La política catalana té una virtut indiscutible: quan sembla que ja no pot donar més material per a una novel·la negra, sempre troba la manera de superar-se. Bernat Gimeno ho devia entendre després de mitja vida apagant focs a Interior —literalment, amb l'Empordà cremant, i figuradament, amb els polítics cremant-se entre ells— i ha decidit fer-ne literatura. O, més exactament, un thriller on la classe política rep de valent tot i que ell defensa que no és un llibre antipolític. Almenys, de moment, només a la ficció.
El Bernat es va plantar a Manresa, entre les parets d'Òmnium i el compromís de la llibreria Rubiralta, per presentar, acompanyada de la periodista Aina Font Torra, el seu debut literari: Set de poder, un thriller polític farcit de clavegueres, egos inflats, punyalades administrades amb educació institucional i semblances més que raonables.
Escriu amb l'Excel d'un director de comunicació que sap on són els punts febles, les alarmes i les sortides d'emergència. Té mètode, control de danys i una graella per saber qui cau a cada capítol. Deformació professional, suposo. Qui ha gestionat crisis sap que fins i tot el caos necessita escaleta.
La gràcia —i el morbo— són les semblances raonables. Hi surt una tal Clara Montfort que, si tanques els ulls, fa olor de crispació ripollesa. L'autor en parla amb aquell mig somriure de gat que ha atrapat el ratolí, esperant que alguna alcaldessa s'hi doni per al·ludida i s'enfili per les parets. També hi plana algun exconseller d'Interior que, pel que sembla, ja s'ha reconegut en un personatge i n'està ben cofoi. El país és així: fins i tot quan et retraten amb mala llet, encara pots sentir una mica d'orgull.
Però el detall manresà és el millor. El protagonista, un periodista anomenat Pol, és fill de Manresa. No és una tria innocent. És una puntada de peu a l'hegemonia barcelonina i una manera de recordar que, fora de la capital, el periodisme encara es fa trepitjant rajola i olorant boira, no només des d'un despatx amb aire condicionat. Gimeno va venir a fer treball de camp i es va endur una estampa magnífica: l'edifici modernista del Casino convertit en una residència d'avis. L'arquitecte Oms potser es regiraria a la tomba, però la metàfora és deliciosa: un espai pensat per al lluïment burgès reconvertit, literàriament, en sala d'espera de la decadència.
L'acte no va ser només una presentació de llibre, sinó gairebé una confessió. Va deixar clar que moltes de les ambicions petites, topinades monumentals i misèries del thriller són perfectament plausibles. I, de propina, va regalar un pronòstic per a les properes municipals al conjunt del país que fa més por que una pel·lícula de sèrie B: "No pinta bé. Calcem-nos". I vet aquí Bernat Gimeno: un home que ha entès que, si la realitat ja és una comèdia negra, el millor és agafar el bolígraf i començar a repartir carnets de defunció. Manresa el va acomiadar com toca: amb la xafogor ben densa i la sensació que, a la propera, potser ens tocarà sortir al llibre.
