De formació musical autodidacta, guitarrista, graller, compositor i autor de textos per a teatre, ha estat molt implicat en el teatre de carrer. Entre 1978 i 1981 formava part del grup manresà Setrill, primer com a graller i després de saxofonista. Llicenciat en Història Medieval, diplomat d’EGB i mestre de català per la Universitat de Barcelona, va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Artés, 1983-87. Vinculat a projectes solidaris, recentment s’ha estrenat com a escriptor amb la publicació del llibre Àngels de llum. Pallassos als camps de refugiats.
- Quin és el teu nom artístic més adequat, Pípol o Peaple?
- A l’hora d’escriure’l posava Peaple, fins que el Pep Tort em va dir que era millor Pípol. Vaig fer una enquesta entre amics per veure quin nom m’havien apuntat al telèfon i de seguida va quedar clar que havia de ser Pípol. Ara bé, quan em pregunten responc Josep.
- Com reacciones davant l’afirmació: ‘aquest és un pallasso’?
- Em sap molt greu. Precisament per això el llibre que acaba de sortir es diu Àngels de llum. No trobo gens normal que pallasso sigui una paraula que serveixi fins i tot per insultar, quan són àngels que van a camps de refugiats, hospitals, terratrèmols...
- Com va néixer Setrill i quan vas entrar-hi?
- Inicialment no hi era. Hi vaig entrar quan estava fent les pràctiques d’últim any de Magisteri a L’Escola de Sants, on vaig conèixer la manresana Anna Piqué. Vaig explicar-li que havia col·laborat amb el grup de teatre del Casal d’Artés i em va animar a anar-hi quan el grup ja estava constituït. Eren anys en què mentre Fraga deia “La calle es mia”, nosaltres replicàvem que el carrer era nostre, per aportar-hi vida i festa. Amb Setrill vaig fer vida social a Manresa, on tenia el local i les amistats. Vaig anar amb xancles i feia el saltimbanqui, però sobretot tocava la gralla pels carrers, i més tard la xaranga, el saxo i la trompeta. Hi recordo Anna Piqué, Pep Tort, Dolors Cauba, Jordi Lleyda, Marcel Gros, Toni Romera, Jaume Badrenas, Lluís Torán, que va fer les músiques del Correfoc, Jordi Girabal i Atilà Puig (Teatre Mòbil), entre d’altres.
- Explica’m la història dels Grallers d'Avinyó com a professor de l'escola Barnola?
- Havia tocat la gralla a Setrill i vaig treballar un any de professor a Barnola, on vam organitzar uns pastorets, amb els alumnes en un teatre d’Avinyó. Per fer el ball de dimonis vaig tocar una melodia amb la gralla. Acabada la funció, Lluís Llimargues, el cap de colla dels gegants, em va demanar que els ensenyés a tocar la gralla i així ho vaig fer al bosc a tocar del poble.
- D’on sorgeix la teva amistat amb Pep Tort i com valores la seva tasca?
- De Setrill. Ara fem l’espectacle conjunt de contes i cançons A cau d’orella, per a escoles, des de fa una dècada. Ens vam retrobar i vam fer assajos a casa meva. Sobretot li agraeixo que s’hagi publicat el llibre.
- Quina va ser la teva participació als festivals de Música Viva de Vic i del Fira Tàrrega?
- La primera vegada que vaig anar a Vic va ser en una cercavila amb els gegants d’Olost, en la primera edició, de 1989. Vam estar-hi dues vegades seguides més amb la gralla i tres amb Band Gog. Vam fer un concert de dues gralles i timbal, amb un repertori de cançons escrites: una suite de Marcel Casellas i peces de gaita del País Basc que passàvem a gralla i la cirereta del pastís va ser la composició dodecafònica de Concepció Ramió, amb dissonàncies, que ens va costar de tocar. Amb Band Gog recordo un concert a la plaça de la Catedral. A Fira Tàrrega, ens van donar un reconeixement per ser el grup que hi havia fet més participacions.
- També vas treballar al Consorci de Normalització Lingüística?
- Sí. Treballant amb Gog i Magog vam tenir el fill, quan jo tenia 49 anys. Vaig entendre que segurament no en tindria cap més i que era una experiència única, que valia la pena viure-la intensament. Tot i que vaig seguir amb Gog, vaig agafar feines que em permetessin tornar a dormir a casa cada dia. Abans, m’havia estat una setmana a Irlanda a fer de professor d’artistes de carrer; a Portugal a muntar una fira de teatre o espectacles diversos... Vaig descartar feines i em van oferir fer classes al Consorci. Vaig estar-hi una dotzena d’anys i l’experiència em va agradar molt. En arribar a la classe trobava unes vint persones assegudes que em deien sí a tot, però moltes vegades no hi havia cap llengua amb la qual ens poguéssim comunicar. Vaig actuar amb gestos, mímica, activitats pròpies dels pallassos. Vaig tenir una experiència interessant quan va arribar una xineta que només parlava xinès. No ens enteníem i s’anava posant nerviosa i tensa. Vaig pensar que l’havia de fer riure fent el pallasso, quan ho vaig aconseguir a còpia de dies, es va anar obrint i va començar a aprendre.
