L’arquitecta Mònica Mendoza, màster en Teoria i història de l’arquitectura, va presentar a la sala de conferències de l’Ateneu les Bases la situació actual de les fàbriques tèxtils del Cardener, acompanyada d’Eudald Serra, director del Museu de l’Aigua i el Tèxtil, que ha editat el llibre, amb voluntat divulgativa, però també de crear consciència per augmentar les possibilitats de conservació d’aquest patrimoni. Amb introducció d’Antoni Vilanova, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic del 2014 al 2024, remarca en el llibre que és “un excel·lent treball, materialitzat a partir d’una anàlisi rigorosa i multidisciplinària que aborda, tant l’evolució històrica i arquitectònica de les fàbriques i colònies de la vall del Cardener, com l’impacte que va generar la seva implantació en la formalització d’un nou teixit productiu”. Mendoza va explicar la investigació duta a terme assenyalant que les fàbriques que apareixen en l’obra compleixen tres requisits: són tèxtils que van néixer amb l’aprofitament hidràulic del Cardener, d’altres utilitzaven vapor i carbó com a fonts d’energia motriu i moltes van utilitzar canvis d’ús incorporant el carbó com a font d’energia complementària a la hidràulica per augmentar la productivitat. La investigació reivindica el conjunt fabril del Cardener, menys estudiat que el del Llobregat, amb la voluntat de veure’l com un conjunt, per aturar la tendència a l’abandonament i constant deteriorament.
Parteix d’un anàlisi geogràfic i històric. El Cardener neix al nord del Solsonès i s’ajunta amb el Llobregat a Castellgalí, amb un traçat de 87 quilòmetres. Al llarg del recorregut van funcionar-hi 35 fàbriques tèxtils (només una, la Gafa, de la Coma i la Pedra, al Solsonès) mentre les 34 restants es concentren entre Cardona i Castellgalí, en una distància de 40 quilòmetres de riu. A la dècada dels 70 del segle XIX van començar a funcionar nou fàbriques. S’ubicaven principalment als nuclis urbans (vint, de les quals tretze a Manresa), però també en nuclis com Cardona, Súria, Callús o Sant Joan de Vilatorrada. D’altres quinze en àmbits rurals, set formaven colònies i les altres vuit es trobaven prou a prop de sectors urbans perquè els treballadors s’hi poguessin desplaçar diàriament. Des les 35 fàbriques, set han desaparegut, (sis d’elles de Manresa: Carné, Roca, Pont de Fusta, Cots, Pont Vell i Roques de Sant Pau), tretze d’abandonades sense ús concret, catorze amb usos industrials o comercials parcial o total i una de transformada, la fàbrica de Cal Gallifa a Sant Joan, que des del 2003 és un equipament cultural municipal, amb diferents usos com biblioteca i sala polivalent. Mostra imatges del paisatge industrial del Cardener, amb fotografies històriques i d’altres més actuals: el pas del Cardener per Cardona amb dues de les seves fàbriques, Callús, Sant Joan i Manresa.
Pel que fa a les tipologies de fàbriques, hi ha predomini d’una nau amb plantes (baixa i primer pis) de format longitudinal i pilars a l’interior; la fàbrica de pisos formada per diverses plantes, normalment amb dues filades de pilars a l’interior i la coberta amb dents de serra, com la seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Les colònies estaven formades per l’espai productiu de la fàbrica, però també pels elements necessaris per al seu funcionament (resclosa, canal, turbines, tallers); espais de residència i serveis, necessaris per a la vida de les persones, com els habitatges, acompanyats de serveis com escoles i botigues i espais de socialització com bars i teatres, i els espais de domini: les torres i cases dels amos, i les esglésies. Funcionalment, segons Jordi Clua Mercadal, hi ha tres tipus de colònies: bàsica, Giró de Súria; desenvolupada, Antius de Callús; evolucionada, Valls de Sant Mateu de Bages i Els Comtals de Manresa. Actualment, la colònia Giró o Fusteret de Súria ha desaparegut parcialment, ja que només s’han conservat els habitatges; la colònia Antius de Callús és l’única colònia tèxtil abandonada de la zona. En l’àmbit de les colònies habitades i en ús n’hi ha cinc de les evolucionades: Colònia Palà (Navàs), Valls (Sant Mateu de Bages), Cortès (Callús), Els Comtals (Manresa) i Carné (Castellgalí).
Pel que fa al tipus de protecció, és molt lamentable que la consciència sobre la importància del patrimoni industrial no s’ha desvetllat a casa nostra fins al segle XXI. L’estat actual és que Els Panyos disposa de protecció cultural i urbanística com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), des del 2009. En risc greu, la Fàbrica dels Polvorers de Manresa, tot i ser un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) des del 2012, com també ho és des del mateix any la colònia dels Comtals. Pel que fa a les 28 fàbriques conservades del Cardener, només dotze disposen d’algun tipus de protecció cultural, set de protecció urbanística total o parcial i nou no tenen cap classe de protecció i ni tan sols estan inventariades i, per tant, sense cap planejament municipal. Mònica Mendoza va concloure que les fàbriques de riu que no han format colònia són les que pateixen més abandonament. Pel que fa a la ubicació, les fàbriques amb més usos nous estan dins de les colònies. Les fàbriques de pisos d’entorn rural són més problemàtiques i amb grans possibilitats de desaparició. Moltes són de titularitat privada, però la iniciativa municipal disposa d’eines per poder-hi intervenir. Mendoza entén que caldria protegir sobretot el conjunt de les fàbriques del Cardener d’àmbit local que tendeixen a l’abandonament. El llibre demostra com el curs de l’aigua ha configurat històricament l’arquitectura i l’urbanisme d’aquests indrets del Cardener. A l’epíleg dedica dues pàgines a cadascuna de les fàbriques i colònies, amb una fitxa tècnica, l’estat de conservació amb imatges aèries per contextualitzar-les i fotografies actuals. Acaba l’obra amb una bibliografia de referència.
Tal i com manifesta Eudald Serra, als anys 80 i 90 del segle passat hi va haver molta impunitat. En aquest sentit, alguns municipis han quedat en evidència. Protegir dona uns drets, però també unes obligacions. Gràcies a les ajudes públiques s’hi poden trobar nous usos. Cal valorar el conjunt patrimonial perquè crea un paisatge i un tipus d’hàbitat de les persones que hi van viure que ens connecta emocionalment: els nostres avis i besavis hi van viure i créixer molt arrelats. Som el que som pel nostre passat industrial tèxtil gràcies als rius Llobregat i Cardener. Per tant, aquesta realitat ens lliga molt al present, de tal manera que l’actual voluntat de protegir ens connecta profundament amb la nostra història recent. Actualment hi ha un corrent que propugna eliminar les rescloses perquè els rius flueixin com abans, ja que no tenen ús energètic a mida que van desapareixent les turbines i manca un manteniment constant. Mendoza recorda que a més del curs del Cardener hi ha el del canal que va de Cardona fins a Manresa, amb molts llogarrets d’origen medieval perquè venien dels molins moliners. En el cas de Manresa les rescloses estan protegides, fet que entra en contradicció amb el posicionament de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que afirma que s’han de treure. Potser caldria buscar una solució intermèdia, perquè hi ha diverses opcions.
