En un nou llibre La matemàtica de la història, d’Alexandre Deulofeu el pensador global fa una síntesi del treball del seu avi, on es parla de l’evolució de diferents imperis, especialment de l’espanyol, que s’haurà acabat el 2029 i les nacionalitats hispàniques recobraran la seva llibertat: això és el que diu que passarà amb guerres o sense.
Gutiérrez Deulofeu va començar la conferència a la sala d’actes del Montepio, amb una cita bíblica de l’Eclesiastès: “No hi ha res de nou, sota el sol”. El seu avi va definir una llei històrica que ha provocat el refús i la hilaritat sobre l’aprenent d’historiador, però els fets que passen després de la seva mort n’han canviat la percepció. El 10 de maig del 1991, a la conferència inaugural del curs universitari d’Oxford que duia a terme John H. Elliot, afirmava “els grans esdeveniments que transformaren el rostre de l’Europa central i oriental entre 1989 i 1990, ens van agafar per sorpresa”. Es referia a la caiguda de la Unió Soviètica, a la implosió cruenta de Iugoslàvia i la reunificació d’Alemanya. Josep Pla se’n reia de Deulofeu, però deu anys després de la mort, els seus monuments mentals es van produir i l’oracle va funcionar. Les prediccions estaven escrites des del 1929, quan va presentar a Figueres la conferència La decadència d’Occident, amb el crac del 29. Havia estudiat Farmàcia i Ciències Químiques a Madrid, on es va retrobar amb Salvador Dalí, Lorca i Buñuel, però s’hi avorria perquè a ell l’interessava més la història. La seva cabòria era entendre què hi feia l’ésser humà al món. Veia que la història era un seguit de guerres i desastres, en què es repetien els errors. Un dels primers referents va ser Oswald Spengler, amb La decadència d’Occident, on considerava que només Alemanya podia salvar Europa de la decadència i demanava un nou César. En el primer llibre Catalunya en la Cultura Europa dels anys 30 creu en el progrés, la història lineal, però s’adona que els grans imperis nascuts en la modernitat tenen data de caducitat. De moment ni és determinista ni creu en la història cíclica.
Deulofeu escriu en L’Empordà Federal, de l’Esquerra Republicana d’aleshores (res a veure amb l’actual) on es mostra fortament anticlerical durant els anys de la II República. Defensa l’Estatut Català. El 1933 descobreix l’aiguabarreig entre la cultura clàssica i l’occidental a Roma i s’adona que el romànic, símbol de la cultura occidental no havia nascut a Itàlia ni a França, sinó a Catalunya. En produir-se el cop d’estat feixista es trobarà amb els escamots revolucionaris vinguts de Barcelona que ho volien cremar tot, començant per l’església parroquial. Fa una tasca de salvar gent de dretes, especialment capellans. Quan passen els dies revolucionaris va agafar un paper secundari dins l’Ajuntament de Figueres on era regidor i en perdre la guerra ha de marxar a l’exili, on tocarà el violí. Mossèn Barceló a qui havia salvat els dies de la voràgine revolucionària, el va treure del ‘camp de distribució de Perpinyà’. A Montpeller, fa de músic i de pagès, estudia història a la universitat i té unes baralles èpiques amb Francesc Pujols. Tornarà a estudiar el romànic i publicarà L’Empordà, bressol de l’art romànic, inclòs el Rosselló. El tema del romànic el fascina. Amb orgull català afirmarà que Catalunya és la mare de la cultura europea. A l’exili francès comença a veure la història des d’una perspectiva determinista i fosca, es desenganya del progrés. A Montpeller s’havia declarat germanòfil, sense ser partidari de Hitler. Europa agenollada davant del dictador nazi fins que la potència jove dels EUA derrota Alemanya. Coneixent la matemàtica de la història, que publicarà el 1948, diu que és cíclica i que es repeteix de la pitjor de les maneres possibles i afirma que la humanitat no progressa. Vicens Vives el critica, tot i ser un enamorat de les teories cícliques de Toynbee.
