El Museu Nacional d’Art de Catalunya es va inaugurar el 1934. Té els seus precedents en la clausura de l’Exposició Universal del 1888, ja que aprofitant un dels edificis construïts per al certamen, el 1891 es va inaugurar el primer Museu de Belles Arts al Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts, de la Ciutadella. A principis del XX, l’Ajuntament decideix tenir un museu propi i s’inicien les col·leccions. El 1919 es van començar a arrencar pintures romàniques de la Vall de Boí, amb el restaurador Franco Steffanoni al capdavant, algunes de les quals es van vendre a Boston. Quan el director del museu Joaquim Folch i Torres se’n va assabentar va pactar amb el bisbat, que s’havia venut les pintures al col·leccionista Lluís Plandiura per recuperar les que van poder fins que el 1932 va cedir la seva obra al Museu. Així, el MNAC té la col·lecció mes antiga de pintura romànica en fusta que es conserva a Europa, que es va doblar amb la col·lecció Plandiura. La primera que va entrar-hi provenia del poble d’Ix a l’Alta Cerdanya de la Catalunya Nord, d’una col·lecció particular, i es va comprar el 1887, en uns moments en què no es parlava de romànic.
Gemma Ylla-Català va comentar a socis dels AARB l’església de Sant Joan de Boí, ja que el museu ha recuperat la decoració de les dues grans columnes, bacallans de les pintures murals romàniques arrencades i enganxades amb una tela. No es conserven les pintures de la nau central, amb una decoració expressa que es feia per embellir la casa de Déu, però sí els laterals pintats, amb escenes festives relatives a la celebració de la construcció de l’església. A més d’espai religiós, les esglésies eren lloc de reunió popular i s’hi representen escenes festives, bestiaris amb diversitat de criatures, algunes amb sentit bíblic com el gall. S’utilitza com a metàfora, ja que veu la llum abans que surti. Celebraven que començava a créixer el dia després de la foscor hivernal. De Sant Climent de Taüll, entremig dels apòstols s’hi veuen unes columnes que semblava que eren marbres antics, però va resultar que eren pintures. En d’altres sales es concentra el Cercle de Pedret, molt influenciat per Roma. Dues absidioles, amb les verges prudents i les fàtues, l’apostolat amb Sant Pere i al mig hi havia un fals absis, que era un mur pla al darrere molt més gran. Aquestes pintures es conserven al Museu de Solsona. La conservadora aclareix que les pintures de Sant Quirze de Pedret oscil·len entre finals del segle XI i principis del XII, però realment hi ha poques dades, la més antiga és la mort el 1091, de la comtessa Llúcia de Pallars. Ella es pot veure representada a l’absis contraposat de Sant Pere del Burgal. Dues esglésies del Pallars Sobirà donen molta informació: “Sabem com conviuen els comtes de Pallars amb el bisbat d’Urgell i la Llúcia de Pallars és enterrada molt possiblement on eren els comtes”. Els restauradors pensen que aquestes pintures són coetànies amb les de Pedret. En l’època, arreu apareixen imatges de l’antic i el nou testament per la necessitat que hi ha per exposar que el que passa en el nou ja s’havia previst en el vell.
Es conserven uns frontals del segle XIII gràcies a la tècnica de la torradura, un vernís groc que s’aplica sovint amb motllures de relleu que es fan amb guix i que es cobreixen amb un metall. El color daurat inicial s’ha anat tornant grisós. Alguns d’aquests frontals es van reutilitzar com a retaules. Remarca dos baldaquins excepcionals el de Tavèrnoles i el de Tost. Provinents de frescos de l’absis de Sant Climent de Taüll, remarca la representació de Caín pensatiu, a la dreta de la imatge de Crist en majestat. Gemma Ylla-Català va assenyalar que la pintura mural es pot arrencar perquè es pinta amb una superfície humida, que permet que el color penetri en aquest guix. Sense aquest suport no es podria arrencar. Amb les capes profundes que queden han vist i analitzat el procés de pintar: moltes vegades els colors es barregen. A Sant Climent de Taüll, el blau prové de l’aerinita, no del lapislàtzuli, com alguns autors han interpretat. Remarca també els dos crucifixos monumentals del MNAC que són la Majestat Batlló i el Crist 1147, més humanitzat.
Pel que fa a la Sala Sixena, l’artista que ha fet les pintures que es conserven al MNAC és el mateix que va pintar la Bíblia de Winchester, que ara es conserva al The Morgan Library de Nova York, ja que el financer la va adquirir. Les pintures són importants fins i tot històricament, ja que assenyalen les connexions històriques entre els anglesos, la Corona d’Aragó i Castella. La fundació pertanyia a Sansa de Castella, que era reina d’Aragó i comtessa de Barcelona. Va fundar el monestir abans de quedar vídua. Després viuria amb una filla que es casarà amb el rei de Sicília. Per tant, també hi ha vinculacions amb els mosaics sicilians, que són del mateix entorn. Les pintures estan muntades en un vestidor de fusta, però en els llocs on no hi ha pintura hi fan uns registres per mirar si tot està correcte. És com un quadre amb tela. Els quadres no són independents, sinó que estan posats dins del mateix vestidor.
El monestir de Sixena era una enorme joia. Les descripcions antigues diuen que hi havia uns blaus fantàstics amb les ales dels àngels tornassolades. Josep Gudiol va visitar Sixena uns mesos abans que esclatés la Guerra Civil i va fer-ne un reportatge fotogràfic, ja que vivia d’aquesta professió. Hi havia la sala capitular on es reunia la comunitat, amb la cadira de l’abadessa, en el voltant de la sala hi havia la vida de Crist, però només se’n conserva un fragment, al mig hi havia una crucifixió i després d’altres episodis. Bona part es va cremar i la part que va desaparèixer van ser les parets. Al sostre hi havia un enteixinat d’art mudèjar que va fer pujar la temperatura arreu. Hi havia el Nou Testament a les parets i l’Antic Testament en cada un dels arcs, on es poden veure escenes com el naixement d’Eva, el paradís o el pas del mar Roig. El conjunt de retrats fan la genealogia de Crist, de com els seus ancestres arriben a Adam. S’ha intentat estudiar els colors i veure de quina manera es transformaven amb la calor, però tot acaba girant en aquests tocs marronosos i grisosos com ha assenyalat la restauradora Núria Oriols. Per tant, no hi ha manera de saber quins eren els colors reals. Només s’ha conservat un fragment autèntic d’una porta d’accés. També, Domènec i Muntaner, amb els seus alumnes d’arquitectura, va ser a Sixena, d’on “va conservar unes aquarel·les en color d’apunts d’alguns estudiants, que ens donen les pautes del que podria haver estat”.
