El volum reuneix en 260 pàgines els tres poemaris ja publicats, al costat dels poemes de Delit d’estels musicats per Manel Camp i un bon aplec més. Calderer, quintaessenciat. Coincidint amb la publicació d’aquest article, es podrà consultar la pàgina web de nova creació, dedicada a la figura i l’obra de Calderer, a l’adreça: https://www.memoria.cat/lluis-calderer
Sant Jordi 2026. Portem sis anys amb l’absència de Lluís Calderer. Set sense veure’l a les parades, perquè per Sant Jordi del 2020 érem en ple confinament. Paga la pena aprofitar que aquest és el primer Dia del Llibre que tenim a l’abast la seva poesia completa, i recuperar el mestre estimat a través de la lectura. No n’usurparé la veu. Recorreré tant com pugui a la seva poesia. N’atendré versos i pensaments, i els compartiré amb vosaltres. Al capdavall, moltes de les coses que ell ja observava sobre el món dels darrers anys, compromès com va estar sempre amb el país, són tendències que s’han accentuat. A Diàleg amb la poesia (1996), ens alertava dels «fenòmens característics del nostre temps que justifiquen poder considerar la vida interior com l’espai per excel·lència de la llibertat», i això que érem lluny dels excessos amb què Trump, Netanyahu o Vox traspassen límits cada dia per estrènyer drets i paraules, reinventades amb la voluntat alienant del neollenguatge sobre el qual ens alertava Orwell i se’ls havia avançat Goebbels. La violència d’ultradreta comença a vegades sobre algunes paraules, s’aplica tot seguit a diaris i llibres, i es corre el perill de passar del gargot de tinta al de la sang, quan els mots acaben buits, fets drap al vent de les proclames.
La poesia i l’ensenyament de la literatura són un recurs preventiu. Cal no fer tard. Calderer creia en el paper formador de la paraula i no va parar de comprometre’s. Els versos que va escriure ens endinsen en el seu refugi interior, però l’hi trobem amb totes les finestres obertes. Fixem-nos en el poema d’El pacte clos titulat «2 de març de 1974», quan crida preguntes al vent com «Per què no tenen ales els carrers?» o «Qui diu que el vent de març multiplica esperances?», però tot seguit deplora que «al punt que arriba l’hora» sentim al coll «l’estreta del garrot». Se solidaritza amb Puig Antich, executat pel franquisme a la presó model de Barcelona aquell dia de març, quan la nit que queia damunt la dictadura afilava «els ullals dels llops» i els «contenidors» anaven plens «dels més grans mots». Aquest compromís s’emmarca en la lleialtat a la llengua catalana, a la nostra cultura i al país. L’explicita també un altre poema, publicat ara per primera vegada: tallants, els versos de «Seixanta anys i encara» ploren la mort del president Lluís Companys, afusellat un llunyà dia de postguerra, com aclareix la data afegida d’epígraf, 15-10-1940. El fragment central diu així: «I els peus descalçats / a terra, / amb la terra, / de la terra. // I un clam / i resposta / de bales. // I tot el cos / a terra, / amb la terra, / de la terra. // I encara el tret / de gràcia! // I el silenci / confessant / l’inconfessable. // I un ric-ric / a la cadena / de dies morts / sense ànima». La forma mateix ho expressa: els versos arriben curts i tallants com bales des del dolor, però també curts i fràgils com llàgrimes des del desemparament. Obren i tanquen el bloc citat dos versos mig contradictoris, entre el lament i el desig: «I avidesa de nit. I recança d’aurora.» Que afilat aquell filaberquí que barrina i barrina al moll de la ferida dos cops, amb els tres cops successius dels complements que situen els peus descalços i el cos «a terra, / amb la terra, / de la terra», primer vertical, després ja no.
És un flash-back cap a les arrels d’una esquerda que perdura avui. Ho subratlla aquell «i encara» que burxa al títol. Recórrer al record de Companys connecta amb un recurs que ell mateix havia destacat a Diàleg amb la poesia, quan en uns versos de Jordi Sarsanedas («El president Macià se’ns ha mort en el pessebre. / Si n’eren tres tambors, bandereta barrada») hi detectava la menció a la mort del president Macià per Nadal i, tot seguit, una referència a la Guerra Civil, amb la República concentrada metonímicament en la polisèmia del «barrada» (barrada la quadribarrada), eco també d’un llibre de Lola Anglada, El més petit de tots, escrit a partir de la cançó que deia: «Si n’eren tres tambors...», Calderer escriu el que escriu perquè llegia com llegia, excel·lint-hi i traient-ne punta.
