El llibre és un recull d’articles publicats bàsicament a La Mañana, on col·labora habitualment, però també en d’altres publicacions i revistes, amb algun text inèdit, sobre la Franja de Ponent en què denuncia explícitament que no té els seus drets lingüístics reconeguts. Bona part dels articles denuncien les pèssimes condicions en què malviu la llengua catalana especialment a Fraga, al Baix Cinca, la seva terra d’acollida, i per extensió a tota la Franja de Ponent, que pateix les conseqüències d’un estat espanyol hipòcrita, que davant la comunitat internacional presumeix de ser lingüísticament plural, però que la realitat demostra que només li interessa la imposició del castellà. La història i els escrits costumistes també són importants per recordar el passat d’uns indrets que van canviant la seva fisonomia per abordar el present.
El llibre segueix l’ordre d’un alfabet volgudament incomplet i obert. La qüestió central de bona part dels articles és la manca de protecció institucional del català a la Franja, que en darrera instància busca la seva substitució per la llengua castellana, interessadament denominada també espanyola. Per negar-ne l’existència s’inventen dialectes per a les diverses zones: A Fraga pot ser el fragatí, a Maella el maellà, a Favara el chapurriau… Gibert denuncia que a la Franja de Ponent ara el català no és oficial ni cooficial, malgrat el que diu la pròpia llei institucional aragonesa del 2016: “el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias”. Des del 1978, aquest territori ha esdevingut un règim castellanocèntric que s’imposa sobre la diversitat lingüística territorial. Per tant, conclou que no hi ha justícia lingüística i com a conseqüència el català va quedant soterrat. Com a professor a Fraga denuncia que a l’escola “s’inculca amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l’extinció”. S’adona que la dinàmica en la qual Espanya ha immers la Franja de Ponent “és la mateixa que voldria per tot l’àmbit lingüístic català”. És clar que la majoria de capitosts de la política espanyola han decidit que la seva democràcia consisteix, en el millors dels casos, a ajudar a ben morir el català, l’occità, l’èuscar, l’aragonès, l’asturià...
Un altre camp d’actuació és la nomenclatura tradicional del terme de Fraga, on els topònims de soca-rel no són oficials i en alguns supòsits ha estat castellanitzada sense escrúpols, és el cas per exemple de Zafranales que substitueix el popular de Safranals. Però tindran feina perquè la catalanitat brolla: com més autèntics són els llogarrets, més fragatins. De Tamarit de la Llitera en diuen Tamarite, que no vol dir res. En català, el tamariu és una planta. O Alcampell, que és la denominació castellana que sorgeix de l’original el Campell. Pel que fa a les xarxes socials, els governs territorials d’Aragó ignoren també el català a l’hora de tenir contactes públics amb la ciutadania i en les seves actuacions quotidianes, tot i que l’Estatut d’Autonomia d’Aragó afirma que “Nadie podrà ser discriminado por razón de la llengua”. És a dir, tot i que hi ha textos amb valor jurídic favorables al català, no hi ha cap voluntat d’aplicar-los. La falsa realitat plurilingüe d’Aragó queda restringida a l’ús d’una única llengua oficial: el castellà. La contradicció és flagrant, perquè l’autor insisteix que la mateixa legislació aragonesa expressa que el català és la llengua pròpia, original, històrica i d’ús predominant en l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma. En definitiva, tal i com expressa Chabier Gimeno, sociòleg de la Universitat de Saragossa, no hi ha cap experiència europea de recuperació de les llengües o manteniment: “sense oficialitat”. Gibert, citant l’intel·lectual Joan Fuster, diu que això que anomenem Espanya necessita uns detergents ideològics: “precisament perquè és, bàsicament, una ideologia, però és també l’Estat”.
Com també han expressat d’altres intel·lectuals catalans, com més lligams estableixi la Franja amb el seu àmbit lingüístic, els Països Catalans, més possibilitats tindrà de reforçar la llengua pròpia. És precisament en aquest context que Saragossa i Madrid treballen a tot drap i de la maneta per tractar de vincular definitivament la Franja amb l’interior d’Aragó. En una recent entrevista a Gibert publicada a Vilaweb, respon al president actual Jorge Azcón, que afirma que a l’Aragó no es parla català, demostració clara d’una profunda incultura i manca de sensibilitat. Són declaracions que no tenen cap suport científic, evidencia Gibert. El catedràtic de Lingüística, Juan Carlos Moreno Cabrera, madrileny, afirma que la política monolingüista de l’Estat espanyol ha estat “declaradament etnocida". Membre del Casal Jaume I de Fraga, Gibert s’ha distingit pel seu activisme lingüístic en defensa de l’oficialitat del català a l’Aragó. Des del Casal han denunciat a l’ONG European Language Equality Network la manca de drets lingüístics que pateix la Franja de Ponent. El seu missatge és molt clar: “no tenir un compromís ferm amb el català, allà on aquesta llengua és l’autòctona, és destruir la cultura pròpia. I fer servir el castellà, en substitució, és aculturar”.
Històricament, m’ha agradat particularment el capítol Fugint del Rif famolenc del 36, on recull les conclusions de M. Rosa de Madariaga, especialista en les relacions entre Espanya i el Marroc, que assenyala que Franco va utilitzar els contingents africans amb una doble finalitat: com a carn de canó i com a arma psicològica contra el poble espanyol, per tal de desmoralitzar els soldats republicans: com més grans fossin les salvatjades comeses pels marroquins, “menys tremp tindrien els soldats de la República per afrontar-los”. Tot plegat amb la perplexitat que deu anys abans els soldats de Rif que ja havien humiliat l’exèrcit espanyol el 1921 en la batalla d’Annual, van lluitar aferrissadament contra Espanya, al 1936 vinguessin a lluitar per l’Espanya de Franco. En aquest marc de guerra civil va ser premonitori que el març de 1938 la barca del Cinca va transbordar les primeres tropes de L’Ejército de Ocupación que van entrar a la Catalunya republicana. Durant les primeres dècades de la dictadura franquista el principal transport terrestre es feia amb carros i molts jornalers utilitzaven la bicicleta per desplaçar-se. Les preses construïdes als anys 50 del segle passat van canviar la fisonomia de la conca. Afortunadament, es van establir lligams veïnals d’una banda a l’altra del Cinca perquè el conreu de les hortes generava un trànsit de camperols i mercaderies. Al cap i a la fi va ser el regadiu qui va transformar l’entorn natural de les contrades de la Franja de Ponent.
Una de les peculiaritats de Fraga és que va disposar de diverses geleres artificials que estaria bé salvar, ja que formen part d’un patrimoni oblidat. Així mateix, és remarcable l’entramat de vies urbanes en el subsol, com també hi són a París i sobretot a Odessa. Un altre episodi històric rellevant és que arran de les epidèmies de còlera del 1853 i 1854, les autoritats corresponents van instar la construcció dels cementiris més enllà dels nuclis urbans.
Finalment, voldria remarcar el capítol Allà on nien els muricecs, en què fa esment de l’amic geòleg Josep Maria Mata Perelló, que va ser un dels promotors d’Amics del parc geològic i miner de la Llitera i Ribagorça, de qui recorda a l’entorn de les formacions rocoses i els minerals, que acostumava a preguntar als alumnes la diferència entre roc i pedra, amb la juguesca de dir que un roc de més de 200 grams científicament era conegut com a pedra. L’humor sempre ha format part de l’esperit didàctic del científic, de manera que, com diu Gibert , “l’eixerit geòleg es fa estimar”.