- Qui éreu els components de Gog i Magog?
- Fèiem teatre de carrer de petit i gran format. De les cercaviles vam passar als elements gegants, inflables, al treball amb grues. El nucli inicial vam ser Jordi Pesarrodona, Albert Oliveras i jo. Es va convertir en una gran empresa. Havíem voltant per tot arreu. Quan es va dissoldre l’empresa, oficialment Oníric Produccions, érem quatre socis: Jessi (M. Jesús) Ragués, Jordi Sacases, Pesarrodona i jo. La marca Gog i Magog encara es fa servir i enguany amb un dels socis hem fet un espectacle a Centelles. Dins la marca vam muntar el grup de música Band Gog, a la dècada dels 90, en què vam treure dos CD i vam fer més de 200 concerts per Catalunya, València, Illes Balears, Catalunya Nord i Euskadi. A fer actuacions, hi participava molta gent, però treballant tota la setmana era difícil d’aguantar. Vam muntar la cooperativa Societat SCSL, a partir de la qual contractàvem gent en funció de l’espectacle. A Band Gog érem Andrés Moyano i Pitu Andreu (bateries), Jordi Jo, Xurri Álvaro, José Ramon Quintans i Sam Bäbler (baixistes), Oriol Prieto (percussió), Manel Ribera i Ricard Vallina (violí), Francesc Xavier Riera Xarina i Jordi Casas (grallers), jo (guitarra) i la cantant Míriam Ledesma, d’Artés.
- Quina relació mantens amb Pep Callau i Pepsicolen?
- Bona. Treballava al Sielu i un dia fèiem una cercavila amb Gog i Magog al Tarragonès i ens faltava un component. Jordi Pesarrodona va trobar el Pep en un bar de Sant Joan i va acceptar venir. Arribats al poble, el Jordi va dir-li ‘surt a vendre una camisa’. Va anar a un pavelló on feien un partit de bàsquet i el va interrompre. Quan va arribar recordo que va dir: ‘No em digueu que això s’ha acabat’! Va passar uns anys amb nosaltres. Després va muntar la seva pròpia companyia: Pep Callau i els Pepsicolen, amb Pep López. Ara ha incorporat el seu germà Jordi Callau. Sempre ha vingut amb Pallassos Sense Fronteres i li tinc una gran estimació.
- Quina ha estat la teva feina com a compositor?
- Vaig compondre moltes de les cançons de Band Gog. També vaig fer el ball dels gegantons de Manresa. El ball Nocturn blau, amb Fermí Mor, de Moià, que ballen tots els gegants en comú, de l’Agrupació Bages Berguedà. Mor era geganter i tocava la gralla. Vaig fer d’altres balls de gegants com el d’Olost. A més de balls populars, tinc cançons de folk, per a un grup de ballables que actualment es diu Aiguabarreig, del tipus Tradicionarius. En algunes músiques ja existents, els he posat lletra. A Band Gog tocava el violinista Manel Ribera, ara dedicat a la música contemporània i especialitzat en les escales de microtons. Ha tingut èxit a París, Itàlia i Alemanya, on fa conferències i disposa d’una obra important.
- Com definiries la tasca d’un pallasso solidari?
- No soc pallasso, però hi he treballat molt, fent les músiques d’acompanyament amb la gralla o el saxo en cercaviles i espectacles diversos. Sovint em sabia l’espectacle, però no soc capaç de fer-lo davant de la gent. He estat amb ells als camps de refugiats, països en guerra (Balcans, Senegal), desastres naturals, com el terratrèmol de Pisco al Perú. Però també hi ha els pallassos d’hospital, que fan una feina que admiro moltíssim, perquè és de màxima solidaritat. Els vaig veure actuar a l’Hospital del Niño de Perú. Al local hi havia una senyora, tan important com ells, que sempre els tenia el berenar preparat. S’estableixen forts vincles, fan riure nens greument malalts que quan hi tornen potser ja s’han mort.
«Quan tornes dels camps de refugiats totes les emocions surten de cop i cadascú se les ha de gestionar»
- Quan, com i per què vas entrar a Pallassos Sense Fronteres?
