Observem un comboi excepcional dels Ferrocarrils Catalans a l’estació de Manresa Riu, on no arribaven trens de viatgers. La xemeneia porta el número 29, arrossega dos vagons i està en una zona de dipòsit de mercaderies, amb fustes al damunt d’una via inutilitzada. El 6 de gener de 1956 va ser el primer any que l’antic Tramvia o Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga, ara oficialment Compañía de Explotación de Ferrocarriles por el Estado, organitzava la cavalcada de Reis per als seus treballadors. Hi ha banderes espanyoles arreu i una de Falange, a la finestra de l’edifici de l’estació. M. Teresa Santamaria, que vivia a la porteria de la Fàbrica dels Panyos, ens assegura que als anys 50 no hi passava cap tren de passatgers, llevat d’aquest dels Reis. De tant en tant, baixaven vagons buits a la platja de vies de Manresa Riu, on quedaven estacionats com a magatzem de vagons. La locomotora va ser construïda per la Maquinista Terrestre i Marítima (MTM), de la Barceloneta. Al mig veiem l’edifici de l’estació, on vivien alguns treballadors de la línia de Manresa a Olvan. Al darrere, hi ha la fusteria Alcañiz i la farinera Albareda. Al fons s’hi albiren els molls de càrrega protegits per una gran marquesina triangular. El primer vagó del tren té les llindes de les finestres arrodonides amb vidres que s’aixecaven i el segon és més petit. A l’esquerra hi ha vagons de càrrega en una via a tocar del riu i a l’altra llera el penya-segat de Coll Manresa, amb una estructura que protegeix la via de la Renfe. Més endarrere, l’esplanada del Congost, que no es veu a la foto.
Daniel Farràs, exfuncionari de la direcció financera del ministeri de Defensa francès, recorda que el seu pare, que va néixer el 12 de setembre del 1921 a Manresa, als 16 anys va ser voluntari a l'exèrcit republicà, amb permís patern. Presoner a Gandesa durant la batalla de l'Ebre, va passar per camps de concentració. L’exèrcit republicà va informar als pares que estava oficialment desaparegut, com consta al registre informàtic de la Generalitat. “No he fet res per canviar-ho. És un testimoni més d'una veritat històrica episòdica. És divertit ser fill d'una persona desapareguda”. Va treballar de maquinista al Carrilet, en la línia Manresa-Olvan, en el transport de mercaderies. Una de les seves passions era la fotografia. Als anys 50 poca gent tenia màquines de retratar i els fotògrafs es guanyaven la vida fent fotos familiars als bateigs, comunions, casaments i festes religioses. La vida econòmica també en l’àmbit local anava emmarcada de manera rígida pel corporativisme falangista. “Hi havia una dotzena de retratistes registrats a Manresa i el cap del sindicat professional, Joan Vert, pensava que no hi havia lloc per a ningú més. El pare va insistir i per fi va obtenir la desitjada autorització”. Va deixar de ser ferroviari per dedicar-se a la fotografia professional i artística, amb segell propi al número 10 del Remei de Dalt. Quan els anys 1959-60 una petita recessió va fer minvar la clientela, va decidir provar sort a França. El 1960 va trobar treball a la fàbrica siderúrgica de Pompey, a 10 quilòmetres de Nancy, fins que va obtenir permís d'instal·lar-se com a pintor artesanal. Va morir el 18 de setembre de 1968.
