Després dels Fets de Maig de 1937, la regularització de l’exèrcit militar republicà eliminant les milícies, o incorporant part dels seus integrants, segons els casos, al front de guerra, canvien la situació. El mes de juny, alguns treballadors significats de l’empresa són baixa perquè s’han d’incorporar a l’exèrcit per la lleva corresponent, com Josep Font Vilaseca. A finals de la guerra civil, els treballadors encara mantenien la secció d’assegurances socials de la Caixa de Pensions per a la Vellesa, mitjançant la qual, l’esmentada assegurança quedava registrada en aquest organisme tècnic administratiu de la Generalitat de Catalunya, com abans havia fet el Ministeri corresponent. Per cobrar-la s’havia de declarar quants dies s’havia treballat al mes. En els d’octubre a desembre de 1938, prop del final de la guerra a la ciutat –24 de gener de 1939–, ja queda palès el desgavell existent perquè no es van lliurar adequadament les còpies corresponents, senyal indiscutible que les institucions republicanes estaven en procés de desaparició. Ara bé, és del tot creïble que aquestes obreres –i alguns pocs obrers, com Josep Montfort– estan a Manresa el desembre de 1938. Fins i tot s’hi reflecteix una anècdota curiosa en la persona de Montserrat Perramon Font, que als setze anys hi entra com a escriventa. Era germana de l’Ignasi, que serà director tècnic de la fàbrica més endavant. El desembre de 1938 hi havia 124 treballadores, de les quals no arribava al 10% el nombre d’homes, de l’empresa Perramon i Badia, Col·lectivitzada. Els dos mesos anteriors arribaven a 128 obreres al mes de novembre i 130 a l’octubre. És força significatiu que les llistes dels treballadors de la indústria tèxtil no estan ordenades per ordre cronològic sinó per antiguitat. A les altes i baixes d’octubre de 1938, el Comitè d’Empresa encara es veu capacitat per llogar dues noies de setze anys, una de plegadora i l’altra a la màquina de fer canonets per a les llançadores. Pel que fa a les baixes: Ramon Cabanes, Domingo Barris, Maria Bonvehí, Mercè Quinto, Teresa Ballonga, i algunes jubilacions. Al setembre, hi figuren altes com Conxita Pintó, Pilar Cardona, debanadores, i la teixidora Júlia Aymerich. Algunes havien plegat en casar-se i més tard van demanar el reingrés. Com es pot observar, la majoria de cognoms són catalans, i alguns clarament manresans.
En unes interessants Memòries, de Maurici Perramon Casasayas durant la guerra civil, queda clar que el sindicat UGT era majoritari a l’empresa. Perramon explica que al principi de la guerra encara ell formava part del Comitè, on es posa com a venedor, i en algun cas, excepcionalment, apareix com a director de vendes. Als primers moments, està a prop del despatx de direcció, però tal i com anaven els esdeveniments, ben aviat va haver d’optar per passar desapercebut. Maurici Perramon, a més de tenir la casa pairal a la zona dels Trullols, entre setmana vivia al segon pis del número 38 del carrer Jacint Verdaguer: una casa neoclàssica d’abans de la guerra, edifici en el qual la CNT va col·locar un dipòsit d’armes i municions, que l’intranquil·litzava perquè cada dia el vigilava un individu diferent del sindicat anarquista. Un dia, Maurici Perramon, segons diu a les Memòries, va explicar a un dels guardians que, si els empresaris apujaven indiscriminadament el salari dels obrers, les indústries deixarien de ser competitives i no vendrien perquè els productes estrangers es menjarien els nacionals. Tot i que sembla que l’anarquista no va entendre l’argument, ho va explicar al comitè cenetista, que ràpidament va titllar Perramon de quintacolumnista, i el van investigar a fons. Enmig del rebombori, se’n va assabentar un de la UGT que treballava a la fàbrica Perramon i va avisar l’antic amo, que havien posat a la llista negra, perquè fugís ràpidament. Es va espantar de tal manera que tot i que no surt a les Memòries, sabem per confessió pròpia, que primer es va emboscar, fet que no ho havia dit ni a la família, i tot seguit sense passar per casa va decidir anar-se’n a Barcelona en tren, carregat de diners. A la Ciutat Comtal es va creuar pel carrer amb el funeral per l’anarquista Durruti, mort el 20 de novembre de 1936 al front de Madrid i enterrat el 21, amb grans manifestacions a Barcelona i Manresa entre d’altres ciutats. A l’aeroport va poder agafar el darrer avió de Lufthansa que sortia, i va passar posteriorment de França a Itàlia.
Un dels documents veritablement més interessants dels lliurats a l’ACBG són els expedients molt concrets on hi ha el nom complet, l’entrada al lloc de treball, procedència, carrer on viu, càrrec dins l’empresa que permet analitzar el context de la guerra comparat amb l’oficialment de pau, dels primers vint-i-cinc de l’etapa autàrquica i de forta repressió. A partir del 25 de gener de 1939 canvien les tornes. Així, ja des de l’1 de febrer l’empresa s’anuncia novament amb l’antic segell de SL. Es celebra el dia de recuperació del negoci, per part del propietari. El 18 de febrer, Maurici Perramon Casasayas signa oficialment aquesta recuperació i s’apunta a la celebració de l’Any de la Victòria, com presumeix el nou règim. El juliol es va fer oficialment un comiat general, on aparentment només van readmetre els addictes al règim, però està per investigar quin percentatge hi ha dels treballadors antics, per constatar la realitat. D’entrada hi ha moltes altes com si fessin l’empresa de nou, però tot indica, a falta d’estudis en profunditat, que van agafant nou personal per parts, i a mesura que necessiten produir. El desembre de 1939 es constata que el paper post-bèl·lic és molt més dolent. D’altres publicacions fan referència al desembre de 1955, quan encara el paper continua essent dolent. Hi figuren diverses altes i baixes del personal, algunes de voluntàries. Es donen instruccions de com s’ha de fer un llibre de matrícules. S’hi reflecteixen pagaments de les assegurances socials de 1965 i 1966. Es constata que la família Perramon està relacionada amb patronats de l’Opus. Hi ha articles de l’Economat Tèxtil i de l’Associació Catòlica de Dirigents (ACD), on hi havia Ignasi Perramon. També hi ha algunes de les eleccions de representació en el sindical vertical del tèxtil a la ciutat.
