Aquesta informació es va publicar originalment el 25 d'abril de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una mirada tan esbiaixada com tossudament certa de la ciutat
Anys i anys
Començo la bugada del flamant 25è aniversari del nostre estimat Pou assenyalant-ne un altre que s’ha escaigut darrerament i que ens plau de destacar pel caràcter entranyable de l’establiment. Resulta que el mític bar Caracas del carrer de les Piques cantonada plaça de la Reforma també ha fet anys, concretament el doble que la revista. 50 anys ininterromputs d’apujar persiana i de servir bons cafès i millors copes. Des d’aquell 2 d’abril de 1962, el Miquel, llavors amb els seus pares, ha regentat un local amb solera i marcada personalitat, amb parets fumades fins que ho va prohibir la llei antitabac i un barcelonisme present a la decoració i a les tertúlies més o menys esverades de parroquians fidelíssims. Algun d’aquests ha tingut l’enginy i el bon humor de retratar-lo, també fidelment a l’original, en un dibuix que mostra el propietari com a rei de copa i puro –per descomptat–, carta de qualsevol de les baralles (espanyoles, això sí) que corren pel tapet verd de la taula. Des d’aquí donem l’enhorabona al Miquel i a la Lídia per mantenir obert el Caracas durant tants anys malgrat les lleis restrictives, la recessió econòmica que s’acarnissa especialment en el barri vell i la Reforma de ciment que els envolta.
Renovar-se o...
Sense moure’ns del barri, però a la banda de la plaça Gispert, un altre bar més jove que el Caracas, sense detriment de tenir també personalitat pròpia, ha complert 20 anys, amb canvi de propietaris i rentat de cara. El cafè L’Havana, temple de l’independentisme manresà, o més aviat Capella Sixtina, per la multitud d’enganxines de moviments i organitzacions afins a la causa que hi ha a les parets i el sostre del local, ha canviat de mans sense abaixar la persiana. Els amos actuals, el veterà Roger i els nous socis Fèlix i Enric, de Salelles, han decidit canviar-ne la imatge pintant les parets d’un blanc impol·lut que anys enrere qualsevol client radicalot de l’establiment no s’hauria pogut estar d’espraiar. El canvi d’imatge de L’Havana potser sí que mostra el camí de l’independentisme actual, que ha deixat enrere les enganxines, l’esprai i la carmanyola de quatre nanos per fer-se gran, tal com deixa escrit Adam Majó, d’altra banda antic soci fundador de l’establiment, unes pàgines més amunt d’aquest número.
‘Tacu’ lingüístic
Continuo la ruta gastronòmica pel Barri Antic a la Plaça Major, just a l’inici del carrer de Sant Miquel. Allà hi ha instal•lat el Tacu-Tacu, un establiment de tapes i menjars ràpids amb algunes especialitats ben suculentes. El negoci el regenta una mestressa peruana que ha introduït algunes especialitats a la carta. Al carrer, s’hi anuncien en la pissarra que retratem en un català voluntariós, però mancat de normalització. Entre els bunyols, les «aletas fregides» els «calamars plancha» i la «car en salse» derivat d’un catanyol d’accent crioll. Com a colofó, fet que no treu mèrit ni al menjar ni a la voluntat de servei de l’establiment, la pissarra també informa que la cuina és «uberta 24 horas». Començo aquí el subapartat d’aquest mes derivat d’aquesta secció. Als amics de can Tacu-Tacu els recomanem una visita a uns altres amics i col•laboradors: els del Centre de Normalització Lingüística Montserrat, que els suggeriran algun recurs editat o en línia on apareguin ben escrits en català els exquisits plats que ofereixen.
Lactància vol dir "lactancia"
I d’un extrem, a l’altre. Una mostra del que passa quan hi ha massa demostracions que aquest no és un país normal i s’ha d’imposar el castellà ni que sigui amb calçador per continuar minant l’entitat del català com a llengua pròpia. A l’hipermercat Carrefour hi trobem aquest rètol ajustat a la política de la cadena de retolar bilingüement totes les dependències i passadissos de productes que, per cert, últimament han alterat, fet pel qual hi ha alguna mestressa de casa que ara necessita anat a comprar amb GPS. El cas és que arribats a la sala de lactància, òbviament, la traducció és lactancia. Tan inútil com cert.
Falsedat viquipèdica
El que podria ser denunciable, però evidentment no ho pot ser, són les mentides i inexactituds penjades a la Wikipedia i la Viquipèdia. Tot i que sovint són les primeres entrades dels cercadors d’internet, la informació que allà s’hi aboca no sempre té el rigor que caldria esperar. El músic Albert Palomar, amb motiu de la seva visita al Club de la Cançó, va comentar que en l’entrada a la Viquipèdia del seu conjunt Plouen Catximbes, actualment només Plouen, indica que la formació és de «Manresa (Osona)». Molt lamentable, sens dubte. Tanmateix, i com a segona recomanació del mes, insto l’amic Albert Palomar que es registri i modifiqui aquest error majúscul. No en va, la Viquipèdia és una enciclopèdia en línia feta des de tot el món per milions d’internautes. Hi ha molt poca verificació de la informació i una quantitat infinita de redactors.
Vilamala, aucaire d’or
Ara, que el que té una màquina d’encunyar noves idees és el Joan Vilamala, un habitual d’aquesta secció, i un autor prolífic. Des que no exerceix de mestre la seva producció cultural ha augmentat a cor què vols. La seva especialitat des de fa alguns anys són les auques, la majoria de les quals recollides al web www.auques.cat. Últimament, Vilamala ha fet dues noves creacions per a dues entitats que s’estima: Òmnium Cultural Bages, amb motiu del seu quarantè aniversari, i amb dibuixos del també bon amic i col•laborador Jaume Gubianas i, per la part que ens toca, la del vint-i-cinquè aniversari d’El Pou de la gallina amb la col•laboració de luxe de Manel Fontdevila. Tot un detall que agraeixo tant al Joan com al Manel.
Fotomultes involuntàries
Canvio radicalment de tema per assenyalar que, malgrat que Regió7 denunciï que la Policia Local multa tres cops més, durant l’elaboració del tema del mes el nostre fotògraf Francesc Rubí va anar a llocs on l’estacionament és prohibit, per tractar-se d’illes de vianants o de circulació restringida, i sense voler les seves fotografies són prova irrefutable de l’incompliment sistemàtic de la senyalització. Per tant, el servei de fotografia del Pou ha esdevingut aquest mes un servei de fotomultes involuntari que ben pensat podria ser útil a la Policia Local De moment, però, no tenim previst denunciar els infractors.