Detalls
A «Plenitud de l’ésser», de Diàleg amb la poesia, Lluís Calderer ens havia ensenyat que una de les «empreses més riques i suggestives de la poesia contemporània és aquella que recupera la dimensió ontològica [...] en la més pura immediatesa i evidència de la realitat de les coses». Podem recuperar la plenitud del nostre ésser en la bellesa fugissera i més lleu, temporal i arrelada. En el més particular, local, petit i humil. En els detalls de tot el que ens envolta.
Aquí prenen especial relleu els poemes localitzats a Manresa, dins espais i temps concrets. Poemes com «Terrat» de Mentre la pols es mou o «Celobert» d’El pacte clos. Al primer, hi llegim que les «mans es parlen / en arribar / la boirina del silenci, / i nosaltres les mirem / com si volguéssim entendre / els signes estranys que, morosos, / teixeixen els dits». Al llarg dels versos següents, la pluja d’agost d’un diumenge a la tarda erigeix codis similars, quan «ha tenyit les parets / de les velles cases / amb l’atziac olor / del sac del drapaire», i la vista s’atura als «nus filferros rovellats / curulls de gotes suspeses». Són llàgrimes que tremolen, a punt de caure, mentre del celobert «pugen confoses espaiades veus». És l’instant de mentre la pols es mou. Calderer acaricia els detalls, com exigia Nabokov als escriptors. Furga en el mateix bon Déu dels detalls que perseguia Flaubert.
Seguim-lo a «Celobert». La llum del matí incideix sobre el ciment. «Un toc de rosa aviva el gris malalt / dins el quadrat de parets maculades. // S’apaguen els sorolls de l’esmorzar / mentre la roba estesa a les eixides / s’embeu els fums de les cuines de baix.» El poeta mira i escolta, veu i sent, percep i sap, quan la realitat de les coses el connecta amb el pas del temps i el poc que hi durem. S’hi entreté. Amb detalls i pels detalls, l’escena dura. Pel seguiment i la fixació, perdura. «La dona del quart pis, menuda i plena, / deslliga amb mà somorta el davantal. / Fa un gest de desvoler i s’asseu fadada. / Lliscant per espirals de pensament, / davalla al fons del pou o s’amarina? // L’agulla diu que són tres quarts de nou. // Llepa el gat als fogons la llet vessada. // Un fil de llum, fletxa de blanc certer, / topa amb el vidre brut de la finestra.» Més clar no es pot dir, malgrat la insuficiència amb què les paraules s’enfronten a l’entropia del món. La poesia s’omple d’humanitat i fa el que pot. Es diu a «Miratge»: el mot no dit esdevé, senzillament, «els cossos en gest i ofrena de tot en el tot».
Manresa serveix tan bé com qualsevol altre indret del món: és metonímicament l’univers. No són menys concrets els altres poemes, quan parteixen de poetes i artistes, de músiques i obres clàssiques, d’una citació, un paisatge, un arbre o un moment del dia. Tot és carn de poema. També el dolor del món, quan «fuig l’esglai transfigurat en cant», quan triem l’incert de la vida abans que l’inert de la mort. Ho diu el poema inicial d’Essència del temps, el seu primer llibre: «cap a l’incert, contra l’inert, empeny / segur, cèl·lula en flor, matèria viva». Sempre la vida. També la del mot que ens parla «en el temps, contra el temps», quan, «rotund, el traç és signe», convertit «l’espai en blanc» en «solc d’eternitat ofert a la memòria». El mot s’omple de vida trèmula per ser «segell del Temps que ha destruït el temps», com Calderer escriu rotund al primer poema de Mentre la pols tremola.
Som aquí. Llegim-ho a «Encara», dins El pacte clos. «Potser en un gest humil tot recomença / quan fa sentit i s’estructura en faula, / quan l’ull esquiu s’ha obert a la mirada / i algú amb amor ha fos vida i paraula». Sí, llegim avui Lluís Calderer.
