Fàbregas remarca del seu cap que esperonava la creació i sabia parlar amb gent molt interessant d’arreu del món, cosa que li permetia tenir un alt coneixement de la realitat. Seduïa i tenia capacitat de diàleg. Tots dos van viure anècdotes curioses. Duran, nascut a Caldes de Montbui el 1921, era un adolescent a l’arribada de la Guerra Civil. Durant el franquisme va fer enginyeria de ponts i camins a Madrid perquè no existia a Barcelona. Era un personatge intel·ligent, que va aprofitar les circumstàncies favorables per a conèixer els fills de la burgesia madrilenya. Del curs anterior va contactar amb l’estudiant més destacat de la promoció, Leopoldo Calvo Sotelo, que va ser president del govern espanyol de 1981 al 1982. Relacionat amb la cúpula franquista, va ser molt proper a la família Urquijo. Anecdòticament, en un sopar per col·locar Calvo Sotelo en un dels llocs preeminents del banc, els dirigents es van acabar decidint per Duran, que també va conèixer personatges influents del franquisme amb qui parlava assíduament. Especialista en relacions públiques, va aconseguir que Jordi Pujol i Felipe González que no s’havien parlat mai fins aleshores, es reunissin a casa seva. No és que es fessin amics, però com a mínim van començar a dialogar. Duran es va apassionar pels bonsais en fer un viatge al Japó i anys més tard va fundar l’Associació Catalana d’Amics del Bonsai. La seva impressionant col·lecció ara és al Jardí Botànic de Barcelona. Un dia el va trobar parlant de floricultura amb el jardiner de Felipe González per recomanar-li com havia de cuidar els de la Moncloa. Duran va aficionar de tal manera González als bonsais, que el seu jardiner trucava sovint al president de Catalana de Gas i Electricitat. A més, Pere Duran disposava d’uns 3.000 m2, als baixos de casa seva, on col·leccionava també objectes arqueològics d’arreu del món, la majoria trobats en convertir-se en un apassionat de l’arqueologia. Enamorat d’Algèria, s’hi va desplaçar el 1960 en plena guerra d’independència dels colonitzadors francesos, assolida de facto el 5 de juliol de 1962, amb les tropes de Ben Bella. Es va interessar per portar el gas natural a l’Estat espanyol i va ser el principal promotor de la xarxa de gasificació. A partir de 1965 amb el president Boumedian es va començar el procés d’arabització. Segons Fàbregas, Duran no era un gran administrador d’empresa, però sí molt convincent, un encantador de serps, a qui no interessava pas gaire el compte de resultats. Era un relacions públiques a nivell estratosfèric. Més tard es va fer amic d’Abdelaziz Buteflika –president d’Algèria entre 1999 y 2019–, per aconseguir definitivament el gas algerià. Així, Pere Duran Farell va ser clau en les relacions bilaterals hispanoalgerianes, especialment per la dependència energètica d’Espanya.
Pere A. Fàbregas Vidal va néixer el 1945. Va ser pioner dels estudis sobre la indústria del gas que inicia el 1980. Va publicar llibres sobre història empresarial i es va especialitzar en la investigació i realització de treballs relacionats amb el gas. Fàbregas va ser director general a la Fundació Gas Natural del 2004 al 2013. El 2006 va crear la Biblioteca d'Història del Gas d’aquesta fundació i va ser el principal impulsor del Museu del Gas de Sabadell, el 2012. El 2014 va publicar Gas Natural Fenosa, de Barcelona al món. Els primers 170 anys d'història. Quan Fàbregas es va jubilar va intensificar la seva feina com historiador del gas. El desembre del 2023 va donar el fons empresarial familiar del Tint de Can Fàbregas de Barcelona, amb més de cent anys d’activitat, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Actualment, encara forma part de la junta directiva de l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, amb seu a Terrassa. Hi ha una anècdota curiosa que defineix prou bé el seu caràcter professional i la seva manera de ser. Es va molestar amb el catedràtic Nadal, a qui va proposar fer una Història de l’Energia a Catalunya, de caràcter divulgatiu. Nadal anava per lliure i va fer tres volums de caire enciclopèdic que encara estan per publicar perquè l’historiador no s’havia adaptat a l’encàrrec rebut. Una cosa semblant va passar quan l’empresa La Farga Lacambra va encarregar un llibre curt a Jordi Nadal i Pere Pascual, que també en van fer dos extensos volums, que en total ocupen 1.248 pàgines. El 2008, Rosa Serra amb Emili Bayón, van publicar un resum del treball sobre La Farga Lacambra de Nadal i Pascual, a Angle Editorial, amb el títol La Farga Lacambra: solucions en coure des de 1808, pel bicentenari de la fàbrica al 2008, mentre que els acadèmics van publicar El Coure I: Producció i consum a l'era industrial, i El Coure II La Farga Lacambra (1808-2007): un estudi socioeconòmic, a Eumo Editorial i La Farga Group. Fàbregas té família d’arrels manresanes del segle XIX, que es deien Oms. Un d’ells, provinent de Girona, es relaciona amb la fàbrica del Burés, manresà i fuster. Va posar una fàbrica a Sant Joan de Vilatorrada, d’on saltarà a Castellbell i finalment a Salt-Girona, d’on són originaris. També va invertir capital amb el seu gendre, casat amb una Buresa, igual que el Torrents, amb qui són cunyats. Tot i que a Fàbregas li sembla que havia estat propietari de la fàbrica dels Dolors a Manresa, no ha aparegut fins ara en el registre de les matrícules industrials.
