Em dic Jean‑François Taly i tinc 47 anys. Vaig néixer i créixer a França, en una ciutat envoltada per altres municipis de la perifèria de París. L’any 2008 vaig venir a Catalunya per fer una estada postdoctoral al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. La meva especialitat és la bioinformàtica; és a dir, l’ús dels ordinadors per analitzar resultats d’experiments de biologia. Treballàvem en un edifici que potser alguns lectors coneixen, ja que es troba just darrere de la platja de la Barceloneta. Era molt agradable poder desconnectar a la platja després d’un dia intens davant la pantalla. Els companys del laboratori érem tots estrangers i, en un primer moment, no ens vam integrar gaire en la societat catalana. Formàvem part d’aquesta comunitat de treballadors internacionals, sovint de pas, que viuen majoritàriament entre ells i parlen sobretot anglès. Lluny de les nostres famílies, organitzàvem diverses activitats socials, i va ser així com vaig conèixer la meva parella, una manresana que estudiava a la UAB. Gràcies a ella he pogut aprendre català, conèixer millor la cultura del país i, finalment, integrar‑me en la societat catalana.
Durant aquell període vaig descobrir Manresa. A primera vista, he de reconèixer que no em va cridar especialment l’atenció, però la gent que hi vaig conèixer era molt amable. A poc a poc vaig començar a apreciar els diferents ambients i el caràcter de la ciutat. Després de sis anys vivint a Barcelona, vam marxar junts a França, concretament a Lió, on vam viure durant set anys. Finalment vam decidir tornar a Catalunya per establir‑nos a Manresa, amb l’objectiu d’estar més a prop de la seva família i dels nostres amics. He de dir que la pandèmia em va fer perdre les ganes de viure en una gran ciutat i em va semblar que Manresa, al capdavall, ho tenia tot. Actualment treballo des de casa per a una empresa francesa, com tants altres professionals del sector digital. Per a mi és una organització ideal: em permet continuar col·laborant amb laboratoris d’alt nivell tècnic, que sovint es troben en grans ciutats, i alhora viure en una ciutat mitjana on la qualitat de vida és millor.
El que més m’ha sorprès de la societat catalana és la voluntat compartida de preservar les arrels culturals del país. A més de l’oferta cultural de l’Ajuntament, els teatres i els conservatoris, hi ha nombroses associacions que mantenen vives tradicions ancestrals com els castells, els bastons o les sardanes. Una de les tradicions més emblemàtiques són els gegants. Ara que tenim un fill, no ens perdem cap trobada: és un espectacle lúdic molt adient tant per a la canalla com per als pares, sempre acompanyat de música i, si hi ha sort, d’una botifarrada. El nostre projecte de futur és quedar‑nos aquí i educar el nostre fill combinant el millor de les tradicions catalanes i franceses. M’agradaria trobar feina a Manresa, però en el meu sector hi ha poques oportunitats. Crec que Catalunya hauria d’adoptar un model de repartiment territorial més equilibrat, on les capitals comarcals tinguessin més poder de decisió i estiguessin ben connectades amb una bona xarxa de trens, autobusos i carreteres. Això facilitaria que les empreses s’instal·lessin en zones menys poblades. Ciutats secundàries com Manresa, Lleida o Girona haurien de tenir més pes en el teixit econòmic del país. Gairebé tot passa per Barcelona i el transport públic no està a l’alçada.
