Quan falten pocs dies perquè se celebri a la Cova de Manresa el Simposi Internacional sobre Exercicis Espirituals i Integració afectiva i sexual, hem reunit el director del simposi, Xavier Melloni, jesuïta, antropòleg i teòleg, i la sociòloga Clara Fons Duocastella, sociòloga i divulgadora experta en diversitat religiosa, perquè ens parlin de la interrelació entre cultura, religió, espiritualitat, afectivitat i sexualitat en el moment actual.
Melloni: La religió és una dimensió constitutiva de la cultura i de l’ésser humà. Cada religió és una interpretació d´aquesta dimensió espiritual o transcendent que ens ateny a tots. Però si queda restringida a un únic model i imposat, provoca que, com a reacció, la societat en qüestió negui aquesta dimensió. Potser en el món actual ens n’hem anat a l’altre extrem. El que cal és que aquesta aspiració espiritual trobi el seu lloc a la societat, sense necessitat d’estar lligada a una determinada interpretació.
Fons: De vegades el problema és que no som conscients que les religions neixen en un context cultural i històric determinat i que, per tant, les hem d’interpretar dins d’un marc concret. Quan diem “aquesta religió és masclista”, per exemple, és perquè neix en el context d’una societat masclista i patriarcal. Però les societats canvien i, per això, és tan important comprendre el sentit original d’allò que volia dir aquella religió sense fossilitzar-ne les formes. En origen, la majoria de religions desenvolupen espiritualitats que, ben enteses, ajuden a un desplegament de l’amor no egoista i desinteressat. I, per tant, crec que l’espiritualitat en si, insisteixo, ben entesa, facilita una afectivitat sana.
Melloni: La religió són les diverses copes on se serveix el vi i l’espiritualitat és l’experiència de beure aquest vi. Per això, quan es considera que només una determinada copa és on es pot servir el vi, ja privem la persona de viure la seva pròpia experiència. Per beure el vi, tanmateix, necessitem un recipient, i si aquest recipient té en compte la memòria i la tradició, perfecte. Una altra de les particularitats del temps present és que hi ha una simultaneïtat absoluta de situacions. Vivim en diferents estats de consciència en el mateix temps cronològic. Tenim des de formes molt atàviques que resulten incomprensibles per a una part de la gent i formes molt lliures, que els que necessiten aferrar-se a una forma s’espanten. El gran repte és que convisquem sense judicar-nos els uns als altres, sinó que ens respectem. Totes les religions van al mateix lloc, però no hi van pel mateix camí. Amb això es conjuguen les dues coses: que totes presenten una relligació entre la dimensió divina i la dimensió humana, en una comunitat que genera una relació amb el calendari i els llocs sagrats. I totes les religions, com tu deies, són geohistòriques: han nascut en un lloc i en un temps determinats. Quan s’estenen, s’enriqueixen, però corren el perill de perdre el seu punt de referència inicial, perquè en canviar de lloc i de temps el sentit canvia... Es tracta de ser fidels a la tradició i alhora ser prou flexibles...
Fons: I penso que això és el que fa enriquir també les religions. Penso, per exemple, en el concepte LGTBIQ+, que històricament no havia existit mai. Avui, en canvi, les persones que formen part d’aquest col·lectiu estan propiciant l’aparició de moviments nous, i de nous camins en el si de les tradicions religioses. Per exemple, hi ha un grup de persones musulmanes, homosexuals i trans, que viuen una espiritualitat islàmica molt profunda, però que no acaben de trobar el seu lloc en el context majoritari, per això han creat una comunitat on viure la seva espiritualitat d’una manera lliure, respectuosa i segura. Hi ha casos en totes les tradicions. En el protestantisme, per exemple, tenim l’Església Protestant Sant Pau, a Barcelona, que també aplega persones amb orientacions sexuals diverses.
Melloni: També existeixen comunitats cristianes que segueixen aquesta línia, i és que tota religió ha d’ajudar a integrar la persona i fer-la créixer, en un sentit transcendent. Tota religió té una dimensió salvífica. El que passa és que, històricament, la religió no ha sabut gestionar aquestes forces tan fortes que són l’afectivitat i la sexualitat. El més fàcil ha estat reprimir-les. Això ha tingut i té uns efectes secundaris terribles. Ara som en un moment nou en què la sexualitat està retrobant el seu lloc, perquè és la vida que vetlla per la vida; en comptes de reprimir-la, cal canalitzar-la i fins i tot integrar-la com a via espiritual. En alguns corrents orientals això es coneix. En el cristianisme no ho hem practicat, entre altres coses perquè, amb el celibat del clergat, la sexualitat quedava apartada. L’oportunitat que tenim és abordar-la de manera creativa i no punitiva. Aquesta és la raó de ser del simposi que farem a la Cova: poder tractar aquesta temàtica des d’un costat positiu, sense negar el que té de problemàtic i reconeixent el dolor que aquesta ocultació ha provocat a moltes víctimes.
