Des d’ahir que estic de mala lluna. Al matí, mentre m’estava preparant el meu Nesquik amb melindros, en mirar per la finestra de la cuina vaig veure, al terrat, una bossa de plàstic amb el que semblava una tifa dintre. Tenia un aspecte i color poc habituals. No podia ser obra de cap animal. Tot i que les restes no tenien aparença humana, només hi vaig trobar una explicació --visc en una planta baixa i tinc veïns al pis de dalt, una parella jove d’ús quaranta anys. Indignat, em vaig vestir ràpidament, vaig agafar la bossa sense miraments i vaig pujar els vint-i-quatre graons que separen les nostres vides amb una agilitat que, a vuitanta anys, em va sorprendre. La fúria em rejovenia. En arribar al seu replà vaig començar a tocar el timbre insistentment. ”Doneu la cara, maleducats!”, “Sé que heu sigut vosaltres!”. Van tardar molt, però finalment es va entreobrir la porta. “Està bé, senyor Llorenç? Què li passa?”. “No estic bé, i em passa que estic molt enfadat!”. Els dono la bossa. “Això és vostre. Trobeu normal llençar merda al terrat del veí de sota?”. ”Disculpi”, diu ella, “però no hem estat nosaltres”, i ell va afegir: ”el color de les nostres deposicions no sol ser verd florit. Ha llegit aquesta etiqueta? Miri”. “Jo no sé anglès”. “XX587II POOBAG NASA.U.S. Sembla un regal dels seus amics americans”. Em torna la bossa, per afegir irònicament “bon dia” i tanca la porta. Em vaig quedar al replà estupefacte retraient-me que potser havia d’haver reflexionat una mica abans de pujar. Ara, que em tornava a mirar el contingut de la bossa, era evident que aquella substància no era humana, o sí?
No sabia si trucar al 012 o llençar-ho directament al contenidor d’orgànica. El més important era no tornar-se a precipitar i vaig fer el que s’ha de fer en els temps que corren, consultar el Google Lens. Em va confirmar que allò eren excrements humans evacuats en alguna missió espacial. ”Això amb el temps anirà buscat”, em vaig dir, i ho vaig amagar dins un pot de llauna de galetes daneses a l’armari de sota l’aigüera de casa. Al vespre, el telenotícies informava que des del matí, i en un cel sense núvols, per tot el territori hi ha hagut una pluja de bosses, moltes de les quals exploten en entrar en contacte amb l’atmosfera, deixant anar el seu contingut en forma de gotes de matèria orgànica que s’han anat dipositant a terra. La gent, abduïda i meravellada, surt de les cases, es treu la roba i amb els braços oberts rep el Manà de la Nova Era.