- És un procés. A la guerra dels Balcans, concretament a Croàcia, hi va anar el pallasso Tortell Poltrona, a qui elogio com a artista, persona i fundador de Pallassos Sense Fronteres. No s’ho va pensar gens: va agafar una furgoneta i se n’hi va anar. En conèixer les seves experiències, vam recaptar diners per preparar-nos per anar cap a la costa de Rijeka, com a Gog i Magog, la tardor de 1993. Més tard es va començar a muntar com a associació i ara és una ONG ben estructurada. Recordo que Croàcia ja era turística: ens van portar a un hotel on hi havia refugiats, sense llum ni ascensors i per menjar vam haver d’anar al del costat, ple de turistes i amb tots els serveis en funcionament. En un altre lloc de bungalows el contrast es feia evident, en partir refugiats i turistes mitjançant una reixa.
- Quina és la vostra tasca en camps de refugiats i zones de conflicte?
- Són tasques imprescindibles, però que absorbeixen molt al moment de fer-les. Les he viscut des de segona fila, com a músic que formava part del grup. Penso que per això ho he pogut escriure, perquè en tenia una altra visió. En les circumstàncies més adverses que et puguis imaginar, els pallassos són capaços de crear felicitat, en una hora que es fa una eternitat, per a aquells nens que s’obliden de tot i riuen. Per saber-ho fer, cal ser un àngel.
- D’aquesta experiència et va sortir la vena d’escriptor?
- Així és, tal com diuen, “a les velleses, les bestieses!”. Però és cert que havia escrit molt abans, quan ens complementàvem amb Jordi Pesarrodona que veu molt bé els espais i té molta imaginació per situar els elements com la llum i els colors, mentre jo m’encarregava d’elaborar els guions.
- Com sorgeix el llibre Àngels de llum?
- Hem parlat abans de saber gestionar. Ho vaig fer escrivint i em vaig adonar que les anècdotes que posava en paper no retornaven a la nit i em feien bé. Vaig recordar situacions de viatges des del 1993, que m’havien quedat guardades. Un dia tornant de Lleida amb Pep Tort li vaig comentar, va voler llegir els escrits i em va convèncer per publicar-ho a Parcir: Toni Daura ho va assumir. Vaig revisar els textos per donar-los forma. Escrit en una prosa senzilla, sense construccions enrevessades i planera de llegir, amb lectura fàcil.
- Com el vas construir?
- Tots els capítols, curts, inviten a la reflexió. Del primer dedicat a una benzinera, un lector em va dir que era un lloc màgic, on molta gent coincideix per uns instants. A l’entrada a Bòsnia, el primer senyal de circulació a la carretera és una mina que alerta. Si has d’anar a fer un riu no vagis darrere un arbre, perquè no saps si en tornaràs. Al 2004, el conflicte encara era molt latent, amb cases bombardejades, escoles amb impactes de bales a la façana...
- Com fas el cor fort davant de circumstàncies terrorífiques?
- Em va impactar molt la reflexió del músic serbobosnià Goran Bregovic amb la cançó Kalashnikov. Aquest músic balcànic ens venia a dir que si no et tornes boig és que no ets normal. Però si anem a fer riure no podem posar-nos a plora, perquè ja ho fan ells. Quan un company flaqueja els altres l’ajuden i li donen coratge. L’adrenalina puja al capdamunt. Crec que el més difícil és la tornada perquè la colla es desfà i cadascú ha de saber gestionar les emocions.
- Els artistes feu una tasca solidària, però podeu ajudar a transformar res?
- Deixem un record de llum, però seríem molt pretensiosos si volguéssim transformar res. Fem expedicions de Pallassos Sense Fronteres solidàries, però en un doble sentit: amb els nens i amb nosaltres. El balanç final que en traiem és que hem rebut molt més del que hàgim pogut arribar a donar. Ens ajuda a canviar la perspectiva que tenim del mon.