Fons: Venim d’un context, aquí a Catalunya, en què hi ha un cert rebuig històric cap a l’Església Catòlica perquè moltes persones l’associen al franquisme, a l’opressió i a l’abús de poder. Algunes posicions inamovibles de les institucions religioses tampoc no hi ajuden. A això cal afegir-hi la idea que la religió era una cosa acabada, que ser un país modern i avançat volia dir, també, deixar de banda la religió. Això fa que les noves fornades de mestres, per exemple, no tinguin coneixements religiosos, i ara ens trobem amb un contrast molt gran entre aquesta generació i bona part de l’alumnat que arriba a les aules, procedent de famílies que tenen l’origen en països on la religió està molt més present que aquí. Per tant, en general, d’una banda, tenim uns docents sense aquests coneixements i amb una visió negativa de la religió, i, de l’altra, un alumnat cada vegada més religiós, en la tradició que sigui.
Melloni: Les religions són les entranyes transcendents d’una cultura. La religió relliga, crea vincles profunds amb el sentit de la vida, amb la pròpia família, amb les generacions precedents, amb la natura i els seus cicles, com es posa de manifest en el calendari i totes les festivitats i amb els espais: els llocs sagrats i simbòlics, els punts de peregrinació i de referència. El problema és quan tot això ve imposat. Penso que anem cap a formes religioses plurals, també en la manera de gestionar l’afectivitat, la sexualitat, i aquí cada comunitat religiosa té línies més obertes o més tancades. Hem de coexistir amb aquesta pluralitat. Quan el sagrat s’imposa es perverteix. La religió per fi ha entès que cal integrar la sexualitat, perquè, si no, està cultivant una cosa cega, i això no ens ho podem permetre, per tot el mal que s’ha fet i es podria continuar fent. Cal integrar les línies més seculars de l’ésser humà en una forma de viure transcendent més oberta, de manera que l’afectivitat i la sexualitat flueixin d’una manera amable i serena.
Fons: Tu parlaves de com les religions relliguen. Per mi, el principal repte social que tenim és que no hi ha un sentiment de pertinença compartit. Ara som en un moment de molta fragmentació i la religió, en alguns col·lectius, tanmateix, t’ofereix aquest sentiment de pertinença. Ens plantegem deixar de celebrar Nadal que, a nivell simbòlic, podria ser una celebració amb un sentit compartit, transversal, però, en canvi, ens agafem a altres celebracions purament capitalistes que no generen sentiment de comunitat.
Melloni: Pel que fa a la manca de sentit de pertinença i lligant-ho amb la sexualitat, el que està passant és que s´intensifica una relació puntual, demanant que ho doni tot i ara, la qual cosa desgasta la relació al mateix instant i fa molt difícil crear un vincle estable. Genera fragmentació, la fragmentació pròpia del nostre entorn.
Fons: I això deriva en la guetització. Si fem de la religió i del sentit de transcendència un tema tabú, ens passa el que ens està passant avui, que no tenim llenguatge compartit. Moltes persones, també infants, a falta d’altres referents, s’acaben agafant a missatges d’una manera molt superficial, fora de context, i això ens porta a un lloc que és molt fosc.
Melloni: Els fonamentalismes fomenten els guetos. I, si hi afegeixes una càrrega política, és quan apareixen els grups d’extrema dreta.
Fons: Al final aquest fonamentalisme es basa molt en la por a l’altre, la por de no perdre la meva identitat, com si fos una cosa estàtica, immòbil, que no canvia. Jo crec que estem anant molt cap aquí i això és molt perillós.
Melloni: Exacte, no hem de confondre arrels amb fonamentalisme. El fonamentalisme és rígid com una columna de ciment, que és immutable i inqüestionable. Un arbre, en canvi, ha d’estar ben arrelat a terra, això sí, però alhora és flexible. Tant l’ésser humà com les societats són arbòries. L’arbre, en créixer, s’expandeix i a la vegada crea vincles horitzontals, a través de l’abraçada de les branques, i s’obre i s’enlaira cap a l’espiritualitat, allò diví. Arrelament, comunitat i alçada és el que Raimon Panikkar anomenava experiència cosmoteàndrica. Som humans i tenim una dimensió divina. I això tota cultura ho ha de tenir en compte, si no volem esdevenir éssers mutilats.
