El fons més gran és de Carme Serra, vídua de Modest Francisco, que va cedir l’arxiu. També ha anat ingressant obres que s’han endreçat, guardat i conservat. És un fons artístic, ja que les fotos històriques es guarden a l’ACBG. Coincidint amb la jubilació del director, Francesc Vilà, s’ha fet una exposició retrospectiva del fons, amb la restauradora Montse Puchades, per potenciar una mostra rigorosa, endreçada i diversa. Hi conflueixen autors vinculats al Museu. Són artistes manresans que han treballat a la ciutat o voltants. Hi ha moltes maneres de veure la fotografia: documental, reportatge, creativa o estètica. Casas explica que han prioritzat fer-la el més digne possible, amb una presentació sòbria, centrant-se en aportacions fotogràfiques amb disseny de Ramon Porta. Modest Francisco, escollit per la qualitat de l’obra i per ser el fons principal del Museu, mostra tres fotos representatives, inclosa la del cartell de presentació: repartiment de diaris a l’estació amb un tren de vapor en un dia plujós; l’entranyable torero manresà Pepe Planas, Planitas, oncle del periodista Xavier Prunés i cosí del doctor Llatjós; i seminaristes que juguen un partit de futbol amb sotanes, obra representativa de finals dels 50. Passem de l’anècdota humana a la sobrietat de Josep Barés, un artista que prioritza el rigor de la imatge desitjada, amb habilitat per saber expressar-la amb els elements tècnics, en l’àmbit de l’escultura, la pintura i el gravat. Centra l’atenció en la pretensió que els materials utilitzats especulen amb la disposició estètica de la imatge. Professor d’Arts i Oficis va idear Quaderns de Taller i n’és membre fundador com Lluís Calderer i Manel Camp. Per invitació, s’hi van incorporar els fotògrafs Joan Segon i Enric Casas. Com a artistes plàstics va convidar Pere Porquet i Josep M. Massegú. També en van formar part Pere Fons i Jaume Badia, en l’àmbit literari, entre d’altres. El pintor i fotògraf Robert Gardeñas, deixeble d‘Evarist Basiana, president de l’Agrupació Fotogràfica de Sant Adrià del Besòs, va ser responsable de la botiga Espinal Vendrell del Guimerà i primer president de Foto Art Manresa, que es va constituir el 7 de desembre de 1976. El seu retrat fotogràfic, en un clar-obscur molt marcat, sobretot en la mirada: “té una força brutal, d’un gran dramatisme”.
Enric Casas participa amb fragments d’una col·lecció del 1994, quan Vilà li ensenyà “els magatzems i rampoines vàries” del museu, en què va fer retrats “en uns matins de dissabte d’hivern amb molt fred i de pseudocongelació”. Remarca una natura morta i una foto de Franco abandonada amb “el yugo y las flechas”, que s’explica sola. Arran d’haver obtingut un dels premis Lacetània, amb la seva dona Àngels Arrufat i Joan Segon van participar en una exposició sobre espais industrials del Llobregat Nord, del Clot del Moro a la Puda. Santi Bajona, empleat de l’Anònima, va lligar l’afecció al món dels concursos, amb obres de molta grapa, com la foto d’una copa amb terratzo i el reflex de l’ombra sobre el terra. Rosalina Camps, de Bagà, que va fer de perruquera a Manresa, autodidacta i fundadora de Foto Art, mostra una de les fotografies més conegudes: amb la capa damunt del Pont Vell, anant cap a la Cova: un dels artificis creïbles que li van funcionar molt bé, com a demostració de la seva gran habilitat pictòrica. “Molt religiosa alhora que molt múrria per ficar-se amb tothom i ser capaç d’estar davant i darrera l’objectiu”. M. Dolors Cots, presidenta de l’entitat, es va dedicar a la formació fotogràfica. De la mà de Montse Roldan en va fer classes a presons com la Model. En l’exposició reflecteix el dia que els gegants van entrar a la presó barcelonina. Josep Grifoll, manresà que viu a Casserres, va estudiar fotografia a l’IDEP, pintor i poeta underground, “molt torturat personalment per fortes depressions, com reflecteixen les imatges. El seu idealisme xoca frontalment amb la realitat”. És autor d’una col·lecció de postals per a l’Ajuntament, d’espais locals amb un estil propi. Vicenç Orriols, que havia estat l’ànima de l’Esbart Manresà, dedicat al tèxtil, es va interessar per la fotografia de més a més. En un concurs fotogràfic del 1976 va participar en una taula rodona del lliurament de premis, on es va decidir la creació de Foto Art. Les seves fotografies són de ballets de l’Esbart i se’l va triar per haver estat rellevant en la fundació de l’entitat. Ramon Grau, penúltim president de Foto Club Manresa, entitat ja desapareguda dins del CECB, quan l’excursionisme amb ascensions com l’Himàlaia va adquirir molta importància però algunes seccions van quedar desateses i alguns com ell, Orriols, els professors Rodríguez i Roberto Andrés, Rosalina Camps i Carme Serra van passar a Foto Art. Grau exposa una foto de Santa Caterina nevada amb uns barracons militars, i la via del tren amb una màquina de vapor prop de la Guia.
