El biòleg Jordi Badia Guitart, bon col·laborador d’aquesta revista, em diu que de vegades ha escoltat la seva mare i la seva companya, totes dues ben manresanes, conjugar el verb enforancar, referint-se a deixar un armari, un traster o un altre espai tancat ple de materials amuntegats de qualsevol manera: “Enforancar té les connotacions negatives de desajust i de desordre. Sobretot he escoltat el participi enforancat, el resultat d’enforancar (ex. “no hi ha manera de trobar res perquè està tot enforancat”). No sé si enforancar, en un significat més extens que abasta objectes i trastos a més de persones i animals, pot entrar com a localisme del parlar manresà. La meva companya, que és manresana, també ho utilitza en el sentit de lloc amagat i d’accés complicat”.
Segons el diccionari Alcover-Moll (DCVB), enforancar-se significa “encauar-se, ficar-se dins un lloc per amagar-se” i s’utilitza en aquesta forma reflexiva a Cardona, Solsona i al Pla d'Urgell. Personalment, he pogut comprovar que els mots enforancar i enforancat són vius en parlants de Manresa, tot i que el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) només recull foranca com a sinònim de “cova petita” i no hi trobem els derivats enforancar ni enforancat. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) també recull només foranca i a més de “cova petita”, hi dona el sentit més ampli de “lloc feréstec”, “de bosc espès”. Però el filòleg Jordi Badia Pujol m’explica que el seu pare també deia, enforancat i que “on segur que ho diuen és al Solsonès”.
