Davant de l’exposició de iogurts del supermercat, estic trist i no sé ben bé per què. Serà per això que em quedo reflexionant sobre la quantitat ingent de marques i variants d’una mateixa cosa que ens ofereix el mercat, sigui paper higiènic o patates fregides.
Últimament, he passat tants dols que se’m confonen. Encara sacsejat per sobtades ràfegues de tristesa gràcies a la pèrdua de la meva mare ara fa dos anys, fa tres mesos que la gata no va tornar a casa i, dues setmanes enrere, el fons d’inversió on el meu gestor personal del banc em va aconsellar d’invertir –entre moltíssims–, se’n va anar en orris i es van fondre part dels meus estalvis; abans-d’ahir vaig comprendre que s’havia acabat definitivament la relació amb la meva exparella i per postres, aquest matí, a l’hora d’esmorzar se m’han cremat dues torrades i les he hagut de llençar. Estic passant massa pèrdues i no sé quin dol m’està afectant en aquest moment. Em sento confós i aclaparat davant aquest gran refrigerador d’envasos multicolors, hi ha massa de tot. Soc incapaç de triar el paquet de quatre iogurts que he vingut a comprar. Em sento tan fràgil que ploraria.
El descobriment de les fases del dol ha estat un gran avenç per a la felicitat de la humanitat i he de reconèixer que quasi ja soc un expert en la seva elaboració. Viure-les amb consciència em fa créixer emocionalment. Per això, estic molt agraït a tantes pèrdues, sobretot al meu gestor del banc que m’ha fet adonar que si vull arribar a viure sense ansietat, no m’he d’aferrar al meu patrimoni i m’ha aconsellat que fes meditació. És un mestre, un exemple, ell mai perd i ha desenvolupat una gran saviesa per guiar els seus clients pel camí correcte per engruixir els dividends de la seva empresa. “Les pèrdues ens fan més forts per aprofitar múltiples noves finestres d’oportunitat”, diu.
Pagar els iogurts, crec que no em suposarà un problema, soc un home del segle XXI i no porto mai diners en efectiu. El nou smartphone, la Mastercard, i el meu irresistible iris verd asseguren que no passi per la possibilitat d’haver de fer un dol per no poder comprar iogurts per manca d’efectiu i fer el ridícul davant la caixera. Viure un dol per una cosa que no passarà mai és una modalitat que també domino a la perfecció. Cal deixar-se d’elucubracions i tornar a l’essencial. Què compro? Iogurt de coco amb mango o grec light? Amb bífidus o natural ensucrat? Amb gust de llimona o amb bocins de xocolata? Potser un quefir o un batut enriquit amb proteïnes? I de quina marca? De quin preu? Veig que, triï el que triï, deixant d’escollir entre tantes possibilitats de gustos, textures i marques perdré moltes oportunitats i em suposarà un nou dol, però almenys creuré saber per què estic trist.