La italiana Elisabetta Pinni, va fer una estada al Museu el 1999 quan feia un doctorat sobre les fàbriques del Cardener, de Callús a Cardona. Va fer-ne un treball fotogràfic que capta la dignitat de les persones que vivien en l’interior de locals, com el bar de les colònies. Ignasi Rubinart, que va passar d’afeccionat a professional amb Foto Ronart, presenta el retrat històric de la Florentina de Sant Jaume de Frontanyà, amb les claus del monument romànic i una timba de cartes en un local social. Adelina Putellas, florista afeccionada a la fotografia, va presentar-ne una del Marroc, ja que havia fet molts viatges al nord d’Àfrica. Genís Sáez, fotògraf municipal expert en monuments ciutadans, ha reflectit la majoria d’actes organitzats per l’Ajuntament. Va lliurar el seu arxiu a l’ACBG. En mostra una d’interessant sobre el Correfoc. Joan Segon, pèrit mercantil i assessor d’empreses, va experimentar en el terreny fotogràfic. Hi va mostrar dues fotos: Sol, Solet, del grup Comediants a la Sala Loiola i del fotomuntatge tètric Imatges del meu món, poc temps després de la mort en accident de familiars a Andorra. Carme Serra, també autodidacta, va presentar dos contrapicats d’una perspectiva dels cercles d’una gimnasta i la canalera d’un terrat amb unes sabates penjades del revés. Isidre Trullàs, fuster que viatjava molt, es va enamorar de Francesc Garcia (artísticament Serena), un cul inquiet i dibuixant que es movia pels ambients moderns de Barcelona. Ajuntats com a Serena-Trullàs van fer exposicions a diversos països. Serena va morir de Sida i Trullàs va demostrar que sabia captar molt bé la bellesa natural de les persones de diverses cultures que respectava profundament: Vell que es mor, biblioteca que es crema. Fotografia d’Albert Vidal al carrer Serarols l’any 1975, abans dels enderrocaments, d’enllosat històric. Santi Viladrich, professional de la fotografia comercial, industrial i publicitària, es va traslladar a Eivissa. És l’únic dels participants en l’exposició que té el títol de Mestre de la Federació Internacional de l’Art Fotogràfic (FIAP). La seva aproximació al món del viatge, en aquest cas Bangladesh, a diferència de Trullàs, capta la instantània que visualment té força, sense penetrar en persones ni cultures. Ferran Faja presenta una fotografia amb l’espontaneïtat del joc d’uns nens. Cristina Zafra és música, il·lustradora i fotògrafa. Va presentar un fotomuntatge d’unes cuixes, amb el melic a banda i banda, que li serveix per mostrar una topografia com si fos un mapa. Aproximació diferent amb una foto instantània, de creació purament artística.
Per completar el panorama de l’exposició, s’hi mostren dues de les fotografies més antigues de Manresa, de Charles Clifford del 1858, com ha demostrat el col·leccionista Joan Vila-Masana. Casas fa una picada d’ullet sobre el patrimoni fotogràfic, amb Marc Torras, director del ACBG, van triar una fotografia darrere l’institut Lluís de Peguera, de Josep M. Rosal per recordar els fons documentals. Sobre els autors que han parlat de fotografia tria Walter Evans, que retratà la gran depressió de 1929 als EUA amb reportatges sobre la vida quotidiana, donant pas a la fotografia més humana després de la II guerra mundial, com a observadors permanents. John Berger, pintor anglès, crític d’art, va reflexionar sobre què fer de les fotografies, l’especulació de la imatge i la publicitat. Analitza com la càmera ho transforma tot en un objecte que pot ser posseït i exhibit. Susan Sontag va escriure alguns assajos en la dècada de 1970, amb reflexions inèdites fins aleshores, quan entra en el circuït normal de l’art i col·leccionar fotografies passa a ser col·leccionar el món, adoptant un doble sentit: “quan et retrato, et prenc l’ànima”. Robert Mapplethorpe, parella de Patti Smith, a partir de 1970 adquireix una polaroid i incorpora la fotografia al collage. Tenia una gran capacitat de captar els objectes: retratava un ram de flors amb una sensualitat bestial, així com cossos d’home i dona, i escenes sadomasoquistes esgarrifoses, però que mantenen una sensibilitat especial. “És portar la bellesa de la fotografia a la perfecció perquè pugui ser admirada”. I Joan Fontcuberta, que al 1980 reflexiona sobre la fotografia per enganyar. Per exemple, els i les influencers actuals són reals o són el que volen semblar. Expert en l’era postfotogràfica, assegura que n’hi ha que expliquen realment mentides. Afirma, “amb la IA, la fotografia ha sortit de l’armari d’una vegada, perquè ara ja ho sabem tot”. És a dir, “tota fotografia és una ficció que es presenta amb amabilitat”.
