amb el treball. Abans d’acabar la carrera opta per fer un Erasmus a l’Escola d’Arquitectura Rennie Mackintosh Glasgow School of Arts, d’Escòcia. Va veure la biblioteca de Mackintosh, “que poc anys després es va cremar i era una preciositat d’edifici. Com l’escola d’art, que una part també es va incendiar”. L’arquitecte holandès Bjarne Mastenbroek li va proposar treballar al seu despatx SeARCH Architects, a Amsterdam, on es va estar vuit mesos. Allà van fer un equip d’arquitectes amb Meritxell Cruz, de Granollers, que conjuntament amb Carolina Caravaca, compartiran pis a Barcelona. Tot seguit va fer el projecte final de carrera a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, l'any 2008.
Arquitecta i urbanista, després de treballar en quinze despatxos d’arquitectura diferents, per aprendre, des del 2008 lidera el seu propi estudi d'arquitectura. Està casada amb l’enginyer de mines Marc Carmona, amb qui tenen una filla, Mariona. La trajectòria professional del seu estudi ha estat valorada del 2024 al 2026 per la Guia d'Estudis de Proarquitectura, una publicació de referència que recull una selecció reduïda d'estudis d'arquitectura de tot l'Estat. Ha publicat projectes en revistes especialitzades: Prointeriores, ROOM Diseño, Detalles de Arquitectura i Exágono, en els àmbits de l'habitatge, la rehabilitació i la sostenibilitat. També ha publicat articles i tribunes d'opinió en mitjans com La Vanguardia i El Periódico, i en mitjans professionals del sector. Actualment prepara la tesi doctoral amb els tutors Joaquim Sabater i Estanislau Roca, arquitectes i urbanistes. Va ser regidora del Centre Històric de l'Ajuntament de Manresa de 2019 a 2022. Tresorera del col·legi d'arquitectes de la demarcació de la Catalunya central des del l'any 2018 al 2022, ha estat presidenta de la demarcació fins al 17 de juny del 2026.
