Recentment, s’ha publicat El món de Pau Casals, de Manuel Manonelles i Josep M. Figueres, amb la participació del manresà Oriol Pérez, editat amb motiu del 75è aniversari de l'Institut d'Estudis Nord-americans i la Fundació Pau Casals. A Pérez Treviño li fa il·lusió aquesta publicació, que coincideix amb l’any en què celebrem els 150 anys de l’aniversari del mestre. Durant els darrers mesos, l’Oriol ha fet conferències arreu de Catalunya sobre la figura del violoncel·lista, centrant-se en la part més desconeguda del personatge, que també va ser compositor i director d’orquestra. A Manresa va explicar la figura del gran músic català, reconegut internacionalment, al local de l’Associació de la Gent Gran, Viure i Conviure, dins dels actes organitzats per la Fundació Casals i la Generalitat de Catalunya. Només de passada, Pérez va fer esment del vessant cívic catalanista i la seva militància per la pau. Va centrar la intervenció en el Casals que va situar el violoncel en el centre de l’escena internacional fins a erigir-se en una de les grans figures internacionals de la música. Conegut arreu com a gran musicòleg i bon assagista, Oriol Pérez és també un expert divulgador, faceta que sap combinar amb el rigor acadèmic. Una de les seves grans especialitats és la de desmuntar mites, a partir de lectures ben seleccionades i debatudes amb d’altres intel·lectuals, que li serveixen per aportar novetats significatives en les seves aparicions públiques. Així, remarca que El cant dels ocells és una cançó tradicional nadalenca, de la qual Casals no n’és autor, sinó intèrpret, tot i que sembla que s’ha convertit en l’himne funerari català per excel·lència.
D’entrada, l’Oriol va assenyalar que la commemoració ens arriba com una necessitat, en uns moments en què coincideixen uns mandataris mundials desequilibrats, amb tinença d’armes nuclears. Casals ja n’era conscient el 1958, quan va retornar als escenaris dels EUA per fer un concert a l’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York, on va emetre un missatge entre els assistents, explicant que va decidir deixar de tocar el 1945, després de la victòria aliada, que sorprenentment no va servir per derrocar el feixista Francisco Franco. En retornar, Casals va fer una crida per la pau mundial. Després de la lectura del llibre Pau Casals, música i compromís, Oriol Pérez es troba amb dificultats per definir-lo: violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, militant per la pau. Tot això i alguna cosa més que ser el protagonista del discurs "I am a Catalan" pronunciat a l'ONU el 24 d’octubre de 1971, amb l’estrena de l’himne de les Nacions Unides. Ens insereix a una magnitud universal, de la qual possiblement no hem acabat mai de ser-ne del tot conscients. Tenim associada la seva figura al violoncel perquè en la història d’aquest instrument cal parlar d’un abans i un després de Pau Casals. Va començar amb l’aprenentatge del violí, la flauta i el piano, dins del gremi de la música, amb la tradició d’una menestralia culta que es dedicava a la praxi musical. Per la psicologia profunda, la vida de les persones no és un encadenament de decisions voluntàries o atzaroses, sinó més aviat una sèrie d’esdeveniments regits per una espècie de destí necessitat que des de la dimensió racional no podem comprendre.
Descobreix el violoncel de casualitat en escoltar al Vendrell una banda de músics ambulants que vestien de pallassos i es deien Los Tres Bemoles, que tocaven diferents instruments, un de semblant al violoncel que el va fascinar. El pare n’hi va fabricar un amb una carabassa, un mànec, un batedor i una sola corda. És un dels objectes més preuats del Museu Pau Casals del Vendrell. Als 11 anys, al Centre Catòlic va escoltar un concert d’un trio, en què tocava el violoncel, qui seria el seu primer professor Josep Garcia Jacot, d’una important tradició musical, en estudiar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. A més del do especial de Casals pel violoncel, Garcia Jacot li va saber transmetre aquesta tradició. L’etapa de formació es va eixamplar a Madrid amb els mestres Jesús de Monasterio, Tomás Bretón i Guillermo de Morphy. L’assagista Antoni Marí afirma que Casals se sabia més deutor de la tradició que no conscient de la pròpia originalitat. No va titubejar a fer un pas endavant en la forma de tocar l’instrument, donant-li una nova dimensió. Aquesta tècnica va provocar un renaixement interpretatiu. És el fundador dels solistes per a violoncel. Però, la tècnica era un mitjà, no una finalitat i entenia que la més perfecta és aquella que no es percep. Emfatitzava l’aspecte més fonamental: el respecte a la música i la comprensió de la gran responsabilitat de l’artista en dur a la vida la música d’un compositor. El llibre fundacional es concreta en les Sis suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach, en el context de recuperació de l’obra al segle XIX, amb autors com Mendelssohn, que va rescatar de l'oblit la Passió segons sant Mateu, l'11 de març de 1829. Casals les enregistrarà el novembre de 1936.