Josep Noguera Antonell (Pípol), va néixer a Artés el 17 de juliol de 1957, a la casa del carrer Barquera on viu. El pare, Joan, va ser contramestre de la indústria tèxtil de Cal Berenguer, on també treballava la mare, Teresa. Viu amb la seva parella, Rosa Valeri, administrativa del tèxtil Sauleda, amb qui tenen un fill: Jofre, músic especialista en la bateria. Va començar a anar a l’escola de les monges, actual Vedruna, d’on va passar a l’escola de mossèn Miquel, als baixos de la rectoria de l’església parroquial. Després va passar a l’escola Sant Josep i a l’escola Sant Tomàs, de Manresa, i va acabar el COU a l’institut Lluís de Peguera, mentre treballava a la fàbrica Cal Sitges d’Artés. Va fer dos cursos de Filologia a la Universitat de Barcelona, però no li agradava i va fer els estudis de Magisteri a l’Escola Normal de Sants. Entre 1978 i 1981 forma part del grup manresà Setrill, primer com a graller i després com a saxofonista. Diplomat d’EGB i mestre de català per la Universitat de Barcelona, entre el 1979 i el 1983 va treballar de professor de català a l’escola pública, el darrer any al Pare Algué de Manresa. Objector de consciència, es va negar a fer el servei militar. Li van concedir una pròrroga indefinida. Va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Artés de 1983 a 1987. En el període 1983-2004 va fer classes de gralla a Artés, Avinyó, Oló, Moià, Sant Feliu Sasserra, Olost, Sant Bartomeu del Grau, Sallent, Balsareny, Navàs, Gironella i colònia Viladomiu, Berga, Sant Julià de Cerdanyola, Monistrol de Calders, Sant Joan de Vilatorrada, Súria, Sant Salvador de Guardiola, Navarcles i Manresa (gegants de la ciutat, colla castellera Tirallongues, gegants del Poble Nou, la Balconada, Xàldiga i el Xup). El 1987 es va llicenciar en Història Medieval. El 1988 va ser cofundador de Gog i Magog, amb Jordi Pesarrodona. El 1992 va presentar a Barcelona el Concert per a dues gralles i percussió, amb Francesc Alexandri i Pitu Andreu. De 1993 a 1999 va ser cofundador de Band Gog: una banda musical de folk-fusió, amb qui va publicar dos CD: Band Gog i Colors. De 1995 al 1997 va ser cofundador i membre de l’orquestrina Bran! El 1999 va formar part de la Tremenda Banda, de Lluís Pinyot, dedicada a l’espectacle familiar i d’animació, on tocava la guitarra. Del 2001 al 2003 va participar, en l’àmbit de composició i arranjaments, en la fundació i els primers anys de vida del grup Enre9 Folk. El Perfil
Del 2004 al 2006 va formar part com a guitarrista i graller del grup Kolomba, una fusió intercultural amb músics del Senegal, com també ho va ser, el 2006, Djilandiang. El 2007 va col·laborar en la creació de l’espectacle Africat, amb l’Escola Municipal de Música d’Artés, amb cantants, percussionistes i ballarins africans. El 2008 es va presentar al teatre Kursaal: Encontres; de Casamance a Catalunya en blanc i negre, amb el Casal Cultural de Dansaires Manresans, també amb cantants, percussionistes i ballarins del Senegal. El 2009 va intervenir al Tradicionarius del grup Ateneu Bendula, una barreja de música, dansa i cultura de Senegal i Catalunya, amb projeccions de vídeo. El 2010, crea un espectacle pedagògic per a públic escolar i familiar amb Touty Mane, Cheikh Koite i Francesc Riera, sobre el mestissatge cultural catalanoafricà. El 2011 va formar part del grup Amar Mende per acompanyar la cantant de Buriàtia, Oyuna Baturova, per jugar amb les barreges de músiques de l’Àsia Central i la Mediterrània. El 2014 es va presentar a Sant Joan de Vilatorrada una performance amb els bastoners d’Artés acompanyats per músics d’aquí i del Marroc jugant amb plena llibertat sobre les músiques pròpies del Ball de Bastons d’Artés. També al 2014 intervé en l’espectacle Ángel de llum, amb el qual ha fet col·laboracions en els 25 anys de Pallassos Sense Fronteres al Teatre Lliure i al Kursaal. És autor de gran part del repertori de Band Gog, en solitari o conjuntament amb Manel Ribera, de diferents balls de gegants, de diversos ballables folk i de música per a espectacles de carrer: Foc, de Gog i Magog, i les músiques de la Cavalcada de Reis manresana del 2003, en col·laboració amb Marc Monsó. Ha fet els arranjaments musicals de l’espectacle Freaks, de Gog i Magog, juntament amb Josep Bashi. Va ser coguionista del documental Teranga sobre l’expedició de PSF a Casamance el 2006 i coautor dels textos de la majoria d’espectacles de Gog i Magog. Ha participat en sis expedicions de Pallassos Sense Fronteres: 1993 i 1994 a Croàcia, 2004 a Bòsnia, 2006 al Senegal, i 2008 a Perú i Kosovo. Ha col·laborat en directe o a l’estudi de gravació amb Joan Rectoret (baix elèctric), Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica), Diego Cortés (guitarra flamenca), Enric Canada (percussió), Manel Camp (piano), Abdoul Souma (Guinea Konakry, percussió i dansa), Antunes Nasser Neto (Brasil, viola caipira), Mohamed Souleimane (Marroc, violí), Bamba Lamine Mane (Senegal, percussió i dansa), Bakary Keïta (Senegal, percussió i veu), Touty Mane (Senegal, veu i dansa), Tenzin Choegyal (cantant del Tibet), Hayaf Yassine (Líban), Moslem Rahal (Síria, nai) i Wang Fang (Xina, flauta electrònica).