El 1951 va arribar a unes conclusions que el net explica en síntesi. Mitjançant un audiovisual presenta les prediccions que va fer al llarg de la seva vida, les que s’han acomplert i les que en teoria s’han de complir. Deulofeu va afirmar que la història es repeteix cada 1.700 anys. La primera fase de fragmentació s’acaba el 230 aC, quan a la península ibèrica arriben els fenicis i els cartaginesos en la fase federal de l’imperi fins al 1470 quan els Reis Catòlics creen una Espanya confederal. Establert l’imperi com a fase federal, comencen amb un cert respecte als pobles que dominen, quan són imbatibles i estan al capdamunt cauen en una gran depressió amb guerra civil, destrucció i recuperació de l’imperi (Napoleó, Hitler, Trump) amb una revifalla i fase de plenitud no violenta. Les fases agressives són llargues mentre la plenitud és curta. Però també es donen fases agressives curtes i plenitud llarga. Per tornar a dominar Europa els alemanys necessiten deixar enrere el passat, de moment ja han agafat les regnes d’Europa econòmicament. Espanya caurà el 2029, França el 2053 tindrà una guerra civil i Anglaterra li falta poc. El futur d’Europa portarà la centrifugació dels vells estats i totes les nacions renaixents cauran sota la dominació alemanya.
Deulofeu va ser capaç de revertir la història comparada per veure'n els cicles de plenitud i decadència. “La matemàtica de la història serveix per entendre la geopolítica actual d’una manera extraordinària”. L’any 800 la tradició adormida de Catalunya es desperta i ha fet el mateix paper que Grècia a la cultura clàssica. El 1000 era una societat extraordinàriament pobre, però solidària. La raó per tirar endavant la trobarà en el cristianisme. El romànic substitueix les cobertes planes per la volta de canó i Catalunya il·lumina la matinada d’Europa. Els millors pensadors són Ramon de Penyafort, Raimon Martí, Ramon Llull i Ramon Sibiuda, que envaeixen el món de coneixement. Catalunya conqueria territoris amb Jaume I i la feina era crear cultura i estendre-la pel món. Hi ha una flaire de voler tornar al passat. “L’amic Jordi Bilbeny diu que Erasme de Rotterdam era català, un humanista com Vicent Ferrer”. Més endavant, esmenta la necessitat d’abandonar el que es teu per agafar una causa externa “en estar esgotats”. Amb l’Espanya dels reis catòlics, el procés creador de l’edat mitjana queda oblidat amb la seva fase imperialista. Carles V necessita diners per la guerra, però s’hi neguen els comuneros i perden les seves llibertats. El 1714, les perd Catalunya. Deulofeu afirma que un territori en fase de fragmentació no el guanyaràs mai. Per Victor Català cal recuperar l’essència catalana, amb un retorn a l’edat mitjana com un dels períodes més importants del món.
Però, diu Gutiérrez, es fa seguidisme de l’Estat espanyol i tenim la consciència nacional catalana totalment oblidada. Aleshores, el concepte de Catalunya anava més enllà que el marc geogràfic actual: cal un canvi de mentalitat i de paradigma per regenerar-nos amb pedagogia, per no autoimmolar-nos. Formem part d’aquesta decadència, però insisteix que som els que vam il·luminar Europa fa 1.000 anys. Gutiérrez Deulofeu aventura que quan els alemanys dominin Europa i es plantegin d’on ve la cultura europea s’adonaran que de Catalunya. Per tant, “l’esperit català tornarà a rebrotar per reaparèixer de manera extraordinària en el tercer cicle històric, però això no ho veurem”. Entén que cal despertar i no es prenen les mesures necessàries per preveure i dibuixar el futur que volem. Tal com està tot, l’endemà de la independència haurem de començar a pensar en un trencament català. Aquesta no té sentit amb una llengua i tradicions alienes. El problema el tenim dins amb els nostres dirigents catalans.
