D’esquerra a dreta: Josep Padró, Francesc Esquirol, Ramon Colomer, Calafell, Joan Soler, Josep Canemases, Joan Serra Obradors, el mossèn del centre, i darrere seu Agustí Soler Mas. A la dreta, José Antonio Cánovas Bravo, germà Superior de l’Orde de Sant Joan de Déu entre 1965 i 1968, Pere Vicens, Maria Codina, Pere Tarragó i Margarida Costa. Van abrigats amb vestits d’hivern molt semblants. El 1969 s’ensorra la capella i es comença a construir un edifici més modern i amb noves sales. El 1971 la plaça i els porxos es modificaran profundament, en desaparèixer la terrassa i els esgrafiats que s’observen a la fotografia.
L’agrupació benèfica va néixer el 25 de desembre de 1952, tenia la seu social a l’Ateneu de les Piques i va fer el seu primer festival benèfic al Sanatori de Sant Joan de Déu. Intervenia sovint en les campanyes benèfiques de Nadal fins al 1977, en què es va dissoldre. Els seus components anaven a diversos hospitals, fins al Sanatori de Sant Boi. A Manresa feien representacions a les residències benèfiques, a les Germanetes dels Pobres i al Casal de les Escodines. Als festivals havien vingut artistes de Barcelona com Mary Santpere o Paco Martínez Soria. Organitzaven diferents espectacles infantils a la terrassa del centre sanitari, amb actuacions com la de Maginet de la Canya, amb cantants i pallassos, en festes religioses assenyalades, com els Pallapupas de l’època. L’entitat organitzava sovint vetllades d’esbarjo per als nens malalts de l’hospital de Sant Joan de Déu. Va ser impulsada per Pere Garriga, Paquita Prat i Teresa Codina, que en va ser presidenta fins a la seva mort, el 1958.
L’any 2008, la historiadora local Gal·la García Casarramona va publicar el llibre L'orde hospitalari de Sant Joan de Déu. 75 anys a Manresa, on es ratifica que el sanatori es va inaugurar el 19 de juny de 1932, aprofitant un llegat de l’empresari cintaire Francesc March Muntadas, tal i com consta en la placa commemorativa. Els responsables del sanatori als primers anys sobretot es dedicaven als nens afectats de poliomielitis, una malaltia que va tenir molta incidència entre 1945 i 1965 i de la qual les autoritats franquistes en van ser responsables per no actuar eficaçment amb les noves vacunes específiques a partir de 1957. Al llarg del temps es van fer diverses obres a l’edifici, amb una primera ampliació el 1947. Les piscines especialitzades i el servei de rehabilitació es van inaugurar el 22 de novembre de 1953. El 1966 es van remodelar una part dels serveis amb nous aparells de recuperació funcional. El 1969 s’inicien algunes reformes en les instal·lacions. És una època en què els religiosos de la comunitat participen en les missions d’Àfrica a través de diversos projectes d’agermanament. El juny de 1971 es va inaugurar la part nova de l’edifici, reformada completament, en passar de sanatori a hospital, amb la creació de noves plantes i d’una profunda remodelació. Aquest mateix any, arran de la mort del doctor Joan Soler Cornet, la direcció del sanatori va passar al doctor Simeó Selga Ubach. Actualment, en remodelar-lo del tot, el nou edifici de l’hospital no està catalogat.
