Tacos Galos
L’obertura a Manresa el mes de març de l’onzè local a Catalunya de la cadena de menjar ràpid Tacos Galos va generar molta expectació i la policia local –perdó, la guàrdia urbana– hi va haver d’anar a regular el trànsit. Ara bé, el fet que tota la retolació de l’establiment fos en castellà va motivar queixes i la intervenció de l’Ajuntament, segons m’expliquen. El fet és que l’empresa ho va esmenar parcialment i fins i tot se’n va fer ressò a les xarxes, amb un to una mica reticent. El cas és que la presència del català hi és força testimonial, però la imatge és una prova que ho van fer, encara que fos molt parcialment.
Olímpia
Les obres del carrer Guimerà avancen a tota pastilla. Potser és aquesta velocitat la que ha fet que una bona iniciativa per aproximar la cultura als vianants tingui una petita pífia. Una pífia que segurament encara s'és a temps de corregir. Precisament un vianant del carrer Guimerà m'explica i ho acredita la foto adjunta que en el terra de davant de l'antic cinema Olímpia, on hi ha actualment una coneguda botiga de roba, hi han col·locat una làmina de ferro amb una inscripció que diu Cinema Olímpia (1926). La petita o gran pífia, segons es miri, és que el cinema Olímpia va ser inaugurat el 8 de juliol de l'any 1927. És clar que algú pot dir que això és filar molt prim.
Arran s’equivoca
Una amable lectora em fa arribar aquesta imatge d’una pintada al carrer Camp d’Urgell signada per Arran, que reivindica la independència, el feminisme i el socialisme. Llàstima que els logos del costat de cada lema no acabin de coincidir!
Un ciutadà anomenat Toni Latorre
El mateix diari es feia ressò, en l’edició del 17 d’abril, en l’apartat de les necrològiques, de la defunció del docent Toni Latorre, que el rotatiu batejava com a “professor de Manresa”. El cas és que llegint el cos de la notícia es deia que la informació provenia del Diari de Terrassa, malgrat que l’equívoc continuava amb l’afirmació que l’alcalde de Manresa, Jordi Ballart (sic) havia lamentat la defunció, i que la notícia havia provocat consternació ens centres manresans on havia treballat, com ara l’institut Montserrat Roig i l’entitat Som Riures. Vaja que el redactor no tenia el dia.
L’edat no perdona
El diari Avui –actualment El Punt Avui– acaba de complir justament 50 anys i això, evidentment és motiu de felicitació, pel que va representar en la història del periodisme en català. Però, com que ningú no s’escapa dels follets de la premsa, em faig ressò aquí de l’errada que em passen, de la defunció de la manresana Dolors Rusiñol Corominas, a l’edat de... 1000 anys! Almenys això és el que publicava el Punt Avui a la seva pàgina web, el dia 11 d’abril. Feta la investigació pertinent, veig que la Dolors va morir als 85 anys i no cal dir que acompanyo en el sentiment els seus familiars, però no em puc estar de recollir aquesta curiosa pífia.
La història d’una porta
M’expliquen que a Manresa hi ha una casa modernista situada davant del col·legi Renaixença, com que és molt velleta ha conegut molta gent, entre ells el president Macià quan va venir a inaugurar l’escola, i també els veïns, comerciants i vianants. Un dia aquest edifici anomenat Casa Torra va decidir canviar la seva porta d’entrada de fusta amb decoracions modernistes per una vidriera i donar més llum a l’escala, per això va llogar uns paletes per fer el canvi i llençar a la foguera la porta vella. Però a prop hi tenia un comerciant molt emprenedor i implicat amb els corrents catalanistes culturals, que coneixia la casa com a veí i els paletes com a clients. Era l’Urbici Selga Torras i ell, amb el carro de repartir el ciment, va salvar la porta de la crema i li va donar una segona vida muntant-la al magatzem que estava construint als afores de la ciutat, a la cra. de Vic prop del Pont de Ferro. Els anys van anar passant, la ciutat es va fer seus els afores i aquest magatzem el van enderrocar per fer-hi pisos, llavors l’Urbici ja no era entre nosaltres i la porta va tornar a quedar desemparada. Sortosament, una de les joves de l’Urbici, la Maria Àngels Brunet Salomó, a qui agradaven els trastos vells, junt amb el seu fill Jordi, es van encarregar de situar-la a cobert i salvar-la un cop més. De llavors ençà han passat més de 25 anys i el Jordi ha provat de donar-la a la Casa Torra amb la condició de restaurar-la i situar-la visible a l’entrada. Com que la porta fa molt de temps que és lluny de casa seva, i el que no es coneix no s’estima, no troba la manera de tornar amb els seus. Finalment la ciutat, per mediació de l’alcalde Marc Aloy, l’acollirà i l’exposarà al Museu de l’Aigua i el Tèxtil per a benefici de ciutadans veïns i comerciants. Un bon final.
Penitent
Més d’un lector de la revista m’ha comentat que en la processó del Divendres Sant, que va tenir molt seguiment, com cada any, va despertar força curiositat i sorpresa la participació d’un únic penitent vestit amb la corresponent vesta encaputxada, que arrossegava unes cadenes espectaculars durant tot el recorregut. Em diuen de bona font que es tracta d’un penitent conegut en els ambients de les entitats culturals de la ciutat, del qual no diré el nom, per respectar l’anonimat de la vestimenta.
