Si es permet el joc de paraules, d’un actor del talent i el cognom –que és nom– com és Joel Joan, en podem esperar una encarnació de diversos personatges –és a dir, de diversos noms– molt solvent. Bromes a banda, en aquest cas són vuit els personatges que interpreta ell sol, una tasca que pot semblar inhumana, però que Joan desenvolupa de la forma més natural i còmica possible. L’entrega catalana de l’adaptació del clàssic de Txékhov escrita per Simon Stephens porta L’oncle Vània a un Joel Joan que fa del mateix Vània, així com de Sònia, Helena, Alexandre i la resta de personatges, fins a ser vuit a la festa.
Sense desmerèixer l’esforç titànic que ha fet Joan amb aquest projecte, cal apuntar que, malgrat que alguns personatges com l’Alexandre o el mateix Vània són molt definits, d’altres manquen de matís i personalitat. Seria el cas de la Sònia i l’Helena, que exceptuant l’inici i el final de la representació, es troben difuses i confusibles. Certament, és una tasca complexa encarnar tanta gent, sobretot quan la línia entre la distinció i la caricatura és tan subtil, i per això ajuda l’ús d’objectes identitaris. Tanmateix, és inevitable pensar en la interpretació tan perfecta que va fer Pere Arquillué a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró, on l’actor interpreta els set personatges. A Arquillué no li va caldre ni el moviment, ni l’objecte, ni la caricatura per definir cada personatge amb un mestratge excepcional.
Des dels autograpejaments fins als canvis de personatge i les transicions amb picada d’ullet a l’espectador, la direcció de Nelson Valente sembla voler fer més natural el caos que suposa tenir un sol actor i vuit personatges a escena, però els constants trencaments impedeixen que arribi tota la càrrega emocional originària que hi posa Txékhov. Un dels majors encerts de Valente, això sí, ha estat conservar molts trets del muntatge anglès amb Andrew Scott. Pel que fa a l’escenografia, és molt escaient el mobiliari elegant però alhora a mig muntar, que ajuda a transmetre l’ambient característic de Txèkhov: el missatge més important és sovint el menys explícit; hi és a mitges, només com un indici que has d’acabar de construir a partir de les pistes que se’t van donant.
Quedem-nos sobretot amb la conversa final de Vània i Sònia, on es pregunten: “Si la nostra vida s’acabés ara i, a partir d’aquí, poguéssim viure la resta del temps que ens quedés com realment volem, en sabríem? Potser sí o potser no; i simplement ens quedaríem esperant dies millors sense saber si mai arribaran. Tal vegada perquè no hem fet el veritable esforç d’anar-los a buscar.”