El Pau Casals director fa diverses coneixences musicals a París, que el van impulsar en la trajectòria d’aquesta faceta on es sentia molt còmode, en canvi tenia por escènica quan sortia a l’escenari a tocar el violoncel. El 1908 debuta a París amb l’Orquestra Lamoureux fins al 1919, amb una mitjana de 240 concerts l’any. Es va convertir en una icona. Així, el 1919 s’instal·la a Barcelona per impulsar el nivell simfònic i treballar per l’expressió del compromís social de la música. S’ofereix a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i la del Liceu, que el rebutgen. Aquest menysteniment i la voluntat fèrria de crear-ne una altra, va donar lloc a l’Orquestra Pau Casals: disciplina d’assajos, programació acurada i dignificació de l’ofici de músic, on cadascun cobrava el doble de jornal. I va tractar-los com a professors i artistes que anaven a la recerca de l’essència de la bellesa. Entre 1920 i 1936 dirigeix més de 300 concerts. A l’abril del 36 té lloc el Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània amb l’estrena del concert per a violí A la memòria d’un àngel d’Alban Berg, per l’Orquestra Pau Casals dirigida per Hermann Scherchen al Palau de la Música Catalana. En aquesta sala de concerts, el 18 de juliol, l’Orquestra Pau Casals amb l’Orfeó Gracienc preparen la IX Simfonia de Beethoven perquè al vespre han d’actuar en l’acte inaugural de l’Olimpíada Popular de Barcelona al Teatre Grec de Montjuic. Casals va interpretar-ne el quart moviment, l’Himne de l’alegria, que és l’última vegada que Pau Casals dirigeix a Catalunya. Per tal que la música pogués arribar a tothom, va impulsar l’Associació Obrera de Concerts, amb l’objectiu que la classe treballadora pogués ocupar la platea i les llotges, amb unes quotes econòmiques. Va promoure concerts importants que van ser un èxit i van despertar l’entusiasme entre la classe obrera. El primer va tenir lloc al Teatre Olímpia de Barcelona. Van fer la revista Fruïcions i van crear l’orquestra de l’Associació. A l’exili continuarà la seva tasca de director, sobretot als festivals de Prada, Perpinyà i Marlboro, on imposa el criteri d’autenticitat.
La seva faceta com a compositor s’associa a l’oratori El Pessebre, estrenat a Acapulco el 24 de desembre de 1960, un immens cant a la pau universal, amb text del poeta Joan Alavedra. L’orquestració és del seu germà, Enric Casals, amb qui treballaven amb equip, com també van fer en l’Himne a les Nacions Unides. Pérez conclou que Casals té intuïció per a la composició, però mai no l’acaba desenvolupant. Fins i tot, no en té una pròpia consciència. La mostra és que a excepció del Pessebre, i d’algunes peces montserratines, la resta no les va voler editar mai en vida. S’ha dit del Pessebre que és l’obra que millor reflecteix la mirada d’una persona que ha passat per dues guerres mundials i una guerra civil, que tenia la pau com l’aspiració més gran de l’espècie humana. Casals creu que la necessitat de supervivència ens ha fet allunyar d’una puresa de sentiments que porta implícitament al somni d’una pau mundial, que sembla una utopia impossible. En un món de pèrdua de tots els valors en què tot val, el testimoni musical, cívic i moral de Casals demostra que la seva obra pot ajudar-nos a seguir creient en un horitzó d’esperança, que s’esvaeix en l’eterna quimera d’un món humanitzat. Casals encara avui és un far en la comesa de contribuir a l’arribada d’un temps, pel que ja es preguntava Beethoven: quan hi haurà en el món només éssers humans? Casals va deixar clar que “la música expulsa l’odi dels que no tenen amor, dona pau als que no tenen repòs i consola els qui ploren. I és que la pau no és només l’absència de guerra, és una actitud de respecte i d’amor entre els homes”.
