Una dona passeja la seva filla d’uns tres anys amb cotxet. La criatura està concentrada a matar escarabats de colors al videojoc de joguina mentre la mare parla pel telèfon mòbil amb qui, se suposa, deu ser una amiga. Quan passa pel flamant asfaltat de l’explaça de Crist Rei, es creua amb una senyora d’edat provecta que passeja, també, un cotxet però amb dos gossos. La primera no s’adona que la segona se l’ha mirada escandalitzada, “on anirem a parar? Com ha de pujar la canalla si ja de petits els endollem a les pantalles!”. Sospira. Arriba a prop de Correus i, distreta, va per travessar el pas de zebra sense mirar, però un autobús ja estava venint i ha hagut de frenar bruscament, deixant les rodes marcades a l’asfalt per no atropellar l’entranyable família. El conductor ha tocat fort el clàxon. Ella s’hi encara “Maleducat, no veus que has espantat els nois?!”. El conductor la deixa passar sense expressar cap emoció i arrenca . Els passatgers, encara sacsejats per la frenada, no diuen res, ni es miren entre ells; gaudeixen de l’aire condicionat i s’aparten per deixar passar el senyor Joan que vol baixar a la següent parada per la porta adaptada per a persones amb discapacitat. Travessa, comandant la cadira de rodes elèctrica, cap al mig del Passeig i enfila, a poc a poc, cap a la Ben Plantada. Un adolescent que va amb patinet a tota velocitat esquivant vianants, quasi se li tira al damunt. En Joan, però, no l’insulta com faríem la majoria; enyora com gaudia pedalant de jove ben de pressa i sense mans per aquest mateix indret amb la bicicleta Orbea que manllevava d’amagat al seu germà gran. Ara, sense una cama, li venen ganes de fer una exhibició de Rock n’Roll amb la cadira, però no gosa. L’avança un home, amb un carret de la compra atrotinat i mig buit, que fa olor de dormir al carrer.
Des de la seva oficina de la sisena planta, la Puri, badant per la finestra, amb els ulls entelats, perd de vista un jove patinetista eixelebrat que gairebé es carrega un home que va en cadira de rodes. Asseguda en el seu seient ergonòmic mòbil –li estalvia de fer mil-tres-centes passes diàries–, mira com la gent va amunt i avall i sap que avui no anirà al gimnàs a fer la sessió de roda abdominal de musculació. Ahir al matí una ambulància s’emportava el seu avi a urgències i la seva germana li acaba de comunicar que d’aquí a dos dies, després del funeral, l’incineraran. Naturalment, l’entraran al crematori amb un carro elevador funerari sobre rodes. I, és que toquem molt poc de peus a terra en aquesta vida.
