Aquest número del Pou planteja una aproximació particular a la relació entre el satanisme i la nostra ciutat. Una lectura de diferents trets i manifestacions en tots els àmbits de Manresa que es relacionen amb la presència de la figura de Satanàs i aquells que l’invoquen. Analitzem, en primer terme, la demonologia, entesa com la branca de la teologia dedicada a l’estudi dels dimonis i que manté una estreta relació amb l’angeologia. I no és casualitat. En la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts; és a dir, comparteixen origen amb aquelles criatures destinades a servir la divinitat. Allà on les societats han intentat definir el Bé, l’ordre o la transcendència, també han necessitat donar forma al Mal. En aquest sentit, la història dels dimonis és, sobretot, una història de la condició humana. Un tercer gran plantejament que versa sobre el tema central deriva d’una afirmació: si Montserrat és la llum de Catalunya, Manresa n’és l’ombra.
D’una banda, una muntanya santa, vinculada a la llum espiritual i al pelegrinatge i de l’altra, una ciutat castigada per dècades de degradació urbana i marcada per una estranya fascinació per allò desolador i provincià. Un altre aspecte interessant és l’abordament dels exorcismes a Manresa per part d’un religiós designat pel bisbat, constatant fins a quin punt les velles ombres i pecats continuen habitant l’imaginari en una societat que es proclama hereva de la raó il·lustrada i de l’evidència científica. A allò que la demonologia anomena influència demoníaca, la psicologia contemporània hi pot veure traumes, obsessions o mecanismes d’autodestrucció. Per últim, hi ha la relació de la nostra ciutat amb les pràctiques ocultes, esotèriques i d’invocació del maligne. És difícil separar què és realitat, què és llegenda urbana i què és simple exageració. Però hi ha un fet innegable: el satanisme existeix. I també existeixen persones que asseguren practicar-lo. El dimoni és entre nosaltres.
